“La veritable amistat és cuidar els altres sense calcular quant has donat i rebut”

BarcelonaCom és que ens fem amics d’unes persones i no d’unes altres? ¿Pot sobreviure una amistat al temps i la distància? ¿Podem viure sense amics? Des de temps antics, el concepte de l’amistat ha ocupat un lloc central en la vida de les persones. A l’Epopeia de Gilgamesh ja és el tema principal, mentre que, a l’Ètica a Nicòmac, Aristòtil dedica dos llibres sencers a definir les diferents formes de l’amistat. I abans que ell, Plató i Xenofont, en els seus banquets, retraten molts dels sentiments que ens evoca l’amistat.

Precisament aquests banquets són els que han inspirat el neurocientífic Mariano Sigman i l’escriptor Jacobo Bergareche per escriure Amistad (Debate, 2025). Es tracta d’un assaig compartit amb què aquests dos amics i veïns han superat una de les moltes proves que, com ja deia Aristòtil, va construint una amistat al llarg de la vida. “Quan ens hi vam posar, dèiem irònicament que a veure si acabaríem discutint mentre escrivíem un llibre sobre l’amistat”, diuen rient. Lluny d’això, l’assaig ha enfortit el seu vincle.

A les seves pàgines, emulant un dels banquets de l’antiguitat, s’ajunten amb tota mena de persones, des de metges, militars, còmics o actors, fins a adolescents o octogenaris per reflexionar sobre la seva idea de l’amistat, a banda d’investigar el que deien pensadors com Montaigne, Plutarc o Emerson. “Cadascun tenia un concepte molt diferent sobre com és i com es construeix una amistat”, assegura Bergareche. No són poques les persones que els han explicat com l’amistat neix com un amor a primera vista, mentre que alguns asseguren que, en un principi, l’altra persona els queia malament. “No hi ha una manera de definir com es fa un bon amic”, continua. El que queda clar és que la química hi té un factor important. “No ens hem d’oblidar que, en el fons, som mamífers”, afegeix Sigman.

Hi ha amistats que només tenen el seu espai en determinats entorns i moments, com els companys de feina o els amics amb què només es queda per fer una activitat, com seria anar amb bicicleta. Són amistats que, més enllà del vincle i entorn que els uneix, no tenen més recorregut quan s’interacciona en altres espais i moments. Això no vol dir que siguin menys vàlides. “Gairebé totes les amistats requereixen activitats en comú, encara que sigui seure en un bar a parlar”, matisa Bergareche.

Amistats variades

Una de les preguntes que es fa en el banquet del llibre és si es pot ser amic d’un familiar. ¿És el mateix tipus de relació? “Els vincles familiars comporten una sèrie d’obligacions i jerarquies que no passen amb els amics”, reflexiona l’autor. Tot i això, no són poques les persones que asseguren que són amics dels seus pares, fills o, fins i tot, de la parella. Altres, en canvi, creuen que, precisament per aquesta responsabilitat que hi ha de fons, no es pot considerar una amistat per se.

“Hi ha un ideal de puresa en l’amistat, però la realitat és que està carregada d’interferències, i aprendre a gestionar-les és un dels principals aprenentatges”, explica Sigman. Un pot ser amic del seu cap, que té el doble d’edat, i potser això dificulta l’amistat, però precisament l’art és aprendre que funcioni.

Hi ha amistats que duren segons, n’hi ha que són asimètriques, o que salven vides. “Hem sentit històries de dones que s’han conegut en un lavabo de la discoteca i que, durant uns minuts, s’han donat refugi i companyia, encara que després no s’hagin tornat a veure mai més”, explica Sigman. Són persones que, amb el pas del temps, encara recordes amb tendresa i agraeixes que en aquell moment et donessin la mà per superar un mal moment. I, de vegades, fins i tot és necessari que no les coneguessis abans, per evitar l’excés de confiança i prejudicis. “De la mateixa manera que mengem fruites, verdures i llegums, també necessitem amistats llargues que et coneguin molt bé, però també amistats curtes que tenen la seva raó de ser”, continua.

Totes les amistats són igual de necessàries i no n’hi ha cap que s’assembli a una altra. Hi ha històries com la del Mamadou, un menor de dotze anys no acompanyat que viu històries on l’amistat és un llaç marcat per la supervivència; o d'altres com la d’un jardiner que cuida les seves plantes i conforma una relació asimètrica, però plena d’amor i cura. “La veritable amistat és cuidar els altres sense haver de treure la calculadora per veure quant he donat i quant he rebut. Volem cuidar l’altre pel simple fet de fer-lo sentir bé”, continua Sigman.

Aristòtil deia que sense amics ningú voldria viure, encara que tingués tots els béns del món. Hi ha moments, com durant l’adolescència o a la tercera edat, que la companyia dels altres és més vital que mai. El que queda clar, però, és que una vida que val la pena viure és una en què no faltin mai els amics.