PalmaUna figura important en temps del franquisme era la del president de la Cambra de Comerç. En aquells anys del Big Bang presidia la Cambra Pedro Salas Garau, antic president de la Diputació i fill de Manuel Salas, l’empresari adversari de Joan March. Finalment, els Salas i els March havien arribat a una treva i portaren negocis junts en temps de la Guerra Civil i el franquisme, encara que Manuel Salas havia mort el 1942.
Els batles de les grans ciutats els nomenava el Ministerio de la Gobernación, els anys 60 en mans de Camilo Alonso Vega, conegut militar africanista i intensament dedicat a la repressió. Juan Massanet Moragues va ser batle de Palma fins al 1963. Se’l veu en moltes fotos d’inauguracions d’obres com les de Jaume III, rebent Franco el 1960, amb Guillem Timoner, Maruja Nicolau o altres personalitats que venien a Palma, com la princesa Soraya de Pèrsia.
A partir de l’estiu del 63 i fins al 68, va ser batle el general Màxim Alomar, reconegut per Gabriel Alomar, l’urbanista, com el millor dels batles de la dictadura, pel seu coratge a intervenir en el projecte de l’Hort del Rei. El 68, Màxim Alomar és substituït per Gabriel Alzamora, empresari descendent d’Enric Alzamora, fundador del Foment i ell mateix president de l‘entitat entre el 1960 i el 1962.
Com a president del Foment, el va substituir del 62 al 69 Antoni Parietti Coll, del qual ja hem parlat en algunes ocasions. Persona compromesa amb la cultura catalana (va signar el manifest d’abans de la guerra), fou enginyer cap d’obres de la Diputació, dissenyà obres com la carretera de la Calobra, la de Formentor i la urbanització de Santa Ponça i participà en tots els debats urbanístics de Ciutat.
El Foment del Turisme actuava realment com una autoritat delegada de Turisme, molt intervencionista, que el 1969 cobrava unes quotes als seus socis per sufragar el seu pressupost anual de 30.000.000 de pessetes, equivalent a 461 cotxes del preu del Seat 600. Les quotes que pagaven els seus socis eren molt importants, com per exemple les 540 pessetes anuals per cada llit que tenien els hotels de luxe.
Aquesta és una mostra del conjunt divers de la nova burgesia que governava la ciutat en aquells moments. Un conglomerat militar i empresarial molt lleial a Franco, amb molts privilegis que els deixaven la porta oberta a fer negocis. Es tractava d’uns actors molt decidits a desenvolupar a tota marxa el turisme a les platges i a la ciutat. Els ‘botifarres’ havien deixat de manar feia temps. Havien estat substituïts pels militars, falangistes i funcionaris d’alt rang, que tenien el poder polític, molt centralitzat i jerarquitzat. Els industrials, hotelers i constructors emergien i lluitaven per tenir més poder. Un exemple del pensament d’aquesta nova/vella burgesia emergent es pot trobar en el llibre d’entrevistes a 15 empresaris fet el 1974 per Llorenç Capellà.
A partir del Big Bang neix un empresariat que Joan Amer anomena d’“oportunitat”, persones que provenien de diverses circumstàncies i d’iniciatives diferents que veien una oportunitat de finançar hotels a partir d’acords amb majoristes turístics.
La petita burgesia industrial era àmplia, però tenia poc poder i es concentrava en la posada en marxa del polígon industrial. Els hotelers i constructors, nova classe econòmica, se situaren al capdavant d’una generació políticament molt centrista (els anys 80, quan Gabriel Cañellas prengué el poder autonòmic).
El caciquisme tradicional, conservador amb el maurisme i liberal amb Joan March, havia deixat pas a un caciquisme per lleialtat al franquisme, controlat pels falangistes i els capellans més nacionalcatòlics. L’Església tenia poder, però era un poder cada vegada més ornamental i decoratiu. Amb el boom turístic i la transformació social començarà el seu declivi fins avui.
Els nous capitalistes que naixien amb el turisme, sobretot hotelers i constructors, començaren a entrar en el joc polític de la mà del Foment del Turisme, però no tindrien una organització pròpia fins a la creació de la Federació Hotelera de Mallorca el 1976 i la CAEB el 1977. Els nous partits conservadors que sorgiren de la transició política seguirien la tradició caciquista, especialment liderada per Gabriel Cañellas, descendent dels líders mauristes de Ciutat.
