Demografia

Cada vegada n'hi ha més (i a molts els està bé): així és la solteria al segle XXI

El número de persones que fan vida sense parella estable es dobla en 40 anys i ja arriba al 20% de la població

7 min
Solters

BarcelonaBel Costa era de les que de nena s’havia imaginat ben casada als 20, i als 30, amb dues o tres criatures. La pressió social invisible. Durant 10 anys va viure amb una parella sense passar pel registre i ara, als 48 anys, està “separada”, encara que administrativament sempre ha tingut l'estat civil de soltera. “No teníem papers, però ens vam comprar una casa i pagàvem la hipoteca, així que no podíem estar més casats!”, diu, i assegura que en solitari es troba en un punt de “satisfacció personal”, en part perquè té solucionat el tema econòmic, també l’habitatge i no té fills: “Tinc parella quan vull o puc, sense angoixa”. 

L'estat civil

La biografia de Costa serveix per descriure la solteria del segle XXI. La definició primigènia de “persona que mai s’ha casat” ha evolucionat per adaptar-se a les noves maneres d’organitzar-se la vida, i limitar-se a l’estat civil és quedar-se a mitja fotografia. La solteria és l’únic “estat irreversible”, perquè un cop es formalitza un matrimoni ja mai més es tornarà a ser solter, subratlla el demògraf de la UAB Pau Miret. Per això, per a les estadístiques s’agafa la dada de les unions convivencials i es pregunta quina relació es té amb els residents del mateix habitatge.

Administrativament, doncs, Costa sempre ha constat com a soltera, però per a la sociologia ho és ara, mentre no tingui “una relació estable”. Lluny queden els “anys daurats del matrimoni” de les dècades dels 50 o 70, quan els joves tenien certa “pressa per casar-se”, apunta el sociòleg de la UNED Juan Ignacio Martínez, que va fer la seva tesi sobre la nupcialitat a Espanya entre el 1970 i el 2005. És a partir dels 80 en què l’edat del primer matrimoni comença a endarrerir-se: dels 25 anys el 1976 als 35 del 2021, segons l’Idescat. Pel que fa a la primera parella convivencial, l’edat se situa al voltant dels 27. En una i altra, hi ha una variable que es repeteix al llarg de les dècades: les dones fan la transició uns tres anys més joves que els homes.

Drets fora del matrimoni

Aquesta desafecció cap al matrimoni, Miret l’atribueix a la “desinstitucionalització” de la societat i Martínez hi afegeix també el fet que ara hi hagi “més drets fora del matrimoni”, gràcies a l’equiparació de les parelles de fet amb les de dret, i que estar casat “ha perdut el que abans s’obtenia en exclusiva”, com ara les relacions sexuals o tenir fills. 

Hi ha més d’1,8 milions de catalans més grans de 20 anys solters, segons l’estat civil, amb dades de l’INE del 2021. Per tenir una aproximació de què suposen aquestes xifres, s’ha de mirar l’històric de l’Idescat que apunta que, del 1996 al 2011, el percentatge de ciutadans que no vivien amb cap parella es va doblar en el tram d’entre els 30 i 50 anys. Els experts apunten que aquesta tendència es mantindrà després que passi l’impacte de l’arribada d’una gran onada de nova migració de principis de segle, que va fer baixar les edats dels casaments. Queda veure com es comportaran les segones generacions, però Miret està convençut que es comportaran com els joves autòctons.

Emancipació tardana

Els joves ja no marxen de casa només per estar amb parella o casar-se i, en la mesura que la butxaca els ho permet, estrenen la seva autonomia compartint habitatge amb altres persones, amb qui no necessàriament tenen cap vincle d’amistat. Amb tot, la solteria entre els joves s’allarga pel retard en l’emancipació que ja se situa a la ratlla dels 30, l’edat més alta en les dues últimes dècades. Això no vol dir que no tinguin parella estable, però la situació econòmica els fa impossible plantejar-se una vida en comú.

Sens dubte, darrere d’aquesta independència tardana hi ha diversos factors. Entre ells, l’augment de formació acadèmica, sobretot entre les dones. Es compleix l’equació segons la qual més nivell d’instrucció implica més solteria. L’escalada desorbitada del preu dels lloguers, sobretot a partir de la crisi del totxo, i els sous precaris, també hi influeixen. A Sílvia Blanco la crisi dels 30 li ha arribat de cop als 35, quan ha tornat a casa dels pares, d’on havia sortit tres anys enrere perquè amb el sou “justet” no pot assumir el lloguer del pis on viu sola ni l’entrada del futur habitatge de protecció oficial que li ha tocat en un sorteig. No té parella estable i assenyala una evidència: “La solteria és més cara que viure en família”. 

El preu de la solteria

Efectivament, viure una vida en solitari, independentment de l’estat civil, suposa fins a més de 200 euros més que fer-ho en parella, sobretot per les quotes mínimes de manteniment de l’habitatge (hipoteca, lloguer i subministraments bàsics). Amb tot, per al demògraf Miret, més que l’estat civil o la companyia amb què es convisqui, el que marca l’economia són els fills a càrrec. 

Solteria a la vellesa

A l’altre extrem de la vida, els altres falsos solters són els vidus i vídues ja grans que, tot i conviure amb una nova parella, eviten formalitzar la relació per mantenir la pensió, sobretot en el cas de les dones. Eusebio Martínez és un solter “recalcitrant”. A punt de fer els 75, ha tingut dues parelles (una amb una vídua) amb qui no ha conviscut sota el mateix sostre. “Jo sempre he estat sol i ja m’hi he acostumat”, explica i recorda com de jove mai es va “sentir menys ni diferent” que els germans casats. Ara que ja és a la vellesa tem que “potser sí que enyori algú”, però és conscient que no es casarà: “Moriré solter i en una residència”, riu.

Als 83 anys, Pilar Capella té una colla de “noies” amb qui surt a prendre un cafè, va al casal i fins i tot fa uns anys encara hi viatjava, ho havia començat a fer quan els pares se li van morir. Ella va ser la que va cuidar-los perquè es va quedar a la casa familiar, però diu que això no li va restar oportunitats. No es va plantejar mai ni casar-se ni quedar-se soltera, relata, sinó que la vida “va succeir així”. La seva “sort” és que segurament va poder allunyar-se de la solitud i l’estigma perquè sempre ha estat envoltada d’amigues solteres i ara també de vídues que viuen soles. “He fet colleta i tinc la família, els nebots i els germans”, afirma. 

Aquesta és la solteria definitiva, un concepte que la sociologia dona al fet de viure sense parella ni haver estat casat. En les últimes quatre dècades, segons apunta Miret, s’ha doblat el percentatge d’aquesta categoria, arribant al 20% actual, un percentatge similar al de la resta de l’Europa occidental.

L'estigma en la dona

Quan es parla de solteria, la pregunta és gairebé obligada. En una societat amb més i més solters encara hi ha estigma per als que fan vida sense parella? Depèn de l’edat i, sobretot, si contesten dones o homes. Les de la generació que ara tenen més de 70 anys van haver de conviure amb l’etiqueta pejorativa (per compassiva) de ser les tietes que cantava Serrat, i que ja en la vellesa s’hi han pogut deslligar-hi. Com en el cas de Capella moltes es van quedar a la casa familiar tenint cura dels pares. La diferència respecte dels homes d’aquesta edat que van tenir la mateixa preocupació és que quedaven “invisibilitzats” i socialment aïllats, assenyala Bruna Alvarez, professora d’Antropologia i investigadora del grup AFIN de la UAB. Això passa perquè la societat no els veu com a cuidadors i perquè els homes, independentment del seu estatus, tendeixen a no obrir-se emocionalment, cosa que sí que fan les dones amb les seves xarxes personals.

Està clar que avui la solteria es viu sense tants complexos, pel sol fet que no s'està sol. Amb tot, la sociòloga Núria Viladomat, autora de Solteres i encantades (Angle) sosté que “pesa més entre les dones” perquè durant segles han estat educades a “agradar i ser valorades pels seus vincles afectius”, així que, en absència de parella, “no se senten validades” i, en aquesta línia, afirma que el celibat entre les dones “no és una elecció”. Fins i tot, assenyala que una dona que ha assolit un èxit social i laboral, que es pot declarar fins i tot feminista, pot “amagar” que no té una parella estable per evitar mirades inquisitives o el molest “ja la tindràs!”. Amb tot, vaticina que la solteria guanyarà terreny.

Blanco, que està en aquesta edat en què es té el primer fill, afirma que no se sent interpel·lada amb aquesta imatge “de dona desesperada per una relació” ni tampoc s’ha sentit mai pressionada per portar parella a casa ni quedar-se embarassada. 

Sexe i solitud

Solitud tampoc no és sinònim de solteria. En aquest sentit, Bel Costa confessa que els últims anys de convivència en parella sí que se sentia “trista per no fer el pas" de trencar la relació "i per la por” de si podria mantenir-se. L’únic que retreu als pares és la “incomprensió” a la seva decisió de separar-se.

Les aplicacions com Tinder són una bona plaça per guanyar-se unes hores de plaer, com ho són discoteques o altres punts d'oci, però el divorciat Santi (no vol identificar-se) apunta que no són plataformes només de solters. Què busca un solter com ell, de 42 anys i amb dos fills a Tinder? “Passar-ho bé”. Viladomat ha trobat, revisant els perfils dels usuaris, que els homes busquen “una relació puntual” i ho fan saber directament o amb subtilesa, mentre que les dones hi entren “anhelant trobar algú amb qui generar intimitat”. 

En una societat de relacions líquides, molt diversa, estan apareixent nous vincles, noves maneres de relacionar-se: des del LAT (living apart together), les sigles en anglès dels que viuen cadascú a casa seva però formen una parella estable; al poliamor, si hi ha una relació estable; a "l’amant de qualitat", un concepte que apunta la sociòloga per definir una persona amb qui es comparteix un lligam sexoafectiu. 

El merca dels 'singles'

Després hi ha els singles, la paraula en anglès que a partir dels 2000 ha fet fortuna, perquè el "màrqueting s'ha apropiat" del concepte de solteria per fer-lo "més atractiu", exposa Sarai Marín, doctoranda en antropologia a la UAB, que subratlla que ha estat una manera en què la "societat de consum neoliberal" ha "desestigmatitzat" estar sense parella amb l'únic objectiu de vendre més. Després d'un treball de camp de dos anys, Marín va publicar Singles. Una aproximación a las fiestas de "solteros" (Editorial Bellaterra), i com apunten les cometes del títol, s'hi va trobar amb pocs solters d'estat civil, hi havia més divorciats, separats i fins i tot vidus amb fills.

A les celebracions, explica Marín, hi van persones d'entre els 40 i els 70 anys d''una "classe mitjana fictícia", i desmunten el mite que són un mercat d'or, i tot i que "estan disponibles per fer llaços romàntics i sexoafectius", no els mou l'afany de lligar, almenys allà, sinó que els participants busquen una xarxa d'amistats "després d'una ruptura vital". "No és un First Dates", afirma l'antropòloga en referència al programa de televisió de cites a cegues. També indica que, més que reivindicar ser singles, els assistents defensaven la seva autonomia i que estaven satisfets amb la seva condició.

stats