Professor De Filologia CatalanaEl 17 de setembre de 1993 en Nadal Batle i jo compartírem escenari a la sala d’actes del Firth Hall, edifici del rectorat de la Universitat de Sheffield. Ell hi rebia el doctorat honoris causa; jo, el títol de Master of Philosophy. Justament el 1990, a instàncies del rector Batle, s’havia creat en aquella universitat britànica la Balearic Catalan Chair of Catalan, que va ocupar per mèrits sobrats el doctor Alan Yates. Tot i que ja hi havia hagut docència de català a les illes Britàniques, era la primera vegada que s’hi creava una càtedra de llengua i literatura catalanes. I la càtedra de Sheffield duia associada una plaça de lector de català, una plaça que aleshores es va crear a la UIB com a ajudantia assignada al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i que em va ser concedida molt poc temps després d’acabar els meus estudis inicials.
Tot això passava abans que es creàs la Comissió de Lectorats de la Generalitat de Catalunya, bessó de l’àrea de llengua de l’actual Institut Ramon Llull, i encaixava perfectament amb la intenció de fer que la cultura catalana dialogàs directament amb les altres cultures del món. Directament. Amb totes. Qui conegui el concepte d’ interposició que va posar en circulació L. V. Aracil els anys vuitanta, sap de què parl: una cultura ha de dialogar amb les altres sense filtres intermedis. Quan va passar tot això les universitats encara no havien introduït en el discurs dominant el derivat internacionalització, tan present avui… i tan adotzenat, si en jutjam els resultats més enllà de la burocratització dels intercanvis generats des de les institucions suprauniversitàries.
La famosa frase “som partidari del bilingüisme, però català i anglès” que tant va excitar la premsa de Madrid en un avançament històric del que veim avui mateix, no era un exabrupte. Era una conseqüència òbvia d’una idea de país i d’una voluntat de servei a aquesta idea. És clar que molts no ho entengueren, i també és clar que molts ho entengueren massa.
