Societat 24/12/2021

¿La sang d’esportista millora l’intel·lecte?

S’han detectat millores en la memòria i l’aprenentatge d’uns ratolins després d’injectar-los sang de rosegadors esportistes, cosa que podria tenir repercussions en la recerca sobre l’Alzheimer i altres patologies

Pam Belluck, The New York Times
6 min
No tot el que funciona en ratolins funciona en humans, però els assajos amb rosegadors han permès desenvolupar molts fàrmacs.

Nova York¿I si a la sang d’un esportista hi hagués algun element capaç de reforçar la capacitat intel·lectual dels que no fan exercici o no poden fer-ne? ¿I si una proteïna que creix quan fem exercici contribuís a frenar els símptomes de malalties com l’Alzheimer i altres trastorns de la memòria i la capacitat d’aprenentatge?

Aquesta és la prometedora perspectiva plantejada per un nou estudi: els investigadors han injectat a ratolins sedentaris sang d’altres rosegadors que corrien quilòmetres i quilòmetres a la roda de la gàbia, i han descobert que després els sedentaris obtenien millors resultats en les proves d’aprenentatge i memòria.

Reduir la inflamació amb clusterina

Aquest estudi, publicat recentment a la revista Nature, també ha detectat que la inflamació cerebral relacionada amb l’Alzheimer i altres trastorns neurològics va baixar en els ratolins sedentaris després de rebre la sang dels seus companys esportistes.

Els resultats científics obtinguts amb ratolins no es reprodueixen sempre en els humans. Tot i així, els experts diuen que l’estudi corrobora un nombre creixent d’investigacions.

“Cada vegada més estudis afirmen que, quan fem exercici, fora del cervell es produeixen unes proteïnes que penetren en aquest òrgan i contribueixen a reforçar-ne la salut, o fins i tot a millorar la cognició i la malaltia”, afirma Rudolph Tanzi, professor de neurologia a l’Hospital General de Massachusetts i a la Facultat de Medicina de Harvard. El 2018 Tanzi va dirigir un estudi segons el qual fer exercici resultava beneficiós per al cervell d’uns ratolins modificats genèticament perquè agafessin una versió de l’Alzheimer.

Els especialistes creuen que la millor conclusió seria que les proteïnes generades per l’exercici esdevinguessin la base de possibles tractaments.

Tal com explica Madhav Thambisetty, un neuròleg i investigador del National Institute on Aging que no ha participat en el nou estudi, “l’aspecte més interessant del treball és, de bon tros, la demostració que a la sang hi ha uns factors que es poden transferir i que semblen aportar efectes beneficiosos al cervell perquè milloren l’aprenentatge i la memòria”.

L’estudi, dirigit per investigadors de la Facultat de Medicina de la Universitat de Stanford, conclou que una proteïna -la clusterina, que es produeix al fetge i a les cèl·lules del múscul cardíac- explicaria la major part dels efectes antiinflamatoris. Diversos especialistes assenyalen, però, que uns estudis fets fa poc han trobat efectes beneficiosos en altres proteïnes. També diuen que s’han de saber més coses de la clusterina, que intervé en moltes malalties, com ara el càncer, i que pot tenir efectes negatius en les primeres etapes de l’Alzheimer abans que la inflamació cerebral es converteixi en dominant.

Com afirma Thambisetty, que ha estudiat aquesta proteïna, “és massa prematur concloure si uns nivells més alts o més baixos de clusterina poden resultar beneficiosos o no. Crec que encara no hem arribat a la fase en què ens puguem desempallegar de la cinta de córrer o donar-nos de baixa del gimnàs per una pastilla o una injecció de clusterina”.

L’estudi l’ha dirigit Tony Wyss-Coray, professor de neurologia i ciències neurològiques a Stanford, que ja havia fet prèviament una investigació segons la qual la sang de ratolins joves pot revertir en els vells el deteriorament cognitiu que es produeix a mesura que augmenta l’edat dels rosegadors.

28 dies d’activitat física

Wyss-Coray vol esbrinar “si l’exercici produeix uns factors que també s’acumulen a la sang i que després es poden transferir”.

L’estudi s’ha fet amb ratolins d’uns tres mesos d’edat, l’equivalent aproximat a humans que tenen entre 25 i 30 anys. Alguns dels ratolins, que són animals nocturns molt aficionats a córrer, tenien llibertat per fer servir la roda de la gàbia, en la qual corrien entre 6 i 10 quilòmetres cada nit. Als altres ratolins els van bloquejar les rodes perquè poguessin moure’s per la gàbia però no disposessin de l’oportunitat de fer una estona més llarga d’exercicis cardiovasculars.

Al cap de 28 dies, els investigadors van agafar un tercer grup de ratolins que tampoc feien exercici i els van injectar plasma sanguini -el líquid que envolta les cèl·lules sanguínies- dels ratolins corredors o dels no corredors. Els que van rebre sang dels corredors van obtenir millors resultats en dues proves d’aprenentatge i memòria.

En una de les proves, que calcula quant de temps es queda paralitzat de por un ratolí quan el tornen a ficar en una gàbia on anteriorment ha rebut una descàrrega elèctrica al peu, els ratolins amb sang de corredor es van quedar paralitzats un 25% més de temps. Segons Wyss-Coray, aquest resultat indica que s’enrecorden millor d’una experiència estressant. En l’altre test, els ratolins amb sang de corredor van anar dues vegades més de pressa a l’hora de trobar una plataforma submergida en aigua opaca.

L’equip també ha descobert que el cervell dels ratolins amb sang de corredor produeix més cèl·lules cerebrals de diversos tipus, com ara les que generen noves neurones a l’hipocamp, una regió relacionada amb la memòria i l’aprenentatge espacial.

Canvis genètics

Mitjançant una anàlisi genètica s’ha demostrat que uns 1.950 gens van canviar com a reacció a la infusió de sang de ratolí corredor: alguns es van tornar més actius i d’altres menys. La major part dels 250 gens que van experimentar els principals canvis pel que fa a l’activació estaven relacionats amb la inflamació, per la qual cosa aquestes transformacions feien pensar que la inflamació cerebral havia baixat.

L’equip científic, que volia comprovar si el fet d’eliminar de la sang dels corredors una de les quatre proteïnes principals tenia repercussions, va descobrir que si se suprimia la clusterina desapareixien els efectes antiinflamatoris. I quan es va injectar clusterina a ratolins modificats genèticament per agafar algun tipus d’inflamació cerebral o una versió de l’Alzheimer, els va baixar la inflamació que tenien al cervell.

I les persones?

En l’única part de l’estudi en què han participat humans s’ha pogut descobrir que vint militars veterans que patien un deteriorament cognitiu lleu -una alteració prèvia a la demència- presentaven nivells elevats de clusterina a la sang; tots ells havien participat en un programa d’exercicis de sis mesos.

Kaci Fairchild, directora adjunta del departament de veterans del Sierra Pacific Mental Illness Research, Education and Clinical Center i coautora del nou estudi, diu que aquests veterans, d’entre 50 i 89 anys, feien exercicis cardiovasculars i amb peses tres vegades per setmana.

Fairchild també explica que, segons uns resultats que encara no s’han publicat, a més de presentar un nivell elevat de clusterina, els veterans van obtenir més bons resultats en els tests de record de paraules i d’històries.

“En general, els veterans van experimentar millores en la funció cognitiva, en gran part relacionades amb l’aprenentatge i la memòria”, afirma Fairchild. Com que hi ha persones amb discapacitats o limitacions que els impedeixen fer exercici, espera que “gràcies a aquesta clusterina es pugui desenvolupar un tractament basat en aquesta proteïna per als que no poden fer cap activitat física”.

Al cervell, la clusterina s’ajunta amb les cèl·lules que recobreixen els vasos sanguinis, les cèl·lules que s’inflamen amb la malaltia d’Alzheimer, segons diu Tony Wyss-Coray, i això fa pensar que un possible fàrmac es podria unir a aquestes cèl·lules i “imitar els efectes antiinflamatoris”.

Encara cal molta recerca

Tot i així, els experts que estudien la malaltia d’Alzheimer i la neuroinflamació creuen que encara s’ha d’investigar molt abans no s’arribin a desenvolupar aquest tipus de teràpies.

Com diu Mark Gluck, professor de neurociència i salut pública a la Universitat de Rutgers a Newark (Nova Jersey) que no ha participat en l’estudi, “no tot el que funciona en ratolins acaba funcionant en els humans, i no se sap si hi ha altres efectes secundaris inesperats que impedeixin aplicar el tractament a les persones”.

El nou director del Centre de Biomedicina de Sistemes de Luxemburg, Michael Heneka, que tampoc ha intervingut en l’estudi, diu que la funció de la inflamació en els processos patològics pot canviar amb el temps: al principi pot ser protectora però pot esdevenir perjudicial més tard. Per això és molt important tractar la inflamació en el moment adequat.

A més, tampoc se sap del cert si la clusterina és la proteïna òptima per a una teràpia.

Més enllà de la clusterina, hi ha altres proteïnes relacionades amb l’exercici físic que milloren la cognició en els ratolins, com s’ha demostrat en estudis recents. Se sap que una d’elles, la irisina, segregada pels músculs, rebaixa la neuroinflamació i ajuda els rosegadors a obtenir millors resultats en les proves de memòria i aprenentatge. També s’ha provat que n’hi ha una altra, anomenada GPLD1, un enzim produït al fetge, que creix després de l’exercici físic i està lligada a una millora de la funció cognitiva en els ratolins vells.

Rudolph Tanzi, que no ha participat en el nou estudi, creu que, siguin quines siguin les proteïnes més esperançadores, és més segur desenvolupar un tractament que no pas transfondre sang, que contindria altres coses a part de les proteïnes. “La gran incògnita -afegeix-és quines proteïnes són les triomfadores i com les aprofitem per administrar noves teràpies”.

Copyright The New York Times

Traducció Lídia Fernández Torrell

stats