Això és un conte
Societat 23/02/2024

Soldat

Massacre: Sentia els quasi tres-cents morts que hi va haver allà, tots gent de la seva edat, com un dol que l’afectava directament

4 min
Soldat

PalmaNo recordava on havia llegit alguna cosa sobre fer-se un tambor amb la pell de l’enemic. Però fos on fos, això ho havia llegit abans. Abans que començàs la guerra i a ell el mobilitzassin. Abans d’agafar el fusell per matar l’enemic. Ara, la frase del tambor ja no li semblava temible, com abans. Li semblava infantil.

A la guerra no es fan tambors amb la pell dels enemics perquè la pell de les persones aviat deixa de tenir cap interès. En canvi, a la guerra, sí que es fan reportatges per a la premsa. Fa només un any, si li haguessin demanat com pensava que devia ser una guerra, probablement no hauria sabut què contestar, però segur que no se li hauria acudit que fos un lloc ple de periodistes. Càmeres, reporters, fins i tot videoartistes. Un eixam de gent vinguda d’arreu del món que eren allà, segons deien, per aixecar testimoni. Per documentar els fets. Per documentar què, és preguntava ell. Ell, en Yehuda López, natural de Tel Aviv i ara destinat a la frontera amb Gaza, al sud d’Israel, es preguntava què venien exactament a documentar tota aquella gent, amb els seus equips de gravació d’imatge i so.

El varen enganxar fa uns dies per entrevistar-lo. Era un reportatge per a un televisió espanyola i, com que ell parla castellà, li havia tocat la murga d’atendre’ls. Hi ha tot un contingent de població castellanoparlant a Israel, descendents, sobretot, dels pobladors llatinoamericans arribats durant els anys cinquanta. Ells en deien pobladors; els palestins en deien colons o ocupants. Però a ell, el que diguessin o deixassin de dir els palestins no li interessava. No n’havia de fer res i, a més, era cert que no li interessava.

Es veia que feia poc que la reportera havia arribat a la frontera, i encara tenia ganes de plantejar la seva crònica des del punt de vista “humà”. Si no era des del punt de vista humà, es preguntava en Yehuda, quin punt de vista havia de ser? Però, quan els periodistes parlaven d’un punt de vista “humà”, es referien a un relat emotiu, sentimental. Històries que cercassin l’impacte emocional i la llàgrima fàcil. Es tractava que els seus espectadors poguessin emocionar-se breument durant l’emissió del reportatge, que sortiria en pantalla després d’algun escàndol de Donald Trump i abans de la secció d’esports.

Yehuda López es va proposar de donar a la reportera allò que cercava, i a la vegada, de ser franc i parlar sense embuts. Tenia vint anys, en Yehuda, i, com molts joves, una certa tendència a la sobreactuació. “Què penses de les víctimes civils?”, va preguntar la periodista, que a en Yehuda li semblava gran, però que en realitat també era jove. “Què penses”, va insistir, “de les desenes de milers de víctimes innocents, dones, infants?” No va haver de pensar la resposta. “No hi ha innocents, allà”, va murmurar. Es va assenyalar el cap amb un dit: “Ens ho hem de ficar aquí, no hi ha innocents”. Sense saber-ho, repetia les paraules d’un dirigent de la DAIA, la Delegació d’Associacions Israelianes Argentines, Sergio Pikholtz, que un parell de setmanes enrere havia encès els ànims amb una publicació a les xarxes en què deia exactament això. “No hi ha víctimes innocents, a Gaza, tal vegada només els infants menors de quatre anys. Sense pietat amb els assassins dels jueus. Vencerem”.

Els assassins de jueus. A en Yehuda el van mobilitzar el 7 d’octubre, el mateix dia de la massacre. Volen parlar de víctimes civils? Més de mil quatre-centes persones assassinades en una sola nit, en un atac terrorista de Hamàs. Un desastre com mai no havien vist. En Yehuda no va ser atacat ni va perdre ningú en els atemptats, però ell i alguns dels seus amics podien haver estat perfectament, aquella nit, al festival Supernova, a Re’im. No va ser així per pur atzar, però sentia els quasi tres-cents morts que hi va haver allà, tots gent de la seva edat, com un dol que l’afectava directament. Tots i cadascun. Els seus cossos morts estesos damunt l’arena del desert del Nègueb, un festival que havia de celebrar l’amor, en vigílies de la festa de Simhat Torà.

Ara els cossos morts eren els dels assassins. També, els dels assassins de quatre anys o menys. No hi ha innocents, a Gaza, en Yehuda López s’ho havia ben ficat dins el cap. També morien companys seus, cada dia un, o més d’un. Les bales, els míssils que havien vist explotar al davant. “L’olor dels cossos morts, els cossos...”, va remugar. Tot d’una va aixecar els ulls i es va adonar que la reportera l’observava amb uns ulls esglaiats. L’escoltava amb tota l’atenció de què era capaç, segurament horroritzada. Tal vegada, també, il·lusionada. No era això el que volia?

Ella va fer la darrera pregunta: “I com acabarà això?”. En Yehuda no va vacil·lar: “Tant de bo, amb una derrota que els esclafi. Que no hi quedi ningú, allà”. Es va fer el silenci. Tal vegada la reportera havia tingut un calfred a l’esquena, tal vegada ja començava a pensar com havia d’editar el vídeo, tal vegada les dues coses a la vegada. En Yehuda López, de vint anys i de Tel Aviv, mobilitzat el 7 d’octubre, hi va voler insistir: “Que no hi quedi ningú”.

Avui, un amic li ha enviat per WhatsApp el vídeo de la seva entrevista a la televisió espanyola. Es veu que s’ha fet viral i circula, en versió original en espanyol, subtitulada a l’anglès. Dura a penes un minut i mig, però la reportera va aconseguir condensar el pes i la veritat de les seves paraules. No hi ha innocents. Guarda el vídeo en una carpeta que s’ha fet al mòbil, amb records que vol guardar per repassar-los en el futur, si és que té futur. El guarda al costat de la foto que es varen fer amb els companys davant de les ruïnes d’un hospital que varen ajudar a netejar, a la ciutat de Gaza. Dels set que surten, en queden tres de vius, comptant-se a si mateix. De l’hospital, ningú en va sortir amb vida.

stats