Tica Font: "La guerra es fabrica"

PalmaTica Font (Vall d’Uixó, 1956) és la presidenta i investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Llicenciada en Física per la Universitat de València, ha estat directora de l’Institut Català Internacional per la Pau i presidenta de la Federació Catalana d’ONG per la Pau. És experta en economia de defensa, comerç d’armes, pressupostos de defensa i indústria militar. Font és una de les veus expertes de les II Jornades per la Pau que ha organitzat la plataforma Mallorca per la Pau i deixa clar que les guerres són un pretext per fer negoci.

En un moment de rearmament global, parlar de pau sembla anar a contracorrent. És més difícil defensar-la avui que fa uns anys?

— És complicat, però s'ha d'intentar. Des que Putin va envair Ucraïna es considera que Rússia és l'enemic d'Europa i que la Unió Europea necessita un pla de rearmament. La pregunta que ens hem de fer és si Rússia realment és una amenaça. Si es compara la despesa militar entre la UE i Rússia, els 27 gasten tres vegades més que Rússia. A més, si Putin fa quatre anys que és a Ucraïna i encara no ha guanyat militarment, com estem tan segurs que vindrà cap a Europa? I la UE encara vol gastar 800.000 milions d'euros en un pla de rearmament entre 2024 i 2029. Cal un enemic per justificar l'increment anual de la despesa dels ministeris de defensa.

Però la Unió Europea es presenta com a garant de la pau.

— Les formes són més suaus que les de Donald Trump, que concep les negociacions de manera intimidatòria, coercitiva i amb amenaces d'ús de la força. Però la teoria de la dissuasió continua vigent més enllà de Trump. És un joc psicològic. Entre Europa i Putin hi ha una espiral, una amenaça més contínua: un demostra que té armament potent i l'altre fa veure que té una arma superior. Aquí és on es troba Europa, malgrat que tingui més cura amb les formes.

Quan va caure l'URSS, alguns varen pensar que era un bon moment per millorar les relacions d'Europa amb Rússia.

— Qui no ha volgut mai una bona relació entre Europa i Rússia són els Estats Units. Però Rússia és el nostre veí, amb milers de quilòmetres de frontera en comú. Cal una mínima relació, no sentir-nos amenaçats, una relació de veïnatge que no sigui agressiva. No hem d'interferir en les qüestions de l'altre, ni nosaltres, ni Putin. Cal respecte mutu.

Quin paper fan els mitjans de comunicació en la normalització de la despesa militar?

— La política entorn dels mitjans de comunicació requereix crear un enemic, perquè, si no el tens, les mesures que has d'aplicar no tindran el suport de la població. Has de tenir un sistema de propaganda perquè la població consideri que el rearmament està justificat. Després s'ha de situar l'economia en mode de guerra: les prioritats de l'estat s'han de desviar cap a la indústria de defensa per desenvolupar armes noves i incrementar la producció i adquisició d'armament. Les guerres es fabriquen i costa anys fabricar-les. Però quan poses en marxa aquest procés, la guerra acaba sent inevitable. Ara hi ha ministres i generals europeus que anuncien que, el 2030, Rússia envairà Europa. Però si tenim quatre anys per preparar-nos per a la guerra, això vol dir que també tenim quatre anys per impedir-la.

Argumentau que el rearmament que planteja la UE ni tan sols és eficient des d'un punt de vista pragmàtic i econòmic.

— L'acord és que, a part del pressupost de defensa de cadascun dels 27, es gastaran altres 800.000 milions, però no menciona en què es gastaran ni com. D'aquesta manera, cadascun dels 27 exèrcits s'ha de preparar en solitari per a la guerra contra Rússia. És un malbaratament brutal de recursos. No seria molt més barat un sol exèrcit [comú] que no 27? Una altra ineficiència és que cada estat manté les mateixes indústries per fer armament, mentre que un mercat únic de producció i consum abaratiria costos. L'informe de Mario Draghi [sobre el futur de la competitivitat europea] assenyala que el 80% de l'armament que Europa compra és de fora: un 70% dels Estats Units i l'altre 10%, de Corea del Sud i Israel, bàsicament. Només el 20% queda a Europa. D'aquesta manera, la indústria europea no serà capaç d'assumir les comandes que es faran amb els 800.000 milions que es preveu gastar. El cronograma de creixement industrial que hi hauria d'haver no és viable. Així que el 70% d'aquests doblers seran per als EUA. Però els governants insisteixen a dir que el pla de rearmament generarà riquesa a Europa: quina riquesa? Perquè no quedarà aquí. Després hi ha el tema dels preus, perquè no es pot competir amb països com Corea o la Xina. Si examinem els tancs de tercera generació, el Leopard alemany val 28 milions d'euros, mentre que l'Abrams nord-americà en val 17, el rus costa 4 milions i el xinès, 2 milions. A qui pensa vendre Alemanya aquests tancs?

Què implica per a la ciutadania l'augment de la despesa militar?

— Els doblers de la despesa militar surten de l'endeutament dels estats i del reajustament dels pressupostos, el que anomenam retallades. El secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, ha dit que els ciutadans han d'acceptar sacrificis. Parlam de pensions, sanitat, educació i prestacions socials. Diu que hem d'acceptar empobrir-nos, que baixi l'esperança de vida i que cadascú s'apanyi com pugui davant problemes com la discapacitat, perquè els estats han de prioritzar la despesa en defensa. Rutte també assenyala que la població europea, que representa el 10% de la població mundial, gasta el 50% de la despesa en prestacions socials, de manera que hi ha marge per empobrir-nos. Hi estem disposats? La pregunta que es facin els ciutadans no ha de ser només sobre el rearmament, sinó que cal demanar-se si volem que els recursos de les pensions, l'educació i la sanitat vagin a defensa.

Una característica de la despesa militar és l'opacitat que l'envolta.

— Sí. Les exportacions d'armes estan sotmeses a la Llei de secrets oficials. Les compres que fa el Ministeri de Defensa haurien d'estar a la plataforma de contractació pública, però s'ha fet un decret perquè els contractes de Defensa amb Israel no siguin públics. El control és de cada cop més difícil, fins i tot per al Congrés.

Què en pensau de la imatge que trasllada Pedro Sánchez com a defensor de la pau i del dret internacional?

— Un problema d'aquest president és que desmobilitza, perquè ja diu el que pensa molta gent. Però entre el que diu i el que fa hi ha un marge. És menys armamentista, però una cosa és la voluntat i l'altra és poder fer coses. Per exemple, amb els pressupostos prorrogats no pot reestructurar-los. El pressupost de Defensa des del 2023 és de 14.000 milions d'euros, però en tancar l'exercici de 2025 n'havia gastat 33.000 mitjançant modificacions de crèdit. El compromís de la UE és arribar a un 3,5% del PIB en defensa en 2035: això implicaria arribar als 80.000 milions d'euros anuals a Espanya. Si s'assolís el compromís del 5% amb l'OTAN, la despesa hauria de ser de 114.000 milions. Així que, o es toquen partides de grans ministeris o no s'hi arriba. Ja veurem què passa la pròxima vegada que es pugui elaborar un pressupost.

La massacre a Palestina no atura. Estam davant un fracàs estructural de la comunitat internacional?

— Sí. La humanitat s'avergonyirà del que ha passat i del silenci que hi ha hagut, sobretot a Europa.

Entram en una nova fase global més inestable amb l'escalada a l'Iran i el Líban?

— És un terreny hipotètic. Trump no tenia res clar quan va decidir atacar. Ha fet seguidisme de Netanyahu, que tenia clar què volia i no ho ha aconseguit. Vol un Iran com el Líban, amb un exèrcit incapacitat per fer res (al Líban només respon a Hezbollah). En canvi, Trump volia arribar a uns acords com va fer amb Veneçuela, amb un canvi de règim i el control del petroli iranià. Juntament amb Veneçuela, l'Iran té la clau del petroli xinès. Cal recordar que la Xina té el monopoli de les terres rares, de manera que els EUA necessiten tenir l'aixeta del petroli. Ara bé, la situació a Ormuz ha posat l'Iran en una situació més avantatjosa, perquè pot tancar l'estret fàcilment. També cal tenir en compte que Obama i la UE varen arribar a un acord amb l'Iran el 2015 per limitar el desenvolupament d'armes nuclears i fer-hi inspeccions. Va ser Trump qui el va trencar el 2017.