Quin efecte té l’exercici en la pèrdua de pes?

Nova YorkAls Estats Units molta gent recorda The Biggest Loser, un programa de telerealitat tan famós com prescindible que va estar en antena més d’una dècada des de la seva estrena el 2004 i en què els concursants competien aferrissadament per perdre una quantitat desmesurada de pes en molt poc temps. Semblava que una de les principals ensenyances del programa era que l’activitat física extrema, combinada amb una restricció calòrica draconiana, es traduïa en un aprimament formidable. No obstant això, els reportatges sobre els concursants fets anys després semblaven reflectir una altra realitat marcada per la recuperació de pes, metabolismes alentits i la inutilitat d’intentar mantenir el pes assolit a llarg termini.

Doncs bé, una nova anàlisi científica del programa i l’etapa posterior publicada el mes passat a la revista Obesity suggereix que moltes creences sobre The Bigger Loser podrien ser errònies. L’anàlisi mira de treure l’entrellat de com ha evolucionat el metabolisme dels concursants i per què alguns han mantingut un pes baix amb més facilitat que d’altres. D’altra banda, també s’hi examina el complex paper que hi té l’activitat física i si el fet d’estar físicament actius ha ajudat els concursants a mantenir el pes a ratlla al llarg dels anys o no.

Per als qui ja no ho recordin -o intentin oblidar-ho-, The Biggest Loser va estar en antena a la NBC més d’una quinzena de temporades amb quotes de pantalla generalment bones. Els concursants hi competien per ser els que perdien més quilos valent-se de règims de restricció calòrica extrems i diverses hores d’exercici extenuant al dia. Els guanyadors del concurs -o els “perdedors” de més pes- s’aprimaven desenes de quilos en qüestió de mesos.

Perdre molt de pes en poc temps

Una pèrdua de pes tan accelerada i extrema va cridar l’atenció del Dr. Kevin Hall, investigador superior de l’Institut Nacional de la Diabetis i les Malalties Digestives i Renals, que forma part dels Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units. El Dr. Hall és expert en el metabolisme i sabia que, quan una persona s’aprima molt en poc temps, el seu índex metabòlic basal (les calories que consumeix en repòs al dia pel sol fet de ser viva) sol caure en picat. El fet de tenir un índex metabòlic basal més baix pot implicar que es cremin menys calories en termes absoluts.

Es creia que, en part, aquest efecte era conseqüència de la pèrdua de massa muscular derivada de fer règim. El múscul, que és un teixit relativament actiu, crema més calories que el greix. En general, com més massa muscular, més elevat és l’índex metabòlic basal. El Dr. Hall es plantejava doncs la qüestió següent: els nivells desaforats d’activitat física de The Biggest Loser ¿servirien per evitar que els concursants perdessin massa muscular i, per tant, fossin capaços de mantenir un índex metabòlic basal alt, tot i rebaixar la ingesta de calories?

Per esbrinar-ho, fa més de deu anys que el Dr. Hall i el seu equip van posar en marxa el primer d’una sèrie d’experiments. En un estudi del 2014 van comparar 13 homes i dones que havien perdut molt de pes rebaixant la ingesta de calories gràcies a una operació de derivació gàstrica i 13 concursants de The Biggest Loser, que s’havien aprimat molt a causa de la dieta i també de l’exercici. Com era d’esperar, el grup de la intervenció quirúrgica va perdre múscul, a banda de greix, mentre que els concursants del programa van conservar la major part de la massa muscular i van perdre principalment greix. Tot i així, l’índex metabòlic basal de tots els participants va davallar i, a més, ho va fer en una mesura semblant, amb independència de la massa muscular que haguessin conservat.

El Dr. Hall explica que ell i el seu equip van quedar sorpresos pels resultats. Però la confusió va augmentar quan, per a un estudi del 2016, van tornar a examinar 14 concursants sis anys després d’haver participat en el concurs amb l’expectativa que ja hi hauria hagut un rebot en el seu metabolisme. L’índex metabòlic basal de la majoria de persones que se sotmeten a un règim d’aprimament s’incrementa poc o molt un cop deixen de perdre pes activament, especialment si tornen a guanyar algun quilo. Les persones més corpulentes consumeixen més calories en repòs que les més menudes. Sis anys després, la majoria d’exconcursants havien guanyat pes. Això no obstant, el seu índex metabòlic basal es resistia a pujar: consumien de mitjana unes 500 calories diàries menys que abans de participar en el programa.

L’any següent, un estudi de seguiment va concloure que l’activitat física havia ajudat alguns exconcursants a evitar un augment de pes posterior a l’aprimament. Si la majoria de dies es movien o s’exercitaven formalment uns 80 minuts, recuperaven menys pes que si no feien exercici gairebé mai. Tanmateix, el fet d’exercitar-se no accelerava el seu metabolisme en repòs. De fet, els que feien exercici presentaven les davallades relatives més importants en l’índex metabòlic basal.

Nova concepció del metabolisme

El Dr. Hall, perplex en vista de les dades, ha començat recentment a contemplar els estudis dels concursants de The Bigger Loser des d’una nova òptica basada en una concepció innovadora del funcionament del metabolisme humà. Es tracta d’una idea que va sorgir arran d’un influent estudi del 2012 que posava de manifest que els caçadors-recol·lectors de Tanzània molt actius físicament consumeixen aproximadament el mateix nombre relatiu de calories al dia que qualsevol de nosaltres, tot i moure’s molt més.

Els científics responsables de l’estudi van postular que, en part, el cos dels membres de les tribus de Tanzània compensava automàticament la despesa calòrica relacionada amb la recerca d’aliment reduint altres activitats fisiològiques, com ara el creixement (tendien a ser baixos d’estatura). Als investigadors els semblava que, d’aquesta manera, l’organisme dels caçadors-recol·lectors podia mantenir a ratlla el consum diari de calories, amb independència dels quilòmetres que recorreguessin a pas ràpid a la recerca de caça i tubercles. Els científics van anomenar aquesta concepció la teoria de la limitació de la despesa energètica total.

El Dr. Hall, que coneixia aquest treball, va començar a copsar-hi paral·lelismes potencials amb els resultats dels estudis de The Biggest Loser. Per aquest motiu, per a l’anàlisi publicada recentment, va repassar les dades del seu grup de recerca per comprovar si el metabolisme dels exconcursants s’havia comportat, com sospitava, com el dels caçadors-recol·lectors. I en va trobar indicis en els seus índexs metabòlics basals. Assenyala que els valors d’aquest indicador s’havien desplomat aviat durant el rodatge del programa, quan van retallar substancialment les quantitats que ingerien, i el seu organisme, com és comprensible, va reduir la despesa calòrica per evitar les conseqüències negatives de passar gana.

Malgrat això, en els anys posteriors, quan els exconcursants ja tornaven a menjar com abans del concurs, el seu metabolisme continuava deprimit. El Dr. Hall ha arribat a la conclusió que això és degut a una qüestió clau: la majoria encara feien exercici. Al contrari del que es podria esperar, assenyala el científic en la nova anàlisi, l’activitat física freqüent sembla haver empès el cos dels exconcursants a mantenir baix l’índex metabòlic basal per poder limitar la despesa energètica diària total. “De moment, només és una hipòtesi -apunta el Dr. Hall-, però sembla que el que observem” a les dades dels participants de The Biggest Loser “és un exemple del model de la limitació de la despesa energètica”.

Ensenyances de The Biggest Loser

¿Quines implicacions podria tenir aquest replantejament del relat de The Biggest Loser per a nosaltres, si esperem mantenir el pes a ratlla? En primer lloc i principalment, sembla indicar que, en general, un gran aprimament sobtat comportarà un efecte rebot: aquesta estratègia sembla fer que l’índex metabòlic basal caigui en picat més enllà del que es pot esperar perquè els individus tenen menys massa corporal. El Dr. Hall apunta que, en experiments, quan es perd pes de manera progressiva, els canvis metabòlics tendeixen a ser menys dràstics.

En segon lloc, si s’ha perdut molt de pes a l’estil de The Biggest Loser, és probable que l’activitat física sigui alhora un aliat i un enemic en els esforços per controlar els quilos, la qual cosa és encara més desconcertant. Segons la nova interpretació del Dr. Hall del control del pes dels exconcursants a llarg termini, practicar exercici sovint ha mantingut baixos els seus índexs metabòlics basals, però alhora ha contribuït a evitar que tornessin a acumular greix. En essència, els exconcursants més actius físicament han estat els que han recuperat menys pes, tot i que també presenten un metabolisme relatiu més lent en repòs.

Encara es desconeix la manera exacta com l’exercici ha contribuït a fer que mantinguin el pes, explica el Dr. Hall. Sospita que l’activitat física ha influït en la gana dels participants i fent-los menys propensos a menjar en excés, a banda de fer-los cremar més calories. En qualsevol cas, el Dr. Hall té en ment desenvolupar més experiments per treure l’entrellat de la influència de l’activitat física en el metabolisme, tant si és positiva com negativa, comenta.

De moment, però, l’ensenyança més memorable de The Biggest Loser podria ser que perdre pes a llarg termini, tot i que pugui intimidar, no és una missió impossible. És cert que la majoria d’exconcursants havien recuperat pes, comenta el Dr. Hall, però no necessàriament tots els quilos que havien perdut. Sis anys després del concurs la majoria encara pesaven aproximadament un 12% menys que abans de participar-hi i els que estaven millor eren els que continuaven fent exercici.

Copyright: The New York Times

Traducció d’Ignasi Vancells