Història
Societat15/01/2023

Els primers herois de sa Fosca

De la mà d'uns dels seus tres protagonistes, l'ARA Balears reconstrueix el primer descens que es va fer el juliol de 1964 al misteriós barranc de la serra de Tramuntana, considerat un dels més espectaculars d'Europa

PalmaBernardí Morey és un santjoaner de 77 anys, casat a Esporles. Viure a prop de la serra de Tramuntana encara li permet sortir a descobrir nous tiranys dos pics a la setmana. “Jo –assegura– no som d’excursions convencionals. M’agraden les que impliquen aventura”. Morey desprèn energia quan parla. Treu importància a la gran odissea que protagonitzà fa 59 anys amb dos companys més: el descens a sa Fosca. Durant segles aquest barranc, de poc més de sis quilòmetres, va ser uns dels llocs de Mallorca més misteriosos, font de tota mena de mites. Ningú sabia què passava amb l’aigua que, seguint el curs del torrent del Gorg Blau, entrava dins una cova aparentment inaccessible. La seva sortida és l’Entreforc, punt d’unió amb el torrent de Lluc. La topada dels dos afluents dona el famós torrent de Pareis, que desemboca a sa Calobra.Tant de misteri s’acabà el juliol de 1964. Aleshores Morey tenia 19 anys i formava part de la colla excursionista Saint-Exupéry del seminari Vell de Palma. Allà conegué Maties Oliver, de 21 anys (mort el 2021), i Tomàs Suárez, de 20, ambdós de Ciutat. “En Maties –afirma el santjoaner– tingué la pensada de fer aquella gesta. Es volia avançar a l’Organització Juvenil Española (OJE), centrada en el món del lleure. Ell acabava d’obrir una botiga especialitzada en material d’excursionisme, Kenia”. Abans d’emprendre la desitjada travessia, els joves aventurers feren unes quantes expedicions de supervisió a l’entrada i sortida del barranc. El dia elegit fou dissabte 24 de juliol: “En principi havíem de ser set persones, però n’hi hagué quatre que finament se’n desentengueren. No diguérem res a les nostres famílies. L’únic que estava assabentat del que anàvem a fer era Eladi Homs, el fundador del moviment escolta a Mallorca”.

(Aquí es pot veure el vídeo del descens a sa Fosca).

Joves i inconscients

A primera hora del matí els tres amics començaren a caminar des de l’aqüeducte del Gorg Blau, on havien deixat el seu Seat 600. Anaven vestits d’una manera molt simple: uns banyadors, unes espardenyes de goma i un jersei per si feia fred. Igual de rudimentari era el material que duien: dues cordes amb mosquetons (la més gruixada, de 40 metres de llargària), dues petites llanxes pneumàtiques amb rems i dues llanternes. “Jo –diu Morey– em vaig oblidar la meva a casa. Ens pensàvem que en 24 hores ja hauríem fet tot el barranc. Dilluns en Tomás s’havia de presentar al quarter, on feia el servei militar. El recorregut es va alentir perquè era estiu i no hi havia tants de bots amb aigua, la qual cosa ens obligà a caminar més del compte”.

Cargando
No hay anuncios

El xut d’adrenalina arribà tot d’una: “Ens trobàrem amb un dels bots més llargs del barranc, d’uns 20 metres, que no duia aigua. En veure que la corda arribava fins a baix, hi baixàrem fent ràpel, sempre amb el cul aferrat a la paret. Acabaríem amb les anques vermelles com una cirera de tant d’arrossegar-nos. En desfer la corda per continuar, ja no hi havia volta enrere. Estàvem disposats a assumir el risc. Érem joves i inconscients”. A mesura que s’endinsaven en aquell paradís salvatge, se sentien uns privilegiats: “Encarahientrava llum natural pels penyals. No aturàvem de mirar cap amunt. Passàvem pena que ens caigués alguna pedra. Les colossals parets eren espectaculars. Resultava curiós pensar que per ventura mai cap humà havia passat per allà”.

“A en Maties –continua– se li caigué la càmera en un bot d’aigua. Després, només en pogué recuperar dues fotos. En certs punts hi havia una pudor asfixiant a causa dels coloms morts. En altres punts, en canvi, s’imposava l’aroma dels llorers que poblaven el cabal”. La nit els sorprengué sense haver entrat encara dins la zona fosca del torrent. Fou el moment de sopar: “Intentàrem fer un foc amb troncs dispersats pel nostre redol. En no anar bé, decidírem continuar”. Aviat aparegué el primer problema: “Només funcionava una de les dues llanternes que dúiem. Amb un feix de llum tan minso haguérem d’anar més a poc a poc, alternant el ràpel amb les llanxes”.

El tram pròpiament fosc de sa Fosca comprèn aproximadament uns 500 metres: “Se’ns feu més llarg perquè l’acabaríem fent en dues nits. La nostra gran preocupació era trobar un sifó [cavitat] buit i prou profund perquè no el poguéssim superar. Per sort, però, això no passà”. Tant d’esforç obligà a fer una nova aturada: “Dúiem poca aigua i, de menjar, queviures que es podien banyar: fruita, fruits secs i llet condensada. Llavors, amb tot, només ens quedava una llimona, que ens repartírem entre els tres, amb la pell inclosa. Ens posàrem a dormir una mica. Teníem la roba tota xopa. En Maties, en veure que tremolàvem de fred, tot d’una ens forçà a continuar”.

Cargando
No hay anuncios

El gran miracle

En aquest punt de la travessia és quan es produí el gran miracle. “La llanterna –recorda l’excursionista– s’apagà. Miràrem l’altra que no funcionava i ens adonàrem que el problema era la bombeta, que estava espenyada. Així poguérem fer servir la seva pila. Tanta sort que tenia la bombeta espenyada perquè, si haguéssim duit les dues llanternes enceses, s’haurien apagat a la vegada i no ens hauríem pogut moure més. L’altra gran sort fou que cap de nosaltres no es va trencar res”. Malgrat aquests imprevistos, Morey assegura que en cap moment perderen els nervis: “Mai no tinguérem por. Sempre anàrem amb molta prudència. Ens encoratjava constatar que anàvem avançant, encara que fos a poc a poc. Sabíem que acabaríem a l’Entreforc. Era el punt on havien anat a parar uns colorants que mesos abans uns altres excursionistes havien tirat a l’entrada del torrent per comprovar el recorregut de l’aigua”.

Dilluns, a les sis del matí, els primers esquitxos de llum solar confirmaven que ja havien sortit del tram subterrani del barranc. Hi havia, però, un altre motiu per a l’alegria: “En un gorg vaig trobar una marca que havia fet a la sortida en una de les expedicions de supervisió prèvia al nostre descens. Allò ens animà molt. Al cap de dues hores ja pegàrem a l’Entreforc. Tots vàrem fer un bon alè. En lloc d’un dia, n’havíem trigat més de dos per fer el temut torrent”. Els tres amics enfilaren tot d’una cap al bar d’Escorca. En el camí toparen amb un pagès d’una vuitantena d’anys, que estava fent foc en una sitja: “Ens preguntà d’on veníem. En dir-li que acabàvem de fer sa Fosca, ens etzibà: ‘Això no pot ser de cap de les maneres. Ningú mai l’ha feta’. Nosaltres no teníem ganes de discutir amb ell. Només volíem arribar al bar per fer un cafè amb llet amb ensaïmades”.

Cargando
No hay anuncios

Amb la panxa ja contenta, Oliver se n’anà en autoestop fins a l’aqüeducte del Gorg Blau a cercar el cotxe. Recollí els seus companys i tots tres baixaren cap a Caimari. Però fins i tot en aquesta part final de la història també hi hagué un contratemps. Al cap d’uns quilòmetres, el Seat 600 començà a treure fum: “S’havia romput –recorda Morey– la corretja del ventilador. Mentre l’intentàvem arreglar comparegué Eladi Homs, que era l’únic que coneixia els nostres plans. Ens digué que totes les nostres famílies estaven molt preocupades. Llavors encara no existien els mòbils. En arribar a casa, vaig rebre una bona renyada. Pitjor ho va passar en Tomás. El seu pare, que era militar, li digué que la propera vegada l’afusellaria. En cas de quedar-nos-hi atrapats, no sé com ens haurien rescatat tenint el compte que aleshores no hi havia els mitjans d’ara”.

Els ‘fosquers’

En una època lliure encara de l’actual hiperconnexió digital, hagué de passar una setmana perquè els diaris es fessin ressò de la gesta d’aquells tres joves intrèpids: “Una cosina meva era veïna d’un periodista de l’Última Hora. En comentar-l’hi, em volgué fer una entrevista”. Aviat la premsa estrangera també s’interessà per la notícia: “Digueren que havíem estat els primers a fer un barranc d’aquelles característiques a Europa. Nosaltres, amb tot, no li havíem donat tanta importància”.

Cargando
No hay anuncios

Des de llavors els tres amics serien coneguts com ‘els fosquers’. El dia a dia faria que es distanciassin: “Cadascú va fer la seva vida. Jo vaig partir a fer el servei militar i en Tomás s’instal·là a viure a Eivissa. Des de la seva botiga Kenia, a Palma, en Maties es dedicà a donar a conèixer als seus clients excursionistes les interioritats del misteriós torrent”. El retrobament no es produí fins al cap de 25 anys: “L’Obra Cultural Balear ens reuní per fer-nos un homenatge. Llavors la gent s’interessà més pel que havíem fet. No aturaven de cridar-nos per fer xerrades als pobles”.

Dels tres amics l’únic que tornaria a fer sa Fosca seria Morey, després de 15 anys: “Els altres consideraven que amb una vegada ja n’hi havia prou. Em sorprengué veure residus que havien deixat els barranquistes que ens seguiren”. Aquest ‘fosquer’ repetiria l’aventura dues vegades més. Se sorprengué de conèixer els topònims pels quals ja són coneguts alguns punts d'aquest tros de monument natural de la Serra: “Hi ha el ‘pas de l’acollonament’. Nosaltres, tanmateix, no estiguérem a temps d’acollonar-nos. Només estàvem preocupats de poder avançar”. Avui, amb un equipament molt més sofisticat, hi ha gent que fa sa Fosca en tres hores. “Ara, però –conclou el veterà excursionista–, ja no hi ha aventura, amb tants d’ancoratges que t’hi trobes”.

Cargando
No hay anuncios
L'illa dels torrents

La millor guia per fer els barrancs de Mallorca és el llibre L’illa dels torrents (2014). Els seus autors, Miquel Trias i Josep Barceló, n’han inventariat 70. “N’hi pot haver, però –avisa Barceló– deu més pendents de cartografiar. A Menorca, a causa de la seva orografia, hi ha ben poca cosa. I a Eivissa, gairebé res”. Barceló, de 46 anys, s’enfonyà per primera vegada dins sa Fosca a principi dels noranta, quan tenia 16 anys. Ho feu en companyia d’una colla d’amics més grans i en una època en què ja hi havia vestits de neoprè i material més sofisticat. Després es dedicaria professionalment a l’espeleologia i faria barrancs per mig món. Amb coneixement de causa, fa la següent afirmació: “Sa Fosca és un dels barrancs més espectaculars d’Europa.

Després de la gesta dels primers ‘fosquers’ de 1964, passaren tres anys perquè una nova expedició s’endinsàs en el famós barranc de la serra de Tramuntana. Un d’aquells integrants va ser Miquel Trias, avui a la vuitantena. “Ell –diu el seu company– va ser el primer a topografiar-lo. Als anys setanta ja va ser quan per tot Europa es desfermà la dèria pel barranquisme”. El 1986 s’enregistrava el documental Sa Fosca, que suposà una fita dins el cinema de muntanya fet a les Balears. La cinta estava dirigida per Paco Alburquerque i tenia la música de Joan Bibiloni. Tot i que descrivia el descens realitzat per dos excursionistes, la seva filmació mobilitzà 200 persones durant dues setmanes.

Barceló assegura que cada pic són més els peninsulars i els estrangers que venen a Mallorca a fer barrancs. En cas de rescat, els òrgans competents són els Bombers del Consell de Mallorca i la Guàrdia Civil mitjançant el seu Grupo de Rescate Especial de Intervención en Montaña (GREIM). Mentre que un actua per terra, l’altre ho fa per aire. “De moment, a Espanya –apunta l’espeleòleg– és un servei públic gratuït. A altres parts d’Europa, però, s’exigeix un pagament”.

Barceló demana una mica de seny, tenint en compte que alguns operatius de rescat poden costar prop de 3.000 euros: “El 80 per cent dels que s’activen són innecessaris, no responen a situacions de gravetat. En els rescats a la muntanya, com pot passar a l’àmbit de la Sanitat Pública, també hi ha usuaris que en fan un mal ús. Et pots trobar amb persones que s’han torçat un peu i que, en lloc de fer un darrer esforç per acabar la caminada, s’estimen més telefonar a un helicòpter de la Guàrdia Civil. També passa que hi ha actuacions amb helicòpter que es podrien fer perfectament per terra en cotxe”. Des de fa uns anys, per fer un barranc o una cova o per practicar l’escalada cal emplenar un formulari en línia dela Conselleria de Medi Ambient. “A la pràctica, però –recorda el muntanyista–, gairebé ningú ho fa. Allà on hi ha més control és en els punts més emblemàtics de la Serra”.