Com era Tomeu Canyelles, segons la seva mare: “Decidí estudiar Història a 12 anys després de visitar Itàlia”

Tomeu Canyelles (Pòrtol, 1984) és historiador, investigador, músic, editor… i el fill que voldrien totes les mares. A Tomeu ningú li ha de dir a mem si telefones més: “Cada dematí m’envia un WhatsApp i, al vespre, ens telefona per contar-nos alguna cosa. Amb nosaltres té molta comunicació i des de sempre”, diu Francisca Canyelles, la mare del protagonista d’aquesta setmana.

Es va criar amb padrins paterns perquè son pare i sa mare feien feina. “No ens va quedar més remei que fer-ho així”, pronuncia Francisca, com si s’hagués de justificar i no fos d’aquesta manera que s’han surat els al·lots de tantes i tantes famílies. Canvia el to tot d’una: “La veritat és que ell els va donar vida. Els padrins anaven bojos pel nin. Mai no va anar a escoleta”, diu. Contràriament a ara, Francisca apunta que, de petit, Tomeu era un nin tímid i introvertit. “Així com s’ha anat fent gran s’ha anat llevant la vergonya. A vegades li dic que no pareix la mateixa persona!”.

Aquell nin feliç va créixer escoltant les rondalles que li contava la seva padrina materna i jugant amb Playmobils i Legos, joguines que el tenien fascinat fins que un regal inesperat els va començar a fer ombra. “Una tieta meva li va regalar una bicicleta que li va caure amb tanta gràcia que no sé els quilòmetres que va arribar a fer! A ca nostra hi havia un pati que tampoc era molt gros: però en va fer, de voltes, al pati! I encara guarda la bicicleta com si fos un tresor”, conta la mare.

Va ser lector des de ben jove, i estava entusiasmat per les novel·les de Stephen King a una edat que “potser encara no convenia que llegís”, diu sa mare. També era fan dels tebeos d’en Mortadelo, i en té toms i més toms a cals seus pares. “Tant és ara com abans: en Tomeu mai no ha mirat la televisió, es passava el temps escoltant música i llegint llibres”, remarca Francisca, que recorda perfectament quan és que el seu fill va començar a interessar-se per la Història. “Va començar a dir que volia estudiar Història després d’un viatge que férem a Itàlia. Allà hi vàrem passar 17 dies, i durant alguns ens va acompanyar un guia. Ens parlava de la història del país, d’Història Antiga… i en Tomeu va al·lucinar. I va ser allà que ho va decidir. La idea no li va fugir mai del cap”. Tant és així que, avui, Tomeu és doctor en Història Contemporània a la UIB.

Segons recorda sa mare, també devia ser als 12 o 13 anys que li van regalar una torre de música que va despertar la seva gran passió pel heavy-metal. “Els seus ídols són els Iron Maiden, sonaven tothora!”. En aquella època, li va demanar una guitarra a son pare, i en poc temps va començar les classes de guitarra clàssica; ben aviat, però, va arribar l’elèctrica. Sa mare se’n riu quan conta això de la música perquè una cosa de l’escola que sempre li havia costat molt era la flauta: “La duia entravessada! Mira que era bon estudiant, però és que amb la flauta no hi havia manera… I jo no el podia ajudar, perquè de música no en sé!”, recorda.

Sobre el tarannà de Tomeu, ho té molt clar: “És una persona molt noble. No farà mai res que pugui perjudicar ningú. S’ha cercat sempre la vida, i mai no ha fet la pilota ni ha trepitjat ningú. El que ha aconseguit ha estat per mèrits propis. El seu pare i jo estam molt orgullosos d’ell”.