Els tres somnis de Descartes

PalmaRené Descartes, el pare de la filosofia moderna, a l’edat de vint-i-tres anys va tenir tres somnis seguits que ell mateix va considerar premonitoris i determinants per a la seva dedicació a la filosofia mentre era a un campament militar a una localitat alemanya que varia segons el comentarista que es prengui de referència; podria ser Ulm, o també Neuburg o Frankfurt. En qualsevol cas, totes les versions coincideixen en el fet que els tres somnis tingueren lloc la nit d’hivern del 10 de novembre de 1619 i que l’endemà varen ser transcrits pel mateix filòsof en el quadern de notes personal, identificat pels estudiosos cartesians com les Olímpiques. Una vegada mort, el 1691 varen ser recollits i publicats pel teòleg i crític literari Adrien Baillet a la biografia La vida de Monsieur Descartes. Posteriorment, Leibniz copia i comenta alguns fragments del quadern de notes de Descartes en els Pensaments privats de Descartes. El quadern original es va perdre definitivament en algun moment del segle XVIII. Ja en el segle XX, trobam una nova referència als somnis de Descartes a la biografia escrita per la filòsofa francesa Geneviève Rodis-Lewis. 

La nit d’hivern tan decisiva per la filosofia comença amb un primer somni, en el qual se li apareixen uns fantasmes que l’espanten al mateix temps que la força del vent li impedeix avançar i l’obliga a caminar en cercles, inclinat, i amb moltes dificultats per avançar, fa dues o tres voltes sobre la cama esquerra, i amb la por al cos pensant que caurà, finalment aconsegueix refugiar-se al pati interior d’una escola, on es creua amb un conegut que no el saluda, al mateix temps que es dirigeix cap a la capella de l’escola per resar. A mig camí de la capella veu una segona persona que el crida pel nom de manera molt educada i li fa saber que cerqui el senyor N perquè té un regal per a ell. Descartes s’imagina que aquest senyor misteriós li donarà un meló provinent d’un país estranger. Se sorprèn de veure que els reunits al voltant d’aquest senyor N conversaven drets sense dificultats, com si el vent no els afectàs. Llavors s’adona que el vent havia minvat molt. Quan es desperta del somni sent un dolor intens i pensa que el somni és obra d’un geni maligne que el castiga pels seus pecats. Per això, decideix pregar a Déu amb l’esperança d’aconseguir-ne la protecció.

Fenomen visual

Després de dues hores d’entreson, capficat en pensaments sobre el bé i el mal, es torna a adormir i té un segon somni. Sent un so estrident que retrona i pren com si fos el tro d’un llamp. Aquest renou el desperta de cop i, tot just en l’instant que obre els ulls, veu una pluja d’espurnes de foc que s’escampen per tota l’habitació. Aquest fenomen visual ja l’havia percebut en altres ocasions i per això, es va poder tornar a adormir tranquil. 

Al darrer somni, el filòsof troba un llibre a damunt la taula sense saber qui l’hi ha deixat. Quan l’obre i comprèn que és un diccionari es posa molt content amb l’esperança que li serà ben útil. A continuació, sent que té un altre llibre a la mà que tampoc sap qui n’és el propietari, ni com ha arribat fins a ell. Es tracta d’una antologia de diversos poetes titulada Corpus poetarum. S’imagina obrint l’Antologia, justament per una pàgina en què hi ha escrit un poema, i li crida l’atenció el primer vers titulat Quod vitae sectabor iter?, que vol dir ‘quin camí he de seguir a la vida?’. En aquest precís instant apareix un desconegut que li recomana llegir un altre fragment d’un vers que comença dient Est et non, que vol dir ‘sí i no’. Descartes reconeix el vers i li diu que pertany a les èglogues d’Ausoni i que és un dels poemes del Corpus. Descartes somnia que cerca el passatge on apareix el vers per mostrar-l’hi al desconegut, al mateix temps que li demana per la procedència del llibre. Descartes no li pot aclarir el dubte perquè desconeix com l’havia aconseguit, però sí que li pot dir que, una mica abans, n’havia tingut un altre d’idèntic que havia desaparegut sense saber com ni per què. Tot just quan acaba de parlar veu que el diccionari s’ha desplaçat a l’altre extrem de la taula i que li’n manquen fulls. Aleshores troba les poesies d’Ausoni a l’antologia que estava fullejant, però com que ja no troba la poesia començada per Est et non li diu a l’home que cercarà un altre poema del mateix poeta, però encara més bell que l’anterior i que comença amb les paraules Quod vitae sectabor iter?. Malauradament, no va poder mostrar-l’hi perquè en el moment de cercar-lo, el llibre i l’home desapareixen de la ment. Sense despertar-se del tot, va ser capaç d’interpretar el somni.

La interpretació dels tres somnis per part de Descartes és que són una revelació divina i que els dos primers tenen un caràcter terrorífic i són advertències relacionades amb la seva vida passada. També en desxifra alguns dels elements. Així, creu que el meló representa la solitud voluntària i plaent, mentre que el vent que l’impedia avançar i el llançava contra la capella del col·legi és l’acció d’un geni maligne, un Déu malvat que procura mantenir-lo allunyat del camí on volia anar. D’altra banda, la por del segon somni prové dels remordiments de consciència pels pecats comesos. El tro representa el signe de l’entusiasme i la inspiració poètica transmesa per Déu i el descens de l’Esperit de la Veritat que s’encamina a posseir-lo; i el llamp significa la il·luminació i la saviesa. 

Origen diví de l’entusiasme

El filòsof autointerpreta el tercer somni, defineix el Diccionari com un recull de totes les ciències conegudes, i relaciona l’antologia de poemes amb la filosofia i la saviesa en particular. Pensa que els poetes diuen coses més importants i sensates i més ben dites i expressades que els filòsofs. Atribueix aquest fet a l’origen diví de l’entusiasme i a la força de la imaginació. Segons Descartes, la sentència Quod vitae sectabor iter? és una pregunta per saber quin tipus de vida ha d’escollir. A continuació, es desperta serè, però amb el dubte del somni i considera que els poetes reunits en l’Antologia representen l’entusiasme i són una revelació útil per aquell qui persisteix i no es desespera. El fragment Est et non li recorda la necessitat de discernir la veritat i falsedat de les ciències i els coneixements humans. Es mostra convençut que aquest somni havia estat inspirat per l’Esperit de la Veritat i l’interpreta com un anunci del seu avenir, d’allò que li succeirà en el futur. En definitiva, aquest somni empeny el jove Descartes a dedicar-se a la filosofia i li desvela que la tasca de la seva vida havia de consistir a elaborar un projecte filosòfic sòlid, capaç d’unificar les ciències sota el mètode racional.

Els somnis de Descartes ens permeten afirmar que primer va somniar la seva filosofia i després la va pensar. L’experiència onírica viscuda pel filòsof francès és una revelació fundacional de la filosofia moderna que contrasta amb l’ús cartesià dels somnis com a argument filosòfic a favor del dubte metòdic a les Meditacions metafísiques, en què dubta de la possibilitat de distingir si estam desperts o adormits, adés que tant desperts com adormits podem tenir els mateixos pensaments i percebre les mateixes coses. És una gran paradoxa vital que la decisió de fonamentar la filosofia en la raó vingui precedida d’una inspiració divina de caràcter profundament onírica i irracional i les seves notes ens transmeten la idea poètica que fins i tot els grans pensadors depenen de l’aparició d’un instant decisiu.