ANÀLISI

El que volen, el que poden i el que han de fer els hereus reials

Elionor de Borbó només perdrà els seus drets a la corona si de gran es casa sense autorització de son pare i de les Corts Generals

Al conseller que li explicava que ‘podia’ no establir la Inquisició als Països Baixos -era l’única institució comuna a tots els regnes, però també Flandes era un polvorí a punt d’esclatar-, Felip II li respongué: “No deman el que ‘puc’ fer, sinó el que ‘he de’ fer”. Aquesta setmana, una nina a la barriada palmesana de Son Roca ha demanat a l’hereva de la corona espanyola què vol ser de gran i l’esposa de Felip VI s’ha afanyat a puntualitzar: “El que ‘ha de’, no el que ‘vol’”, segons ha publicat Diario de Mallorca. El fill major de Jaume II de Mallorca, també dit Jaume, no volgué complir aquest deure de ser rei, ni tampoc unes noces de pinyol vermell amb l’hereva de l’imperi de Constantinoble; s’estimà més servir Déu, com a frare franciscà -com els hereus de Jaume d’Aragó i de Carles de Nàpols, o el comte Oliba, que hi renunciaren per la vida religiosa-. Jaume, per cert, venia d’un matrimoni per amor, cosa raríssima al segle XIII: son pare, Jaume el Conqueridor, havia permès al monarca mallorquí triar la seva esposa -sempre que fos de ‘bona’ família, és clar-, malgrat que allò habitual era que fossin imposades per tractats o convenis.

L’única cosa que la Constitució li marca a Elionor de Borbó és l’autorització “del rei i de les Corts Generals”, Congrés i Senat, per contreure matrimoni, si vol mantenir el seu “dret a la successió”. Abans era més complicat: no bastava amb aquest vistiplau, el cònjuge, a més, havia de ser de sang reial. Era “l’única obligació” que tenia la casa reial espanyola, “la resta són privilegis”, com ha dictaminat el genealogista Armand de Fluvià. Els matrimonis entre parents -tots ho acabarien sent- al llarg de segles es resolgué en unes conseqüències genètiques lamentables. I no parlem ja del patètic Carles II el Fetillat, sinó, molt més recentment, de l’hemofília patida pel tsarévitx Alexei o pel fill major d’Alfons XIII.

Casar-se amb una plebea

Justament aquest, un altre Alfons, príncep d’Astúries a l’exili, renunciaria als seus drets per casar-se amb una plebea cubana, fet que suposava que la successió passava al segon fill, Jaume. Aquest, sord. Per això també renuncià i, com per rubricar-ho, trià una esposa de fora de la reialesa. Així quedava convertit en hereu el tercer, Joan, comte de Barcelona, pare de Joan Carles I i avi de Felip VI. Jaume, però, es tornà enrere: no tan sols pel que feia a la corona espanyola -com si fos rei, concedí el cobejat Toisó d’Or a Franco, en les noces de la seva neta Carme amb Alfons, duc de Cadis, fill de Jaume-, sinó també a la francesa, com a descendent de Felip V, net de Lluís XIV. Encara avui, Lluís Alfons, el seu net, es proclama duc d’Anjou i cap de la casa de les flors de lliri -a més d’admirador del seu besavi, el dictador-.

Des dels Reis Catòlics fins al rei emèrit -ara en parador desconegut-, el matrimoni amb un igual en rang -que es començaren a establir per segellar paus o per heretar més territoris, cosa ara ja sense gens de sentit- fou requisit imprescindible per aspirar a la corona. Aquesta norma fèrria la trencà, justament, Felip VI, quan encara era príncep i quan va triar una periodista divorciada com a futura reina. Res diu la Constitució de rancis llinatges, només de l’autorització de rei i Corts. Si bé encara es manté avui la preferència de l’“home a la dona”, i per això ell és el monarca, i no les seves germanes majors: un altre anacronisme, establert quan els sobirans anaven a la guerra en primera línia i es requeria una major massa muscular per repartir cops amb espases que pesaven uns quants quilos. A banda del masclisme secular, tot i que els temps més remots registren sobiranes, com la mítica Cleòpatra.

Herència del primer nascut

La pràctica totalitat de les dinasties europees han llançat per la borda els seus vells costums -el matrimoni de sang reial, la prelació de l’home-, optant per enllaços amb plebeus i per l’herència del primer nascut, independentment del gènere. Cosa que, també s’ha de reconèixer, els ha llevat glamur, màgia i pompa. Però tampoc no totes s’han conduït exactament per les mateixes regles. A França no podien regnar les dones; als regnes hispànics, sí: hi hagué una Elionor I, a Navarra -si bé els monarques espanyols es regeixen pels ordinals castellans-, i d’altres, com Urraca, Berenguera, Isabel i Joana de Castella, Peronella d’Aragó, Joana -tres d’aquest nom-, Blanca i Catalina als territoris navarresos i també una Isabel de Mallorca, filla de Jaume III, que fins al final dels seus dies es continuà considerant a si mateixa com a legítima sobirana del regne enmig de la mar, que aleshores ja havia estat reabsorbit pels seus cosins de la Corona d’Aragó.

Al Regne Unit, tant el rei Jordi VI -pare de la reina actual-, com el príncep Carles, com el seu fill Guillem, s’han casat amb dones de ‘bona’ família, però no princeses. En canvi, Eduard VIII, germà gran de Jordi, va haver d’abdicar perquè es volia casar amb una divorciada. A Suècia, les dones no podien ser hereves, ni tampoc casar-se els prínceps amb plebees: només el rei, perquè el fundador de la dinastia Bernadotte, abans de ser Carles XIV, havia estat un militar francès i la seva dona era filla d’un mercader de roba. Per aquesta raó, Bertil de Suècia va haver d’esperar 33 anys a unir-se amb el gran amor de la seva vida -una actriu i model gal·lesa-, fins que el seu nebot, el monarca actual, fos un home casat -que va triar segons el seu gust: una hostessa alemanya-, ja que ell era l’únic recanvi dinàstic disponible. Un exemple, una mica límit, que una cosa és el que es ‘vol’ i una altra el que ‘s’ha de’ fer. Quan s’és un príncep, és clar.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF