Les coves que sucumbiren al turisme

PalmaEn ple desenvolupisme franquista hi hagué gent que cercà refugi a l’inframon de la Mallorca turística. Fou el cas del protagonista d’El verdugo (1963), una de les millors pel·lícules del cinema espanyol, dirigida per Luis García Berlanga, amb guió de Rafael Azcona. L’actor italià Nino Manfredi encarna un apocat empleat d’una funerària, Jose Luis Rodríguez, que ha deixat embarassada la seva al·lota. Per casar-s’hi i poder pagar l’entrada d’un pis on han d’anar a viure, el seu sogre, l’entranyable José Isbert, un funcionari a punt de jubilar-se, li fa una proposta inesperada: ocupar la seva plaça de botxí.

Rodríguez, que vol emigrar a Alemanya a fer de mecànic, accepta a contracor la proposta. Mallorca és la primera destinació on ha d’exercir el sinistre càrrec. Abans, però, aprofita per visitar l’illa amb la seva dona, confiant que en el darrer instant arribarà l’oportú indult per a la víctima. Mentre el jove matrimoni gaudeix de l’espectacle musical del llac de les coves del Drac de Manacor, dos guàrdies civils (un d’ells, el carismàtic Xesc Forteza) irrompen dalt d’una barca. Cerquen el poruc botxí perquè es presenti al seu lloc de feina. Qui el crida amb un megàfon és Joan Ferrer, un actor amateur d’Ariany. El 2007 el director bunyolí Toni Bestard el rescatà de l’oblit en el curtmetratge El anónimo Caronte.

El verdugo no és només un al·legat subtil contra la pena de mort, sinó també una crítica a la gallina dels ous d’or de l’Spain is different. No debades, rere la postal plena de felicitat de la Mallorca turística, hi havia una dictadura que continuava executant presos polítics. Aquell mateix 1963 el dirigent comunista Julián Grimau moria afusellat i els anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado eren executats mitjançant el garrot vil. L’aleshores ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, s’esmerçà bé per censurar l’obra mestra de Berlanga –la retallà 4,5 minuts. Com que era una producció italoespanyola, no la pogué prohibir. La cinta seria premiada al Festival de Venècia. El 2006 el cineasta mallorquí Daniel Monzón també utilitzaria el llac de les coves del Drac com a plató per al final del thriller La caja Kovak.

Jules Verne

Avui, al conjunt de les Balears, hi ha més de 3.000 coves de mides rellevants. Només nou, però, són explotades per al turisme. Totes són de titularitat privada. A Mallorca, a part de les del Drac, n’hi ha quatre més: les d’Artà (Capdepera), les dels Hams (Manacor), les de Gènova (Palma) i les de Campanet (descobertes el 1945). A Menorca, n’hi ha dues: la cova de l’Aigua (Ciutadella) i la cova d’en Xoroi (Alaior), condicionada més com a bar-discoteca; a Eivissa, hi ha la cova de Can Marçà (Sant Joan de Labritja); i a Formentera, la cova d’en Jeroni (Sant Ferran), oberta el 1975.

De totes aquestes cavitats, les més importants són les del Drac, que, amb un recorregut de 7.690 m, tenen una superfície de 71.150 m2. L’espeleòleg i geògraf Joaquín Ginés les coneix bé: “Encara avui són una les més visitades d’Europa. Com en altres topònims, el seu nom al·ludeix a un animal fantasiós propi de les profunditats”. Les referències més antigues d’aquest avern manacorí daten de final del segle XVI. Amb tot, la documentació més abundant és de la segona meitat del segle XIX, coincidint amb l’eclosió del fenomen dels viatges romàntics per la Mediterrània. L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que s’enamorà de Mallorca el 1867, a 20 anys, fou un dels seus principals valedors.

El famós aristòcrata viatger parlaria de les coves del Drac en el cinquè volum del seu Die Balearen, publicat el 1884 a Leipzig. “Hi diu –destaca Ginés– que igualen o superen en bellesa les d’Artà, però no en magnificència”. L’enciclopèdica obra de l’Arxiduc tindria un ampli ressò mediàtic a Europa. La seva lectura feu que el 1896 el francès Jules Verne utilitzàs les coves del Drac i les d’Artà per situar-hi part de la seva novel·la Clovis Dardentor. El 1900 les d’Artà també serien objecte de recreació literària. El poeta pollencí Miquel Costa hi ambientà fragments del seu gran poema èpic La deixa del geni grec. És el lloc on, després de ser lapidada, mor la sibil·la talaiòtica Nuredduna aferrada a la lira del seu estimat Melesigeni, un jove grec fet presoner a qui ajuda a fugir.

El 1893 el viatger francès Gaston Vuillier mencionaria ambdues cavitats mallorquines al llibre Les Îles oubliées. El 1896 les del Drac serien explorades per un amic seu, Édouard A. Martel, president de la Societat d’Espeleologia de París. Avui el majestuós llac on es rodà la mítica escena d’El verdugo du el seu nom. “És –recalca Ginés– un dels llacs subterranis més grans del món, amb uns 3.000 m2 de superfície i uns 12 metres de profunditat”.

Reclam turístic

El 1904 les coves del Drac serien visitades per un altre il·lustre explorador, el biòleg romanès Émile G. Racovitza, que té una estàtua al passeig Marítim de Palma, prop de Can Barbarà. Amb l’ajuda de l’entomòleg Ferran Moragues, fill del propietari de les coves, Racovitza s’encarregà de fer un reconeixement faunístic de la cavitat. Hi descrigué una nova espècie de crustaci aquàtic cavernícola, que batià com a Typhlocirolana moraguesi en honor del seu cicerone mallorquí. “Per a molts –assegura Ginés– aquella descoberta és considerada com un moment clau del naixement de la bioespeleologia”.

Foment del Turisme de Mallorca, creat el 1905, no dubtà a explotar les coves del Drac com a reclam turístic. El mateix feu amb les d’Artà. El 1921 la finca era comprada per Joan Servera Camps, que seria batle de Manacor en dues ocasions (1913-1915 i 1928-1930). Servera es preocupà molt de facilitar l’accés a les coves amb una bona xarxa de comunicacions. Rebé el suport de Foment de Turisme, on acabà entrant de vocal. Entre el 1929 i el 1936, la institució distribuí a l’estranger més de 10 milions d’aquarel·les sobre paisatges de l’illa, com les coves del Drac. El seu autor era l’artista austríac Erwin Hubert, amic de l’Arxiduc.

L’11 de setembre de 1929 les majestuoses grutes manacorines reberen el bateig reial amb la visita de l’infant Jaume de Borbó, segon fill del rei Alfons XIII. “La comitiva –recorda Ginés–, que incloïa, entre altres personatges, el general Primo de Rivera, entrà a la cavitat pel nou accés i tingué ocasió d’escoltar, per primera vegada, interpretacions musicals efectuades des d’una barqueta que navegava pel llac”.

A principi dels anys trenta la companyia Aero-Taxi de Mallorca ja duia turistes a les coves del Drac amb els seus vols interns de Palma a Portocristo. Els llibrets turístics editats el 1932 incloïen un comentari elogiós sobre la cavitat redactat per Niceto Alcalá Zamora, president de la Segona República Espanyola. El 1935 l’enginyer català Carles Buïgas, l’artífex de les impressionants fonts màgiques de Montjuïc de Barcelona, va culminar el projecte d’il·luminació de l’interior.

‘Boom’ turístic

L’explotació turística de les coves del Drac es veié truncada amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936. “Les coves –remarca Ginés– foren emprades fins i tot com a lloc de comandament improvisat per a les tropes insurrectes”. Durant la postguerra, a poc a poc les visites es reprengueren i es completaren amb l’organització de festivals musicals i ballets. Amb l’arribada del boom turístic els propietaris de les coves manacorines intuïren que les profunditats de la comarca podien amagar més tresors. “Durant el procés de parcel·lació de les rodalies de Portocristo –recorda l’espeleòleg–, la família Servera inclogué en els contractes de compravenda de terres una clàusula que obligava a retornar-les-hi en cas que es trobassin coves al subsol”.

El 1964, un any després de l’estrena d’El verdugo, la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre posava en circulació un segell de correus que mostrava un paisatge de les coves del Drac. I a la dècada dels setanta l’escriptor britànic Hugh Walters publicava una novel·la de ciència-ficció juvenil ambientada a la cova. Ginés assegura que l’actual oferta de cinc coves turístiques a Mallorca és més que suficient: “Turistiritzar una cova suposa una agressió considerable al medi ambient”.

Hi ha hagut coves importants que s’han salvat dels tentacles del turisme. És el cas de l’Avenc de Son Pou (Santa Maria del Camí), una muntanya buida amb un ull solar al capdamunt que recorda l’edifici del Panteó de Roma. Documentada des de principi del segle XIX, el 1894 s’hi obrí un túnel artificial per accedir-hi. Fins ben entrats els anys setanta s’hi organitzaren trobades literàries i ara, de tant en tant, s’hi permeten visites informals.

El 1968 també es descobrí a Llucmajor la cova del Pas de Vallgornera, que, amb 70 quilòmetres, és una de les més grosses fins ara. Sortí a la llum durant les obres de construcció de la fossa sèptica de l’hotel Es Pas. “Llavors –recorda Ginès– el propietari descartà explotar-la per al turisme. Condicionar-la bé requeria una inversió important. A més, malgrat les seves dimensions, Vallgornera no podia competir amb les coves del Drac i les d’Artà. El 2000, gràcies a una directiva europea, la cavitat fou declarada Lloc d’Interès Comunitari”.