La Part Forana que emigrà a Palma
Als anys seixanta, mallorquins de molts de pobles se n'anaren a viure a l’extraradi de Ciutat atrets per les possibilitats laborals del ‘boom’ turístic. L’ARA Balears reconstrueix aquella odissea a partir de diferents testimonis de l’època
PalmaJoan Bibiloni Arrom, de 85 anys, i Francisca Niell Florit, de 82, són un dels darrers matrimonis representants de la Part Forana al Viver. Ja gairebé no coneixen cap dels veïns d’una de les barriades de la perifèria de Palma on als anys seixanta s’instal·laren mallorquins de molts de pobles. Ho feren atrets per les possibilitats laborals que oferia l’epicentre del boom turístic. Aquesta és l’aventura que també visqueren els mateixos Joan i Francisca, naturals de Ruberts (Sencelles) i de Lloret, respectivament. “Vinguérem aquí –diu ell– quan ens casàrem el 1965, fa 60 anys. Jo tenia 25 anys i ella, 22. A Palma, hi havia fet el servei militar i havia vist que hi havia molta de feina al sector turístic. Jo era el petit de sis germans i tenia clar que volia fugir del món de la pagesia. Així doncs, vaig voler provar sort a Ciutat, on ja tenia un germà treballant en un hotel”.
Amb el cotxe, Joan començà oferint-se als hotels per traslladar turistes. Després ja aconseguí una llicència com a taxista. “Un dels meus clients habituals era Joan Miró. Em demanava que el dugués a llocs com Lluc. S’hi estava cinc minuts per agafar quatre idees i després ja fèiem el camí de tornada”. Aquella feina resultà ben profitosa. “Guanyava més amb les propines que amb el jornal. En poc temps ja vaig tenir prou doblers per comprar un solar al Viver, a l’altra banda de la via de cintura, on ens construírem una planta baixa. Aleshores era una barriada gairebé deserta. Els carrers estaven sense asfaltar. Record un home que es passejava en bicicleta venent peix”. Davant de casa, el matrimoni tenia el Seminari Nou, inaugurat el 1954 i que a final dels setanta es reconvertí en el col·legi de Sant Pere. “Aviat a la zona també hi vingueren a viure gent d’altres pobles, sobretot de sa Pobla i Muro. Hi havia molt bon ambient. No passàvem gens de pena de deixar les claus als veïns”.
Immigració peninsular
Al Viver, igualment s’hi instal·laren peninsulars que veieren en la incipient Mallorca turística la seva nova terra promesa en substitució d’Alemanya. Altres barris on s’establiren foren Verge de Lluc, Son Roca, Son Cladera, la Indioteria, Son Gotleu, Son Rullan i el Rafal Vell. Aquella allau migratòria, unida a la dels mallorquins de la Part Forana, feu que Palma passàs de 159.084 habitants el 1960 a 234.098 el 1970 –ara són poc més de 400.000. Fent de taxista, Joan tractà amb molts d’aquells nouvinguts. “Me n’anava al port de Palma a recollir gent que només em demanava que la dugués allà on hi havia obres en marxa per demanar-hi feina. Alguns arribaven recomanats per parents que ja havien provat sort a l’illa”.
En arribar a casa, Joan no s’estava de comentar les novetats del dia amb la seva dona. “Jo –assegura ella– no vaig fer feina. Em vaig dedicar a criar els tres fills que tinguérem. Els caps de setmana i els dies de vacances solíem anar a Lloret o a Ruberts a veure la família. Quan ma mare ens venia a visitar al Viver, sempre es queixava que els nets xerraven molt de castellà. Li cridava molt l’atenció perquè a Lloret no hi havia ‘forasters’”. Sent mestressa de casa, Maria s’implicà en la creació de l’Associació de veïns del Viver. “Necessitàvem una plataforma per pressionar l’Ajuntament perquè ens condicionàs el barri. Llavors no teníem ni enllumenat públic ni clavegueram”.
Ara que gaudeixen de la jubilació, aquest matrimoni sempre que pot va a passar uns dies a una caseta que tenen a foravila de Lloret. Es resisteixen a abandonar el Viver, tot i que ja té poc a veure amb el barri que conegueren fa 60 anys. “Molts dels veïns de la Part Forana que hi arribaren a la nostra època –apunta Joan– són morts. La majoria de plantes baixes han crescut per amunt. Aparcar aquí és impossible. És evident que el turisme que jo vaig veure néixer se’ns ha escapat de les mans. Sobren més de la meitat de turistes. A més, ja cap treballador del sector turístic es pot construir una casa com férem nosaltres”.
Microcosmos
Una persona fruit d’aquell èxode de la Part Forana a Palma és Climent Picornell, de 75 anys. Com a professor emèrit de Geografia de la UIB, té nombrosos estudis i articles dedicats als canvis socials que ha provocat el turisme en la nostra societat. Els seus pares, naturals de Sant Joan, foren precisament dels primers que partiren cap a Ciutat molt abans del boom turístic, el 1945, durant els coneguts anys de la fam de la postguerra. “Se n’hi anaren per millorar socialment i amb la idea de donar estudis als fills que volien tenir. Ell trobà feina de mecànic a l’aeròdrom de Son Bonet i ella, d’auxiliar d’infermeria. S’instal·laren al barri dels Hostalets. Al carrer de Jacint Verdaguer, prop del conegut pont del tren, es compraren una planta baixa amb corral. Va ser aquí on vaig néixer jo al cap de quatre anys, el 1949”. Aquella zona era ben diferent de la d’ara. “Tota l’extensió des del bar Güell fins a la plaça del Teniente Coronel Franco, avui de Miquel Dolç, era un sementer de blat. Fins i tot hi vaig veure un home pasturant cabres. De petit la meva diversió era baixar al centre, al Born, a veure passejar gent. Després, la gran sensació del barri fou el cinema Dorado”.
L’antic docent universitari lamenta que l’extraradi palmesà sigui el gran oblidat en la literatura que hi ha sobre Ciutat, més bolcada a retratar el centre històric. “Cal reivindicar la vida als marges, que varen estar habitats per proletaris vinguts de fora. Llavors es deia ‘baixar’ a Palma”. Un dels centres neuràlgics dels Hostalets va ser la fàbrica tèxtil Ses Sedes de Can Ponsa. Oberta el 1909, arribà a tenir 500 treballadors, el 90% dels quals eren dones –avui el solar és ocupat per l’Escola Oficial d’Idiomes. El barri no aturà de créixer d’ençà que el 1902 s’esbucaren les muralles d’època islàmica i renaixentista, sobre les quals es traçaren les actuals avingudes. La intervenció formava part del revolucionari Pla Calvet, que, d’acord amb el model urbanístic seguit per altres ciutats europees, responia a tres raons: desenvolupament industrial, urgència higiènica i augment desproporcionat de la població.
Pere Garau va ser l’altre barri de l’eixample amb una bona oferta industrial i comercial que agafà embranzida amb el Pla Calvet. El 1940 una família de Llubí hi obrí el popular bar La Llubinense, encara en funcionament. De 1971 és també el mític Cuchillería Sineu. “Molta de gent de la Part Forana –assegura Picornell– tenia la il·lusió de prosperar econòmicament a Palma i convertir-se així en una nova mena d’‘indià’. Els pares que deixaven als pobles passaven pena de quedar-se sols en fer-se grans. Per ells, a més, Palma era com Chicago, un lloc insegur”.
Aquella fou una migració de contrastos. “Quan anaven a visitar la família, els deien ‘llonguets’ i a Ciutat, en canvi, ‘pagesos’. Amb la seva presència, els barris de la perifèria varen ser autèntics microcosmos que reproduïen les condicions de la Part Forana. Els nostres veïns eren de l’Arracó (Andratx) i de Muro. A l’estiu tothom sortia a prendre la fresca. Record l’arribada del primer peninsular als Hostalets. Li dèiem el ‘murcià’. Era com si fos un marcià. No li quedà més remei que aprendre el català”.
Èxode a la inversa
D’ençà que es va jubilar, Picornell viu a Sant Joan, a la casa que els seus pares abandonaren fa vuit dècades. Ara nota com l’èxode s’ha invertit. “Són els palmesans els que fugen de Palma, sobretot per culpa dels alts preus de l’habitatge. La millora de la xarxa viària els darrers anys ha afavorit molt la mobilitat. A Sant Joan hi ha vingut a viure molta de gent, sobretot després de la pandèmia. Són parelles joves que a Ciutat vivien en pisos petits i volien més espai. Curiosament, la majoria tenen cans”.
Malgrat haver retornat a les seves arrels, Picornell es confessa un enamorat de Palma, on conserva un pis a la plaça de la Llonja que va comprar fa cinquanta anys. “Cada cert temps tenc necessitat de baixar-hi per passejar i fer un cafè al bar Bosch. El meu pis, però, és la viva imatge de la coneguda gentrificació, l’expulsió de residents per part de persones amb més poder adquisitiu. Només un dels meus veïns és mallorquí. La resta són alemanys, suecs i anglesos. No hi ha dia que no trobi davant la porta pamflets que em demanen si vull vendre ca meva. Estic envoltat de pisos turístics il·legals. Em consider ‘el darrer mohicà’ de la barriada”.
Picornell no ha aturat de publicar llibres sobre la seva Palma esvaïda. El darrer, del 2024, es titula Postals de Ciutat. Conversant per Palma. Hi reivindica la figura dels flâneurs (‘passejants’ en francès), persones, que, amb mirada antropològica, es dediquen a trescar pels carrers sense cap objectiu concret. “Pas a pas –hi escriu–, Palma es va transformant i no només en la seva pell, sinó també en els seus budells”.
Abans del boom turístic, molts veïns de la Part Forana optaren per instal·lar-se al barri de Pere Garau de Palma, atrets per la seva potent oferta industrial i comercial. Per als més afortunats hi hauria un dels conjunts més representatius de la zona: les Cent Cases. Eren 102 habitatges barats que una cooperativa de carters aixecà al llarg de dues illetes i mitja entre els actuals carrers de l’Arquebisbe Aspàreg, de Pere Llobera i de Lluís Martí. Tots seguien un mateix patró estètic: de planta baixa i un pis, amb un corral i una cisterna interior.
Al carrer de Pere Llobera un llubiner hi obrí el 1940 l’emblemàtic bar La Llubinense. Fa 22 anys, en jubilar-se, traspassà el negoci a Francesca Martorell, natural del Molinar. “En un primer moment –assegura– era un punt de venda de vi. Aviat, però, l’antic propietari començà a oferir berenars i convertí el variat en el seu plat estrella. Ell m’ensenyà com l’havia de continuar fent. És com la fórmula secreta de la Coca-Cola”.
Martorell veié complit el seu somni. “Jo de petita ja venia aquí i em fascinava aquell món. Ara que hi estic al capdavant m’he adonat que és un local ben representatiu de la memòria viva de Pere Garau. Un dia va venir una dona que de jove feia feina en una de les fàbriques de La Soledat, no gaire enfora. Em digué que donava tot el seu sou a la mare, però que es guardava les propines només per poder anar els dissabtes a La Llubinense a fer un variat. Per a l’ocasió procurava anar ben mudada”. D’històries recollides a la barra del bar n’hi ha moltes més. “Record un senyor que em comentà, tot emocionat, que en aquest bar havia demanat a la seva dona per casar-se. També vingué una senyora gran amb la seva neta per rememorar el temps que festejava aquí amb el seu promès. Era una aturada obligatòria durant el seu passeig pel barri que solia acabar al cinema Metropolitan”.
La propietària actual de La Llubinense presencia amb tristor com a poc a poc es va morint la generació de mallorquins de la Part Forana que veié Pere Garau com la seva terra promesa particular. “Ara, a causa de la gentrificació, cada pic se’n va més gent del barri. Molts locals estan en mans de xinesos i de llatinoamericans”. Enmig d’aquest nou canvi demogràfic, La Llubinense es manté com un dels darrers reductes de la mallorquinitat d’una Palma venuda al turbocapitalisme. “A part de variats, ens hem posat a fer també llonguets. Curiosament hi ha gent dels pobles que els caps de setmana ve a berenar aquí, aprofitant el mercat de Pere Garau. Entre setmana som l’únic bar del barri que encara fa un menú de padrina, de tota la vida. Tenim obert de vuit del matí a quatre de l’horabaixa. Només tancam els dimecres”.