Societat 13/08/2022

El ‘sadfishing’ o compartir la tristesa a les xarxes: més que un crit d’atenció?

La pràctica de mostrar el malestar emocional s’escampa a internet i obre el debat sobre els efectes que pot tenir tant en la víctima com en la resta d’usuaris

4 min
El concepte 'sadfishing' es va popularitzar el 2019 i el va encunyar l’escriptora Rebecca Reid.

Palma—Perdona que no sàpiga com animar-te. És que jo també em vull morir. 

Això és el que diu una nina Barbie a una altra en un mem d’un compte de Twitter dedicat exclusivament a aquest contingut (@barbie_context ). Tot i estar carregat d’ironia, el missatge és contundent i aplega milers de m’agrades i retuits. El ressò de publicacions com aquesta –que és només una mostra– evidencia que aquest tipus de contingut té un públic sòlid i que el seu significat no incomoda a les xarxes. Ben al contrari, compartir la tristesa o malestar emocional a través d’un perfil de Twitter, Instagram o Facebook ha esdevingut una pràctica normalitzada, sobretot entre les generacions més joves. Ara bé, aquesta conducta –que rep el nom de sadfishing– obre diversos debats: És només un crit d’atenció o una manera de crear una identitat? Quins riscos per a la salut mental de la comunitat comporta? Qui és responsable d’ajudar aquests usuaris?

El psicòleg Juanjo Martí, coordinador del Grup de Treball de Psicologia Online i Societat Digital del COPIB (Col·legi Oficial de Psicòlegs de les Illes Balears), no té la resposta per a totes aquestes preguntes, però contextualitza el sadfishing per poder entendre’l millor. “A les xarxes no passa res que no passi al món físic també. El model social actual, producte del segle XX i del capitalisme, ens ha duit a l’individualisme. A poc a poc hem anat rompent els vincles familiars i espais –com les festes religioses–, que ens permetien expressar tristor i alegria”, argumenta Martí. Davant això, “les xarxes esdevenen la nova àgora grega o la plaça pública on intentes trobar un lloc o sentir-te comprès i relacionar-te”, afegeix.

No obstant això, Martí qüestiona que internet sigui el millor lloc on manifestar aquestes emocions. “Quan una persona que coneixes està trista, saps què pots dir-li perquè se senti bé. En canvi, a les xarxes, hi haurà gent que t’animarà i d’altra que et convidarà que et suïcidis. Entre els qui cerquen ser comprensius i els qui volen provocar, acaba sent un guirigall”, alerta l’expert. En definitiva, “hi ha una necessitat que no acaba de quedar completa”, perquè el que troben aquestes persones són “mostres d’afecte efímeres”, però “el que dona confiança a l’ésser humà és el contacte sostingut amb la gent”.

En qualsevol cas, el psicòleg nega que aquestes expressions es puguin reduir a un crit d’atenció, igual que no ho són quan es fan cara a cara. “Potser en persona també ho pensaríem [que és un crit d’atenció]. Així és com responem quan no sabem com ajudar l’altre i és el que ens fa allunyar-nos-en. Però aquestes persones han de tenir algú: quan emocionalment estàs esgotat, el cap no té energia i el fet que la gent es faci enfora no hi ajuda”, manté Martí. Aquestes situacions s’agreugen encara més a les xarxes socials, on “no queda clar a qui correspon respondre aquests missatges”, diu el professional, que defensa que “cal formar la gent” per fer-les servir de manera responsable i proposa que “els docents” siguin els primers a fer-ho amb les noves generacions.

El Zeitgeist mil·lennial

Exposar obertament les parts del teu cos que no estimes, compartir que algú t’ha ferit emocionalment o dir que necessites anar a teràpia és el tipus de contingut que venen algunes de les persones amb més ressò a les xarxes, tant dins l’àmbit local i estatal, com internacional. Aquestes manifestacions han acabat impregnant el Zeitgeist –terme del pensament hegelià per definir “esperit del temps”– de la generació mil·lennial. Ara totalment normalitzat, el sadfishing es va començar a escampar arran d’una publicació de la model Kendall Jenner el 2019 sobre els seus problemes d’acne, que alhora patrocinava una marca dermatològica. El mateix any, l’escriptora Rebecca Reid el va encunyar per primera vegada com el fet de “cercar compassió a internet”. I ara el dramaturg mallorquí Miquel Mas Fiol el redefineix amb la frase “fes-me caset (hazme casito)” en el seu nou projecte. 

Amb motiu de la beca que acaba de rebre del teatre Tantarantana de Barcelona, el jove està preparant el muntatge Les penes del jove Werther, en el qual parteix de la novel·la de Goethe per tractar temes en clau mil·lennial, com el buit generacional i el sadfishing. Mas ja ha començat el procés de documentació i assenyala que l’obra de l’escriptor alemany va ser “el primer blockbuster de la història”. “Els joves romàntics varen agafar com a referent aquella novel·la, la qual –al cap i a la fi– era una exposició de les seves penes en públic”, afirma el dramaturg. El furor pels desamors de Werther va fer que la gent “anàs vestida com el personatge”, però també va “provocar suïcidis”, de manera que l’autor va acabar renegant de l’obra, relata Mas.

Aquest cas de sadfishing del Romanticisme ha fet reflexionar l’artista mallorquí –autor de Souvenir i Primavera de les bèsties– sobre “la mercantilització de la tristesa”, que és el fet d’“autoexposar les teves penes per generar notorietat”. A partir d’aquí, i vinculant-ho al fenomen actual de les xarxes, Mas es demana: “Fins a quin punt una persona vol demanar ajuda o, més aviat, vol monetitzar la seva identitat?”.

L’autor desenvolupa aquesta idea amb un altre apunt: “Ens costa molt dissociar el que som de veritat de la identitat a les xarxes. En definitiva, som el nostre propi producte. Les xarxes s’han convertit en un aparador de la nostra felicitat i això ja ningú s’ho creu. Davant això, el sadfishing neix per visualitzar el nostre malestar”. Però el que irrompé com un bany de realitat i autenticitat ha esdevingut “una altra manera de fer marca i de caure en la lògica del mercat”, hi insisteix Mas; “volem feedback i que ens facin costat” i –per això– acabam “intercanviant llàgrimes per likes”.

stats