El noble art de deixar l’esquela preparada

BarcelonaGeni i figura fins a la sepultura, Carles Flavià va deixar encarregada la seva pròpia esquela a la premsa: “Capri, c’est fini. Als meus 70 anys no he de preocupar-me pel futur. Ni residències, ni cadira de rodes empesa per peruà. El meu futur immediat és Sancho de Ávila”. Les esqueles amb conya són un subgènere de la premsa que ens fa feliços als amants de l’humor negre. I una manera de desafiar el poder unificador de la mort. “Va ser un gran home, un bon espòs, un bon pare, un bon avi i amic dels seus amics”, escrivien els amics de Miguel Ángel Morata Galarza. “També un bon cuiner. Te’n vas sense donar-nos la recepta de la paella d’escabetx!!!”, remataven. I, mira, el tal Miguel Ángel ja no és només un nom anònim entaforat entre una prosa formulària: ves que avui no em foti una paella d’escabetx en honor seu. Això sí, les que impressionen més són les que escriu el mateix finat, com la d’aquest jove: “Jo, Mikel Marroquín, us convido a la meva última festuqui a l’església de Sant Marcial. Absteniu-vos gent trista”. (“Raise your glasses then, for absent friends ”, que cantava The Divine Comedy). Ara bé, no totes les autoesqueles tenen aquesta visió graciosa de la mort. La Soledad en va protagonitzar una de peculiar. S’hi llegia: “En els seus últims moments de vida va deixar encarregada la publicació d’aquesta esquela per manifestar el seu perdó als familiars que la van abandonar quan més els va necessitar”. I els esmentava amb noms i cognoms. També estenia la irònica felicitació als germans i la filla “per la seva absoluta falta d’estimació i suport durant la seva llarga i penosa malaltia”. I acabo amb la d’un escèptic que no incloïa el nom de cap familiar: “El més apenat, ell mateix, queda molt agraït als que de debò ho sentin”. Inapel·lable.