Un secretari insubornable

PalmaGabrielet i Tur Costa són el motiu i els cognoms d’una germandat originària de Sant Miquel de Balansat que ha donat dos destacadíssims artistes. Rafel Tur Costa (1927-2021), pintor, Medalla d’Or de les Illes Balears, el decés del qual ha estat una de les cinglades que ens ha infligit la pandèmia, i Antoni Tur Costa Gabrielet (1917-1998), pintor, gravador i ceramista, un mestre establert durant molts anys a Formentera, d’on és Fill Adoptiu i ànima encara present del mercat artesà de la Mola, on vivia.

També és una família marcada per la injustícia inherent a un règim que s’imposà per la força i la violència administrades per persones concretes, conegudes. “Eivissa va patir amb exagerada crueltat les conseqüències d’aquesta guerra fratricida, i la meua família va ser, sens dubte, la que va ser colpejada més brutalment de totes les famílies de l’illa”, afirma Rafel Tur Costa en el seu llibre de memòries, Un al·lot eivissenc a la Guerra Civil (Editorial Mediterrània-Eivissa, 2007).

Miquel Tur Roig Gabrielet, pare dels dos artistes mencionats, exercí de secretari per habilitació nacional de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu des de 1926 fins al 3 de novembre de 1936, dia de la seva mort, assassinat al cementiri d’Eivissa. Va ser el primer dels quatre secretaris municipals de les Illes Balears morts violentament durant la repressió feixista (Rafael Gamero Ginata, d’Algaida i Sant Joan; Martí Ros Garcia, de Calvià, i Miquel Capó Capó, de Búger i Campanet).

Miquel Tur va ser director del periòdic El Pueblo. Semanario republicano durant el 1915 i el 1916. El febrer de 1915 la Guàrdia Civil va reprimir amb desmesura un acte del Carnestoltes anomenat l’Enterrament del Gat, aleshores prohibit. Miquel Tur en va fer una crònica que li valgué un doble procés, un de civil per ofenses contra l’alcalde i un de militar per injúries a la Benemèrita, del qual fou absolt. També havia estat un actiu negociant. S’anunciava com a agent local de la Mutuelle de France i després del Banc Vitalici, el 1924 va participar en la instal·lació d’una farinera a Sant Miquel i el 1929 va obtenir l’autorització per obrir una fàbrica de conserves de polpa d’albercoc a Santa Eulària.

Quan ja ocupava el càrrec de secretari municipal d’aquest poble, va publicar una explicació dels fets que s’havien produït al consistori arran de la proclamació de la II República. Ell mateix pertanyia al Bloc Eivissenquista, formació de dretes que era la versió pitiüsa del Partit Republicà de Centre de Joan March, amb Pere Matutes com a dirigent local, i que més tard s’integrà en la CEDA. Segons una crònica periodística, aquest bloc va fer la celebració de la seva victòria electoral de juny de 1931 a Santa Eulària. En aquella diada, “el digne i actiu secretari” Miquel Tur Roig va ser l’“ànima de la festa” i, després de pronunciar unes paraules, va entonar “l’himne a la unió, llibertat i la justícia”. Com a secretari, assistí a les converses mantingudes a Palma sobre l’estatut d’autonomia de les Balears.

Les etiquetes

La seva posició ideològica republicana de dretes el separava de la que havia guiat les accions del seu pare, Miquel Tur Torres, cofundador, el 1903, de la Societat Obrera Marítima Terrestre a Eivissa i actiu lluitador pels drets dels treballadors. Arran de la sublevació militar i quan les Pitiüses varen ser recuperades per la República, entre el 8 d’agost i el 13 de setembre de 1936, Miquel Tur Torres va ser jutge del tribunal revolucionari de Sant Miquel, localitat on vivia. Rafel Tur Costa, al seu llibre de 2007, esmenta una última discussió entre pare i fill que tingué lloc durant una visita al poble l’estiu de 1936. Als cervells simples dels assassins dels Gabrielet no hi cabien gaires matisos i, posant-los tots dos dins la categoria de ‘rojos’, els donaren mort. Les etiquetes, sempre simplificadores de la realitat, foragiten la reflexió i eliminen qualsevol vestigi d’empatia. Miquel Tur Torres va ser torturat i mort la nit del 9 d’octubre de 1936, tenia 67 anys.

L’havien anat a detenir de bon matí dos falangistes joves amb camisa blava, corretjam i pistola. “Eren alts, espigats; es notava en la seua figura que eren gent de vila, de casa rica, de bones famílies” –escrigué Rafel Tur. La seva germana, amb qui vivia, sabia que no el tornaria a veure; “així va ser amb altres veïns de Sant Miquel: en Toni d’en Cases, es Coix Celleràs, na Bàrbara, en Pujolet, en Pepe de cas Vildo, en Joan d’en Cova. A tots ells se’ls emportaren els falangistes i cap d’ells no va tornar mai al poble”.

Dies més tard també anaren a buscar el seu fill a Santa Eulària. En aquest cas, la detenció no tenia a veure, per inexistent, amb cap activisme d’esquerres, sinó amb la seva recta actuació com a secretari de l’ajuntament. Com a tal, no havia cedit a les ofertes de suborn dels cacics locals –“els germans empresaris Miquel i Xomeu Guasch”– i s’havia negat a donar-los el certificat de final d’obra a una carretera no executada segons els plecs de condicions. D’altra banda, un dels fills, Antoni, que tenia divuit anys i estudiava art a Madrid, es va sumar a les tropes republicanes que desembarcaren a Eivissa el 8 d’agost de 1936: “Va arribar armat amb una pistola que li lliuraren a València”. Son pare li aconsellà que deixàs l’arma a casa i així ho va fer, escriu el seu germà Rafel.

Amb l’ajut d’un capellà amic, Miquel Tur Roig va poder sortir d’aquell primer empresonament. Una vegada lliure no va voler amagar-se i passats uns dies l’anaren a cercar de nou i “se l’emportaren fermat de mans”. La seva esposa, Catalina Costa Rubio, va anar a suplicar per la vida de l’home a polítics “que un dia foren amics”. Malgrat les promeses, “no feren res en absolut per salvar-li la vida”. Anys més tard, Rafel Tur Costa va saber detalls d’aquell assassinat i els va escriure al seu llibre de memòries familiars. Ja en la fosca, tragueren son pare de la presó, el dugueren en automòbil al cementiri i el comissari de policia Rafael Serrano de la Parte li disparà.