Son Banya és més a prop que Las Vegas

PalmaSon Banya, lloc emblemàtic que ja ha vist passar, com a visitants culturals, unes quantes generacions de mallorquins honrats i irreprotxables, ha tornat a viure moments intensos recentment. Els narcotraficants varen demostrar tenir sentit de la ironia, i varen decidir fer-li al poblat una rentada de cara que incloïa una pista d’accés asfaltada, llums de colors i banderes de totes les nacionalitats per donar la benvinguda als visitants, i fins i tot un gran rètol lluminós que deia Las Vegas, a imatge i semblança de la mítica ciutat del joc i la perdició construïda per les màfies al mig del desert nord-americà de Nevada. Afirmaven, els molt bandarres, que volien fer les coses sense mirar prim, com a Las Vegas. Les autoritats locals varen tenir menys ganes de broma, varen declarar que les reformes de Son Banya eren il·legals i varen procedir a una demolició de les millores fetes al poblat. Una demolició controlada, com totes les que s’han fet a Son Banya, un lloc on governants i Policia fan veure que els preocupa, però que a la vegada ningú vol que desaparegui, perquè centralitza bona part del tràfic a la menuda de drogues a l’illa. Allò que els habitants de Son Banya anomenen en castellà trapicheo, i que en català de Mallorca podríem denominar ‘anar al brut’.

No tot és droga a Son Banya: també hi ha colomers, per exemple. Aquest que podem veure a la foto d’Isaac Buj està fet de la manera tradicional i reglamentària, amb quatre pots i tela de reixeta. Incorpora, però, algunes millores: una finestra que s’obre i es tanca amb un joc de cadenes senzill però enginyós –i que serveix de punt d’entrada i sortida als coloms, que també són criatures del Senyor i no tenen per què estar tancats tot el temps– i, de manera un pèl contradictòria, una porta aparentment prou reforçada, una porta que sembla prou reforçada i que protegeix el colomer de visites no volgudes, com les de la Policia. A la part de dalt de la porta, una mica descolorida pel sol, una bona bandera d’Espanya, perquè ningú no dubti dels sentiments patriòtics de la gent de Son Banya. Si a l’Ajuntament de Palma fossin més proclius al diàleg, podrien obrir converses amb les bandes de Son Banya sobre la gran sort que representa el fet de ser espanyols, una convicció que comparteixen tots plegats.

Sens dubte va ser un malentès que les reformes a Son Banya fossin interpretades com una insolència, en comptes del que realment eren: un intent de fer més atractiu el negoci, una manera de cercar l’excel·lència. Recordem que per Son Banya hi passa bona part del nostre turisme, que per descomptat és un turisme de la màxima qualitat i que afortunadament no es cansa de venir a donar-nos menjar, cada any de manera més opípara: aquest estiu n’esperam més de vint milions, de turistes, i com és de rigor, han de trobar-ho tot en les millors condicions possibles. Sense anar més lluny, el colomer també deu ser una atracció per als infants, que es poden distreure tirant veces als coloms mentre els seus progenitors adquireixen els productes locals. Un altre punt de possible entesa entre les autoritats electes i els amos del poblat podria ser considerar-lo una estructura, una instal·lació turística. Exactament igual que tota la resta de l’illa.

Una destinació transversal, intergeneracional i interclassista

A més, els mallorquins tampoc no han deixat d’acudir a Son Banya. És una destinació transversal, intergeneracional i interclassista, un punt de trobada ecumènic on tant s’arriba en motoret o patinet elèctric, com en cotxe d’alta gamma, en grups d’amics o en parella, des de Ciutat o des dels indrets més impensats de la Part Forana, en alegres cotxades de joves que canten cançons de festa. Son Banya no és Las Vegas, d’acord, però ven el mateix tipus d’il·lusió i parteix del mateix principi aspiracional, o inspiracional, que és convertir la vida en un lloc menys inhòspit, encara que sigui a canvi de perdre la consciència. I, clarament, està en plena sintonia amb la filosofia de negoci que ens ha duit a convertir-nos en una de les destinacions preferides pel turisme de masses que no volen als llocs del planeta on encara tenen una mica d’autoestima i d’amor propi. Més rètols lluminosos, més banderes i, per descomptat, més accessos asfaltats, que després els neumàtics es ressenten del frec amb la grava. I és una llàstima, si els cotxes, posem per cas, són Audis de color blau fosc, amb els vidres de les finestres també enfosquits perquè no es vegi qui hi va a dins.