"No vull fer res que no voldria veure com a espectador"

Després de quaranta anys de professió, que considera "el millor regal que m'ha donat la màgia del teatre", l'actor mallorquí Ricard Borràs ha fet de tot i molt. Periòdicament ha visitat els escenaris insulars -la darrera vegada fa tres anys amb V ariacions enigmàtiques -, i sovint l'hem vist a les nostres pantalles petites i grans amb treballs televisius, com ara La que se avecina, Hospital central, Cuéntame, El comisario, o cinematogràfics, com Amantes i Un cos al bosc. I aquest proper cap de setmana torna al teatre Principal de Palma amb la comèdia La banqueta , a les ordres de Paco Mir, una de les ànimes del Tricicle, i compartint el protagonisme amb Pep Ferrer. Les funcions seran els dies 4, 5 i 6 d'octubre.

Després de tants d'anys, continua sent especial per vós actuar a Palma, on vàreu viure fins als catorze anys?

Sí, sempre. Encara em queden molts d'amics i familiars, que tenen així l'oportunitat de venir a veure'm treballar. A més, cada cop que vénc em retrob amb la ciutat. Tenc una mena de ritual que faig cada vegada que som aquí. Faig un passeig pel mateix camí que feia cada dia de petit per anar a escola a Monti-sion. Començ per la Sang, Jaume III, plaça de Cort, carrer de Monti-sion i fins a l'escola. I aquesta setmana ho tornaré a fer.

Per què no heu treballat mai en un producció balear?

No ho sé. Mai no s'ha donat la possibilitat ni m'han proposat mai fer cap esectacle aquí. I m'encantaria, eh?

Fa uns anys Simó Andreu també deia el mateix, i ara ja n'ha fet un parell de projectes a la televisió balear.

Mira, curiosament, Simó i jo vàrem treballar junts en una sèrie anglesa que varen fer sobre el Cid, amb Alfred Molina com a protagonista, i ho comentàvem, el fet de no haver coincidit mai treballant plegats a l'illa.

Igual que ell, vós també parlau i interpretau en quatre idiomes.

Sí, i aquest és un gran avantatge a l'hora de trobar feines. M'ha obert moltes portes internacionals. Sobretot a la televisió. I mira, aquest darrer projecte mateix, La banqueta , el vaig veure com a espectador a París i em va agradar tant que vaig traduir-lo al català i li vaig proposar de fer-lo a Paco Mir, i així el posàrem en marxa. I la propera obra que vull fer, i de la qual he comprat els drets, és també una peça que em varen oferir fer a França i, com que no vaig poder, em llevaré l'espineta traduint-la i fent-la en català.

També teniu formació musical.

Efectivament. Vaig estudiar al Conservatori, però curiosament no vaig poder acabar, ni desenvolupar bé l'instrument que havia triat, el piano, perquè ja començava a tenir molta feina al teatre i no tenia prou temps per dedicar-m'hi.

Una altra espineta que us llevareu, podent tocar el piano davant el públic en La banqueta ?

Doncs mira, d'alguna manera sí, encara que dialogam i ens barallam més que no tocar el piano Pep i jo en aquesta obra.

I cal dur-se especialment bé amb els companys per fer creïble una relació d'odi?

Indiscutiblement. D'odi o de qualsevol altra mena. Si hi ha bon ambient entre els companys és molt més fàcil de transmetre a la platea.

I què és el que us agrada veure quan sou a la platea?

M'agrada que em sorprenguin. Les coses diferents. Les experiències noves però coherents amb un estil, amb una manera de crear. No val tot per fer riure o fer plorar. M'agrada el compromís creatiu, l'autenticitat. M'he de creure les coses perquè m'agradin i també per fer-les. I sobretot m'agraden més les coses subtils i intel·ligents, elegants i moderades, que no els excessos de l'histrionisme, per exemple.

Com es veu la crisi des de l'escenari?

El públic ha disminuït. És lògic perquè no hi ha diners i ha tornat molt més selectiu. Però si som honestos i treballant pensant en l'espectador, del qual hem de viure nosaltres, trobarem l'equilibri i la manera de conciliar els interessos dels uns amb els gusts dels altres. El que no es pot fer és enganar el públic i pensar que amb la crisi tot s'hi val. Fer riure de qualsevol manera perquè la gent està trista i es vol entretenir. Qui s'ho pensi s'equivoca. La qualitat sempre marca la diferència.

Ha canviat el model. La cultura de la subvenció és morta. Quin és el futur?

Treballar. No n'hi ha d'altre. I fer-ho bé. Ens hem de reinventar, però això ha estat sempre així. Els models s'exhaureixen i cal cercar-ne de nous. El que està fet està fet i sempre s'ha de mirar cap endavant. Jo no vull repassar el que hem fet i com ho hem fet, sinó que vull continuar fent, i ho faré així com pugui i amb la fórmula que pugui. El miracle, la veritable màgia del teatre, és que fa quaranta anys que ho faig i encara som aquí. No ho hauria dit mai, però hi som. Aquesta és la manera. L'única que conec.