Papà, mamà, jo sé el que us convé

PalmaEls meus pares estan separats. Hi estan d’ençà que jo era molt petita, de manera que no puc dir que arrossegui cap trauma d’aquest episodi. Tot va passar quan encara em mancava la consciència justa per saber que la meva vida havia canviat i per qüestionar-me si seria pitjor. Així que ara no tenc cap record de quan estaven junts amb el qual poder comparar la relació que tenim avui dia tots tres. Tanmateix, no estic segura que –si en tingués, de records– desitjaria que tot hagués estat diferent. Som una família normal (que no normativa): tenim un grup de WhatsApp tots tres, de tant en tant feim un dinar o un cafè plegats, l’un em demana per l’altre –i viceversa–, i entre ells es demanen ajuda i favors quan ho necessiten. A banda de jo mateixa, sé que tenen algunes poques coses en comú. Comparteixen certes maneres de fer i de veure la vida. I potser és per això que, casualment i sense saber-ho, tots dos varen decidir deixar de fumar el mateix dia, després de prop de quaranta anys enganxats al tabac.

Cadascú ho duu com pot, però el gest ha evidenciat que arribar a l’equador de la cinquantena els ha fet despertar certes preocupacions relacionades amb l’edat. Em va fer molta gràcia el dia que mon pare em va confessar que estava sorprès de la quantitat de vida que encara li quedava per davant, qualitativament i quantitativament. “Jo no m’esperava arribar fins aquí”, em va reconèixer, estupefacte, com si en lloc d’acabar de fer 56 anys, n’hagués fet 80 o 90. “I què et pensaves?”, li vaig demanar, sense poder-me estar de riure. Ell em va explicar que la imatge que sempre havia tingut tant del seu pare com dels homes de la seva edat havia estat de senyors grans, que feien cara d’haver-se jugat fins a la darrera carta i que havien abandonat la primera línia de la vida per veure-la des de la rereguarda el temps que els quedava.

Mon pare, qui mai ha sabut tenir un perfil baix, encara no se’n pot avenir de continuar a la flor de la vida. És per això que, de vegades, em toca recordar-li que, ja que ha arribat fins aquí, estaria bé que hi quedàs uns quants anys més. Li ho dic, per exemple, els dies que decideix fer 100 quilòmetres en bicicleta enmig d’una onada de calor: Palma-Llucmajor-Campos i tornar. En ple mes de juliol, a les dues del migdia. Sap que el renyaré i, així i tot, s’atura a fer-me una visita a mig camí. Mira que mai se m’ha fet difícil ser la seva filla, però en aquests moments és quan m’ho posa més complicat.

Ma mare, per la seva banda, ha començat la seva particular croada contra els plàstics i els bacteris. Ara, a ca seva tot és de vidre o de fusta. I, per si no fos prou, vol encomanar-me cada una de les seves noves obsessions enviant-me compulsivament les publicacions que troba a Instagram sobre els perills que hi ha amagats a cada racó de la casa. Aquesta setmana han estat les ampolles de termo, que resulta que acumulen milions de bacteris més que un vàter, però la setmana passada varen ser els draps de cuina, que es veu que et poden enviar a l’hospital si no els rentes bé.

Així que jo els he pres la paraula. Contentíssima que, a la fi, prioritzin la seva salut, he entrat dins el seu joc. Era la meva oportunitat de tornar-los tots els consells, de dir-los “això t’aniria bé, fes-me cas”, de sentir-me la veu de l’experiència i el coneixement. Per això, pels seus respectius aniversaris els vaig regalar, a cada un, un val per fer esport. A ma mare, un bo per anar a classes de ioga: “No et pots continuar queixant del mal d’esquena”. I a mon pare, una targeta d’accés al rocòdrom: “Prou d’estar, amb aquesta temperatura, fent esport al sol”. No és que cap dels dos estàs especialment interessat en aquests esports, però: “Papà, mamà, jo sé què és el que us convé”.

Ara que ja han passat uns quants mesos i he avaluat el fracàs dels meus regals, no he pogut evitar sentir-me com Dubravka Ugrešić, a un dels passatges de Zorro, un llibre que –sincerament– va acabar a les meves mans com a lectura obligatòria d’un curs. En un dels capítols reflexiona sobre el fet d’haver-li regalat un canari a sa mare: “Primer es va quedar perplexa, mai havia tingut animals domèstics, considerava que era antihigiènic, i després ho va comprendre tot. Jo li havia comprat el canari perquè li fes companyia, per a una dona de la seva edat un canari era ideal, vaig pensar (de veres ho vaig fer?)”, admet l’autora. I, a continuació, diu: “Record la seva mirada (...). Era una mirada d’una nina a la qual han exclòs del joc, en les seves pupil·les va flamejar per un instant una protesta juvenil, que es va apagar ràpidament”.

Per primera vegada, sentia que havia traït els meus pares: havia començat a prendre decisions segons allò que jo considerava que els convenia, ignorant els seus desitjos. No era això a què es referien quan, de petita, em deien: “Això és pel teu bé”? De sobte, la truita s’havia girat.