“Tenc agorafòbia i amb tantíssims turistes em col·laps”

Palma“El bus ve molt ple i no em veig capaç de pujar-hi i aguantar els 15 minuts de trajecte que hi ha des de ca meva fins al centre de la ciutat”. Així explica Tomàs Escalas els problemes que li genera l’agorafòbia que pateix a l’hora de desplaçar-se des de la zona turística on viu fins a la feina. És per això que des del mes d’abril fa teletreball, una situació que mantindrà fins que acabi la temporada. Confessa que les marees de gent que durant aquests mesos transiten Palma el saturen. “No som capaç de caminar enmig de tumults de turistes que s’aturen constantment per fer fotos, mirar mapes o comentar el que veuen. El meu cos em demana partir corrents, fugir d’una situació claustrofòbica. Evit aquests entorns”, explica Escalas.

Precisament, el fet d’evitar és habitual entre les persones que pateixen agorafòbia, un trastorn amb el qual viu entre l’1% i el 3% de la població mundial, segons els diferents estudis consultats. La psicoterapeuta Isabel Llauradó explica que el transport públic, que a l’estiu va ple, és un lloc que fa sentir als pacients agorafòbics que no tenen possibilitat de fugir-ne i de tornar a un espai que considerin segur: “Això els genera ansietat i problemes per anar i tornar d’un lloc, així com per viatjar en avió”. La base d’aquesta patologia, segons diu el psicòleg Vicente Galaso, és que els agorafòbics pateixen un trastorn d’ansietat previ. “Surten a sopar un dia, tenen un atac i els espassa. Al cap d’un temps en tornen a tenir un altre, i acaben desenvolupant por de tenir por. Tot plegat fa que, en molts casos, arribin a no sortir de casa”, exposa.

Autoconfinat fins que marxin els turistes

Tomàs Escalas ha pres una decisió que mantindrà mentre duri la temporada alta. Ha optat per no sortir de casa fins a les 20 h. Després anirà a fer les gestions bàsiques, la compra o passejar el ca. “Tenc agorafòbia i qui em vulgui veure haurà de venir a ca meva. Jo no em veig capaç d’anar a un restaurant de Palma ni d’anar al centre. La massificació de turistes em col·lapsa. Veig la gentada que hi ha pertot arreu, i m’ofec. Arriba un punt en què qued completament paralitzat. Les cames no em funcionen gens”, explica.

Aquesta decisió temporal d’Escalas, segons Galaso, pot tenir conseqüències irreversibles. Quan una persona amb agorafòbia decideix autoconfinar-se, encara que sigui per un període determinat, “pot derivar que mai més es torni a desconfinar, perquè s’acomoda a la nova realitat”, exposa. El psicòleg també fa una reflexió sobre el model econòmic de les Illes Balears: “Està molt bé el que s’està aconseguint: omplir les butxaques d’uns quants empresaris, però minvar la salut mental dels residents”. Galaso posa sobre la taula la seva percepció professional sobre la massificació turística: “Fomenta la soledat de la població i empobreix la nostra vida social. Els residents socialitzam menys, i ho feim lluny del centre de la ciutat. Qui té ansietat o agorafòbia no queda amb ningú i fa de ca seva un fortí del tot inexpugnable”.

Un altre cas és el de Carles Monzón. Ell pateix ansietat severa i pren medicació per tractar-la. A ell, la saturació turística dels carrers de Palma no li impedeix fer cap activitat, però sí que li genera molt de malestar. “Si el mes de gener arrib a la feina tranquil, ara, en ple estiu, quan hi arrib he de prendre un ansiolític”, explica. Viu a l’eixample i per anar a l’empresa ha de passar obligatòriament pel centre antic de la ciutat. “Sempre trob grups de visitants que bloquegen els principals carrers, galeres que circulen sense tenir cura dels vianants i, sobretot, molt de renou”, afegeix. Aquesta situació fa que pateixi episodis d’estrès, taquicàrdies i suors fredes.

Des de la psicologia, per poder fer front a la pressió turística que afecta les Balears, Isabel Llauradó estableix unes directrius bàsiques que s’adapten a les característiques de cada persona. La clau és la manera com cadascú recondueix la situació d’ansietat o d’agorafòbia, per mitjà de la teràpia i l’adaptació progressiva a l’entorn. “Tot això acompanyat d’un tractament supervisat”, adverteix. Un altre dels elements que ha de treballar l’afectat és “desacoblar l’associació que fa entre les aglomeracions de persones, per exemple, i el seu malestar. I que vegi que pot anar pel carrer amb normalitat”, afegeix Llauradó.

La saturació que genera l’alt volum de turistes que visiten les Illes afecta bona part de la població, independentment de quina sigui la seva realitat. L’ARA Balears ha parlat amb diferents ciutadans i tots han coincidit a assenyalar la incomoditat que els provoquen la massificació als carrers de Palma, els embossos de trànsit i les platges plenes. “Em pos molt nerviosa, m’acceler i vaig amb els punys estrets pel carrer. Els turistes van en manada i sense gens de pressa. Jo no vull anar a un ritme que em permeti veure les marques que té la façana de la catedral”, confessa Aina Garcia.

“Les Balears ja fa anys que van deixar de ser les illes de la calma. Ara són les de l’infern”, lamenta Tomàs Escalas. I és que si en una idea coincideixen els tres ciutadans consultats és que les Balears “necessiten replantejar-se què volen ser, perquè els que hi viuen estiguin tranquils”, opina Monzón.