Teorema del cinisme: la veterania mata

LIMITAR ELS PODERS, el poder, els poderosos, és imprescindible i extremadament difícil. El poder hauria de ser un espai provisional, amb data de caducitat, i on qualsevol renovació tingués a veure amb els resultats externs de l'ús d'aquell poder. No els interns. Però potser és aquesta mateixa provisionalitat teòrica la que fa que el poder es torni tan conservador, i vagi dedicant cada cop més temps a la pròpia supervivència. Cada any ocupant un espai de poder reclama més hores diàries dedicades íntegrament a mantenir aquella posició. Per això quan algú presumeix de dècades en segons quins llocs és fàcil deduir que cada cop ha abocat més energies i recursos a protegir-se, a fer o tornar favors. I apartar competidors. M'agradaria trobar casos que contradiguessin aquesta intuïció, alts càrrecs que hagin fet una gestió més eficient i neta i transparent en la seva segona dècada que en la primera. Trobar exemples del cas contrari és molt fàcil. El poderós que acumula poder intern durant molts anys i té tanta feina a protegir-se té dos problemes greus. 1) Ja no recorda què pretenia fer realment quan va arribar allà, què volia aportar i transformar (o, si ho recorda, ja no és el més prioritari). I 2) Oblida que èxits passats o presents amagant brutícia o liquidant rivals no li garanteixen èxits futurs. Si existís un teorema del cinisme diria que és directament proporcional a la durada en el poder i a la feina bruta que s'ha hagut de fer per defensar-lo. I un cínic veterà és mortal fins i tot per a ell mateix.