PalmaLa Colònia de Sant Pere, conten documents i cròniques, es va establir l’any 1880, precisament com a això: una colònia agrícola creada amb el propòsit de treure rendiment d’aquelles terres. S’hi van establir fins a 108 famílies, que es van fer càrrec de l’explotació de 3.600 quarterades, propietat d’uns senyors latifundistes d’Alaró anomenats Homar, Mateu i Andreu Homar, que es varen fer seves les terres de Farrutx, Betlem, s’Alqueria Vella, es Barracar i es Caló, i a continuació les varen establir. Aquelles famílies de pagesos que s’establien en colònies (n’han perviscut la de Sant Pere i la de Sant Jordi, però entre la segona meitat del segle XIX i començament del XX se’n van crear moltes més, a Mallorca), desplaçant-se per dins l’illa amb carros i bísties, són evidentment el nostre equivalent dels colons de la conquesta de l’Oest, només que desproveïts d’èpica (afortunadament, perquè l’èpica només vol dir que es van exterminar els indis, i que cal inventar relats que justifiquin l’endemesa). En el cas de la Colònia de Sant Pere, no es pot dir que les terres a explotar fossin gaire atractives; si més no, de la manera que ho explica el pare Rafel Ginard als seus Croquis artanencs, on ofereix aquesta severa descripció de l’indret: “Més envant, com un rebroll o murgó del poble d’Artà que ha sorgit a través de les muntanyes, hi ha sa colònia de Sant Pere, llocarró de cases diminutes, casetes de fira o de betlem, pobre i miserable, de terra magra i curta, on únicament hi prosperen els tamarells i un poc la vinya, sense gaire més patrimoni que vent salabrós, aigua de mar i sol implacable. El terrer és de call vermell, com si fos pastat amb sang i l’incendi solar que encara el crema i torra més de cada dia. Les figueres tenen les branques revellides i l’aspecte esquàlid de persones que han passada molta fam i tan mal a pler s’hi troben dins aquella tràgica marina que estan inclinades en actitud de fugir, com si diguéssim amb peu alt. No obstant, hi veureu una gota d’alegria enmig de la tristor aclaparadora: tapereres d’extraordinària magnitud que abriguen un redol com una era i qualque orla de canyes verdes que en passar-hi el vent sonen com una flauta”.
El pare Ginard era de Sant Joan, però se’l pot considerar artanenc d’adopció, i la Colònia de Sant Pere, com és sabut, pertany a Artà: d’aquí l’interès d’aquest clergue i home de lletres per descriure-la dins la seva obra dedicada a la noble vila del Llevant.
Ara bé, les obres més destacada del pare Ginard, aquelles per les quals el recordam, no són segurament els Croquis artanencs, sinó l’enorme Cançoner popular de Mallorca (un recull de més de quinze mil cançons i gloses tradicionals mallorquines) i, ara, el Calendari Folklòric, una obra de referència sobre costums, tradicions, meteorologia, tasques agràries i santoral, lligats a les diverses estacions de l’any. El Calendari Folklòric havia restat inèdit fins ara, quan les plaguetes originals en què estava escrit han estat digitalitzades per Catalina Martorell i Dídac Martorell, i el seu contingut ha vist la llum pública, amb edició dels experts Miquel Sbert i Andreu Ramis, i amb il·lustracions de Toni Galmés. Ja n’han sortit dos volums, corresponents a la tardor i a l’estiu, i la publicació ha anat a càrrec de Saïm Edicions i de la Fundació Mallorca Literària, i per aquí començam a arribar a la denúncia que volíem fer en aquest article.
Estiuejants de la Colònica
La directora de la Fundació Mallorca Literària és Carme Castells, que passa els estius a la Colònia de Sant Pere (i algunes festes de guardar a l’hivern, ens consta). Però no només ella. Miquel Pastor, cap de Biblioteques de la UIB, hi té casa, com també n’hi té el musicòleg Francesc Vicens. A una casa que va comprar a la família de Francesc Vicens hi viu Silvia Shaw (i, fins que va morir, el seu marit John), deixebles britànics del savi margalider Joan Mascaró Fornés. El pintor Miquel Barceló té un estudi al puig Farrutx, i també es passeja amb fruïció entre el torrent de na Borges i la punta de Farrutx. La periodista i artífex –juntament amb Adrià Martí i Jorra Santiago– del programa Téntol a IB3, estiueja a la Colònia de Sant Pere, i també el director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Mateu Malondra. L’antic cap de Promoció del mateix Institut, Antoni Planas, i la periodista Sandra Martínez, estan a Betlem. Darrerament s’hi ha incorporat, a tota aquesta plèiade, un estol de poetes i personatges de la ploma com Miquel Bezares, Anna Gual, Jaume C. Pons Alorda o Emili Manzano, procedents de llocs feréstecs com Caimari, Vilafranca del Penedès, Barcelona o –fins i tot– Mancor o Llucmajor.
Segur que encara ens deixam gent, però amb la relació que acabam de donar n’hi hauria d’haver més que a bastament perquè reaccionàssim els ciutadans de Mallorca i, molt especialment, les nostres autoritats, que com sempre fan els ulls grossos i miren cap a una altra banda. La Colònia de Sant Pere s’està gentrificant amb poetes, periodistes, músics, artistes, pensadors i tota casta de gents de mal viure, i això passa mentre ens distreuen amb històries turismòfobes i estantisses sobre Magaluf, Punta Balena, l’Arenal o, ara, el caló del Moro, que no són més que el nostre aliment. En aquesta terra ingrata honrats empresaris, benefactors del poble, com Tolo Cursach, acaben a la presó, mentre qualsevol lletraferit desaprensiu es posa en remull amb tota tranquil·litat a na Clara, o a Caloscamps (que va inspirar a un altre poeta, el gran Bartomeu Fiol, el seu llibre Calaloscans) i després puja sense cap problema cap a la seva caseta d’estiueig, on està confortablement instal·lat. Hi ha una emergència poètica a la Colònia de Sant Pere, i si els nostres governants no hi fan res, que no ho faran, que no sigui perquè nosaltres no ho hem dit. Si el pare Ginard aixecàs el cap, quin escàndol.
