El porquet que ens mira des d’una finestra

PalmaFa un dia tapat i per la finestra d’un pis de Palma guaita un porquet de peluix. Un porquet color de rosa, com han de ser els porquets de peluix; el que en podríem dir un porquet de peluix reglamentari. De vegades, en comptes de guaitar nosaltres mateixos al carrer, és bo tenir algú altre que ho faci. Pot fer-ho en nom nostre, o en el seu propi nom. Treure un porquet de peluix rosa a l’ampit de la finestra pot ser una manera d’enviar al món un missatge humorístic, fins i tot tendre; també pot haver-hi al darrere, però, una certa voluntat d’ocultació. Qui fa això, que no surt a guaitar per la finestra de ca seva, sinó que hi posa un porquet de peluix rosa, no vol ser vist. Per contra, amb tota probabilitat, sí que té interès a veure què hi ha defora.

Per adonar-nos de si un porquet de peluix rosa ens mira des d’una finestra cal anar atents i aixecar de tant en tant el cap, com ha fet Isaac Buj per captar la foto sobre la qual escrivim aquest text. El porquet que guaita per la finestra ens obliga a aixecar el nas del terra, a mirar amunt, si volem fer-nos conscients de la seva presència. I quan el descobrim, quan tenim la sort que la nostra mirada coincideixi amb els ulls apelfats i les ninetes de botó de nacre d’un d’aquests porquets, tenim una alegria. Una alegria modesta però sincera perquè hem trobat la gràcia, hem aconseguit que no ens passàs per alt el detall bonic que hi havia, no tan ocult, a prop nostre. A diferència de tantes càmeres que ens envolten, el porquet de peluix rosa no ens vigila, no espera que ensopeguem per riure’s de nosaltres, no ens censura, no ens apunta amb el dit per dir “aquest és un tal” i “aquesta és una qual”. Tampoc espera que badem per fotre’ns la cartera, ni la bossa, ni és un agent amb uniforme que intenta intimidar-nos. El porquet de peluix rosa que guaita per la finestra (o la persona que l’ha posat a la finestra i que està oculta, home o dona, infant o adult) ens envia un missatge de complicitat. Ens diu, “ei, tu, soc aquí, soc un porquet de peluix rosa i ara mateix he sortit a guaitar per aquesta finestra. Si em veus, si em mires, tal vegada sigui perquè ens assemblam una mica, no necessàriament en l’aspecte. Tal vegada sigui que la teva mirada i la meva no són tan distintes. Potser ni tu ni jo, vianant que has aixecat el cap i que m’has descobert aquí a la meva finestra, som ben bé d’eixe món, com diu la cançó de Raimon”.

Tot sol a la seva finestra, el porquet de peluix rosa no deixa de ser la màscara d’algú que no vol o que tem mostrar-se, però que a la vegada no renuncia, no pot o no vol renunciar, a mirar el que passa al carrer. Miram, deia John Berger, per reconèixer-nos a nosaltres mateixos i per reconèixer els altres. Miram per refugiar-nos de la por, que és dels animals, va dir Blai Bonet. Un porquet de peluix rosa no acaba de ser un animal, tampoc no arriba a ser humà. Però és una presència que mira, que ens mira, i que té sentit si nosaltres també la miram. Si ens prenem el moment, i la molèstia, de mirar amunt i descobrir-lo. Aleshores ens fa de reflex.

Festes postisses i sense identitat

Aquest porquet de peluix rosa és a Palma i està atent a allò que passa a la seva ciutat. La Palma dels milions de turistes, de les botigues que són franquícies de les mateixes marques que es troben a les ciutats d’arreu del món, la Palma dels eventos i de les patrones i les festes postisses i sense cap identitat reconeixible, que també es poden replicar sense canviar-ne res a qualsevol altra ciutat del món, perquè sempre són la mateixa buidor. Llumets i decibels. Ciutats despersonalitzades, aparadors sense personalitat, decorats superficials que tapen la realitat fonda (el goig, el dolor, els anhels, els projectes, la història, la llengua, la cultura) de cadascuna d’aquestes ciutats.

Encara que sigui una jugueta, el porquet de peluix rosa té vida a dins seu. Molta més vida que les ciutats de pampallugues i bagatel·les, les ciutats dels mercaders a les portes dels temples, les ciutats que alguns volen girar d’esquena al patiment dels seus ciutadans, dels humans i dels éssers. El porquet de peluix rosa és allò que amb una mica de sort entreveiem l’instant que ens decidim a deixar de mirar el paviment brut i a aixecar la mirada fins al cel, que encara que estigui tapat, sempre és obert i ens convida a viure. El porquet de peluix rosa és un follet, un gnom, un esperit bo, una presència fugaç que ens fa somriure i que no és ben bé d’aquest món. L’esperança.