Protecció de menors
Societat 05/02/2022

“Deixes de creure que els fills siguin teus: nosaltres som part de la seva vida”

María José Costa es mare d’acollida al programa Cangur de l’IMAS

3 min
Mari Carmen Siquier, mare d’acollida al programa Cangur de l’IMAS

PalmaMaría José Costa, el seu marit i els seus dos fills són una de les prop de 50 famílies cangur que formen la borsa d’aquest programa d’acollida de menors tutelats de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS). En els vuit anys que fa que hi participen, ja han passat per casa seva quatre infants, gairebé tots d’estades llargues –d’entre nou mesos i dos anys– i nounats, tret d’un que tenia tres anys. “És una altra manera de viure la maternitat, la paternitat i la família”, explica Costa sobre les famílies cangur. Aquest programa està dissenyat per als casos en què l’IMAS ha hagut de retirar temporalment la tutela d’infants de 0 a 6 anys als pares. Mentre estan dins el sistema de protecció, els terapeutes d’Afers Socials treballen amb els progenitors fins que tornen a estar preparats per cuidar els seus fills. Durant aquest temps, poden concertar visites per veure’ls cada cert temps mentre estan amb una altra família, la qual rep suport tècnic i econòmic de l’IMAS. 

“Aprens que no és una competició i a respectar els temps dels pares”, assenyala la mare cangur. Ambdues bandes han de tenir paciència: la família biològica per entendre que els seus fills són amb altres persones i la d’acollida per confiar en la recuperació dels pares. “La gent et demana per què no te’ls pots quedar perquè, tanmateix, si els han llevat als pares és per alguna cosa”, explica Costa, qui considera que cal anar cap “una societat que cregui que la gent es pot recuperar”. Tot aquest procés ha estat un exercici pràctic per a ella i el seu marit: “No hi ha aquest sentiment de pertinença tan gran. Deixes de creure que els fills siguin teus, ni tan sols els propis. Simplement, nosaltres som part de la seva vida. S’ha de partir d’aquesta idea”, reflexiona. El fet de “ser mare o pare d’acollida és exercir com a tal durant un període de temps i això et canvia la vida”, afirma la mare, encara que és conscient del “dol” que han de passar cada vegada que un d’aquests menors ha de deixar la seva família per tornar amb la biològica. Al programa Cangur “saps que té un inici i un final, i això és el que més pesa de tot, perquè s’estableix un vincle afectiu”, reconeix, encara que l’assessorament i acompanyament que reben dels professionals de l’IMAS ho fa tot més fàcil.

El vincle no es trenca

De fet, la seva família necessita “un període de reparació emocional”, diu Costa. “Feim una aturada fins que sentim que ja volem dir a Menors que ens en poden assignar un altre”, afegeix. Cal ser conscient que “tu has tingut un nin o nina durant uns mesos i quan parteix et preocupes per on anirà i com estarà”, manté la mare d’acollida. Ara, l’experiència li ha demostrat que “quan surt de casa, el vincle no es trenca”. Ella i la seva família tenen fotos de tots els menors que han estat amb ells i, fins i tot, en alguns casos han tornat a veure’s amb els infants i els pares, per la bona relació que han acabat tenint.

Un dels reptes més grans és gestionar amb els petits el sentit de la maternitat. “Ells tenen el conflicte d’estimar-te com una mamà, però saben que ja en tenen una”, assenyala en aquest sentit la membre del programa de l’IMAS. Costa recorda un episodi que va viure amb un dels menors que va tenir en acollida com a exemple per resoldre aquestes situacions. “Teníem un nin negre, el qual –malgrat que jo sigui morena– es veia que no era el meu fill biològic. Érem a una fruiteria i hi havia una altra parella de persones negres. Quan el van veure li van demanar on era la seva mamà i ell em va mirar, com demanant-me si podia dir que jo era la seva mare. Aleshores, el vaig agafar i el vaig alleujar. No necessitava entrar en aquell conflicte, i ell va sentir aquesta tranquil·litat”, manté.

A part de treballar amb els infants de protecció, Costa i el seu marit han de fer feina amb els seus dos fills, que també són menors. Ells demanen per què no poden ser amb els pares i com és que no poden quedar en acollida per sempre. “Ara tenim una nina petita, que diu ‘mamà’ i ‘papà’, i els meus fills diuen que és la seva germana. Aprenem a compartir l’afecte que ens dona amb els seus pares”, assegura.

stats