El nadó de la fotografia va nàixer al camp de refugiats de Mória, a l'illa grega de Lesbos

DRETS HUMANS

Refugiats retraten la realitat oculta dels camps amb càmeres de Mallorca

Fugitius internats a Mória, Nea Kavala i Krnaja fotografien la vida quotidiana d’amagat de la policia

El nadó de la fotografia va nàixer al camp de refugiats de Mória, a l'illa grega de Lesbos / SIMA

Vint càmeres de fotografia compactes oblidades en calaixos de veïns d’Alcúdia han arribat a mans de persones a les quals la violència, la mort i la fam ha expulsat dels seus països. Són ciutadans de Síria, l’Afganistan i l’Iran a qui la fugida ha fet caure als camps de refugiats de Mória i Nea Kavala, a Grècia, i de Krnaja, a Sèrbia. Ara han fet servir aquestes càmeres mallorquines per retratar racons, espais i moments de la seva quotidianitat d’amagat de la vigilància militar i policial. Han immortalitzat una vida als camps que està prohibit fotografiar.

Els dits dels refugiats han activat els dispositius, i les instantànies n’han congelat la mirada i fins i tot els sentiments i els pensaments. El resultat és diferent de qualsevol imatge que hauria pogut prendre un fotògraf professional. Però també és íntim i impactant, perquè està fet des de dins. D’aquí el nom del projecte sense afany de lucre en el marc del qual s’han fet les fotografies: ‘From Inside’.

Tot va començar a Alcúdia el mes de novembre del 2017. El jove periodista Diego Menjíbar explica a l’ARA Balears que tenia una iniciativa en ment per a la qual necessitava càmeres de fotografia. Va escampar la petició per la població i, amb el boca-orella, va aconseguir aplegar fins a vint aparells, set dels quals eren analògics. Aquestes càmeres que havien capturat viatges i celebracions familiars es varen convertir en material per fer tallers de fotografia amb joves i adolescents refugiats.

Nea Kavala, Grècia

El desembre d’aquell any, de la mà d’Open Cultural Centre, Menjíbar, acompanyat de Marta Vasconcelos, va impartir el primer curs de fotografia a les portes de Nea Kavala, un camp a Polykastro -un petit poble grec proper a la frontera de Macedònia- que acull mig miler de persones procedents de l’Orient Mitjà i l’Àfrica. El curs el va haver de fer a les portes del camp perquè a la majoria d’entitats els veten el pas a aquesta mena de recintes. El taller va despertar la creativitat audiovisual de dotze joves que, després d’escoltar amb atenció la teoria i d’aprendre conceptes com la perspectiva i l’enquadrament, i de mirar exemples de reportatges, tornaven al campament amb la idea de captar instants que els permetessin retratar els seu dia a dia.

El projecte es va repetir, al mateix lloc, el maig del 2018. Aquesta vegada totes les càmeres ja eren digitals. D’aquestes dues experiències durant el curs, en varen fer una tria conjunta, debatuda i argumentada. El resultat és una selecció de 21 fotografies.

Krnaja, Sèrbia

El desembre del 2018, ‘From Inside’ arribà a les portes de Krnaja, a prop de Belgrad, la capital de Sèrbia. Hi viuen persones procedents de l’Iran i l’Afganistan, i les condicions hi són millors que en altres llocs, explica Menjíbar. Els refugiats no hi viuen amuntegats i els barracons -construïts durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia- són molt més habitables que les tendes precàries d’altres indrets. A més, les racions són suficients i no s’ha de fer coa durant hores. A Krnaja adaptaren el taller als alumnes, que eren més petits. La dinàmica va ser la mateixa, però prioritzaren incorporar-hi el joc. El projecte es dugué a terme gràcies a l’organització Serbia Aid Refugee i durà devers tres setmanes.

Mória, Grècia

A l’illa grega de Lesbos, al camp de refugiats de Mória, ‘From Inside’ va creuar la línia. Segons el periodista alcudienc, va passar de fer un projecte enfocat a donar vies d’expressió i de distracció als refugiats -sense deixar de banda la sensibilització- a convertir-se en una eina de denúncia. Mória és el camp on la situació és més crítica. Hi viuen 7.000 persones atrapades, amuntegades, en unes instal·lacions amb capacitat per a 1.500 refugiats. Les coes de cinc hores per esperar una ració de menjar que sovint és massa justa hi són la norma. Un estudi de Metges sense Fronteres il·lustra la duresa del camp en el cas dels més joves: 18 dels 74 infants i adolescents d’entre 10 i 18 anys que hi varen participar havien tingut pensaments suïcides.

A Mória, segons Menjíbar, la policia hi és molt present i especialment violenta. No s’hi poden fer fotografies i els periodistes no hi poden circular amb llibertat. La por, explica, es notava en els silencis, en les mirades i en els comentaris. Quan varen presentar el taller, hi varen anar quinze persones que hi estaven interessades. Però l’endemà només en quedaven cinc -tres dones i un home-; la resta ho varen deixar. No volien problemes amb la policia ni cap entrebanc al pla de sortida que poguessin tenir.

Aquesta vegada el funcionament del taller va ser molt diferent. No va ser conjunt, sinó individual. Quan qualsevol dels que feien el curs podia sortir del camp i descarregar les fotos que havia fet d’amagat, s’aprofitava per donar-li nocions teòriques de fotoreportatge. La vigilància policial era tan intensa que uns agents fins i tot obligaren Menjíbar a esborrar fotografies que havia fet des de fora del camp. D’aquella experiència, en sortí una selecció de 50 fotografies de reportatges personals, tots firmats amb noms falsos per evitar cap mena de represàlia.

A Mória, el projecte ‘From Inside’ va rebre l’ajuda de The Hope Project, una organització dedicada a l’art, en col·laboració amb The Kempsons, que cerca artistes entre els refugiats. Amb dificultats, també varen aconseguir localitzar un pintor reconegut que prefereix quedar en l’anonimat.

La difusió dels tallers a Mallorca forma part del projecte ‘Fòrum Comunicació, Educació i Ciutadania’, impulsat per Enginyeria sense Fronteres i finançat per la Direcció General de Cooperació, dins el cicle ‘Xerrades crítiques’. L’exposició ja s’ha pogut veure a Alcúdia, ara és a sa Pobla i prest arribarà a Inca i a Pollença. Menjíbar continua en contacte amb la majoria dels alumnes. Uns pocs han aconseguit sortir del camp i tenir èxit en el seu projecte migratori, però la majoria encara són allà i podrien arribar a quedar-hi més de dos anys.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF