No tot són bodes: així treballa una ‘funeral planner’

PalmaEl pare de Daniela Rueda va morir fa només uns mesos en caure a terra fulminat. Ella va oficiar el seu funeral. Un en el qual va haver-hi música en directe, amb aires rockers. Un en el qual varen sonar les seves cançons preferides. “La mort d’un pare fa mal, és clar que sí”, assegura. Però en aquest comiat, familiars i amics “varen ballar, cantar, riure i plorar”. “Tothom va sortir dient que volia exactament això en morir”, afegeix.

Daniela és funeral planner, un terme equivalent al de wedding planner, només que, en lloc d’organitzar bodes, organitza funerals. Des d’Una Vida Mallorca –l’empresa des de la qual ofereix els serveis–, acompanya els familiars en els tràmits relacionats amb la mort d’un ésser estimat i planifica i executa el comiat laic desitjat. Des de la paperassa a qualsevol detall pensat per a l’adeu, juntament amb un equip especialitzat en dol.

“Encara que no ho sembli, treballam des d’un enfocament terapèutic. L’objectiu és iniciar el dol des d’un lloc molt més serè, perquè el dol el transitaràs tant sí com no. Em reunesc amb la família per veure com són, què volen, quins eren els desitjos del difunt i els vaig orientant. A vegades no volen vetlla ni veure el cos, però resulta que no sabien que necessitaven acomiadar-se d’aquest cos. Hi ha funeràries molt humanes, però tenen molta feina i, algunes, sense temps de cuidar els detalls”, explica Rueda.

La pèrdua del seu pare li ha arribat gairebé dues dècades després de morir la seva mare, el veritable motor d’Una Vida. “Jo tenia 20 anys quan ella morí, el 2006, després d’un procés de càncer llarg, amb 52 anys. A l’hospital Joan March, l’equip de l’oncòleg Enric Benito ens va atendre i cuidar molt. Sortírem amb tant suport d’allà que, en arribar a la funerària ens sentírem molt sols. Vàrem dir que volíem una cosa laica i ens varen mirar rar”, relata. No hi havia una oferta de mercat que no implicàs el component catòlic i la tradició.

La seva mare, no obstant això, havia organitzat que una monja budista oficiàs el seu comiat, perquè era el que més s’acostava al seu enfocament espiritual. “Però quan va morir, la monja estava de retir i no vàrem poder contactar amb ella”, rememora. Daniela es va armar “de valor” i va planificar el comiat amb un funeral amb més de 300 persones. Va recitar un conte i va parlar sobre la vida després de la mort en els termes que ho feia la seva progenitora. “La seva filosofia i la seva petició era que no ploràssim. A més, les llàgrimes no me l’anaven a retornar. Em va fer prometre-li que ajudaria a altra gent amb aquesta experiència”, prossegueix.

La promesa i la reacció entusiasta dels assistents a la cerimònia varen forjar la idea d’oferir uns serveis inèdits. “Quan vaig començar no tenia referents. Anava fluint en cada funeral, aprenent sobre la marxa. La figura del funeral planner no està estesa i, encara que la gent vulgui fer-ho, sembla que necessiten veure com és. Llavors entenen el que faig”. Per això els seus clients es nodreixen de l’experiència. Una vegada han assistit a un dels meus funerals els sembla una cosa plausible. “Cada vegada hi ha més gent que no vol capellà en l’absolta ni creu en el taüt. Però molts no saben que existeix una opció laica i no celebren res. Ho volen tancar el més ràpid possible, perquè la mort és un tema tabú”, assegura Rueda, qui, per trencar-lo, va organitzar al novembre la primera Fira de la Vida i la Mort a Inca. Amb activitats per a totes les edats, concerts i conferències que tractaven des del dol perinatal a la pèrdua d’una mascota. “Si no parles de la mort i et fa pànic, el dia que arriba, t’atropella”, sentencia.

“Una experiència increïble”

Daniela va treballar a l’àmbit sanitari breument i pensa que “acompanyar gent a morir va ser una experiència increïble”, però les normes li varen resultar massa rígides per al consol que volia oferir. Ara, com a planificadora de funerals, la seva percepció és distinta. “M’encanta treballar amb la mort perquè som el coixí entre la família i la funerària. La meva posició és la de donar amor. L’única dissonància és que no està ben pagat. Faig el treball d’una wedding planner, però en lloc d’un any per preparar una boda, tenc quatre dies per a un funeral”, compara.

Les seves tarifes –detallades a la web de l’empresa– són “molt barates” perquè vol expandir el negoci. “Un orador i un músic en el tanatori són 500 euros; l’orador sol, 300. I els mateixos serveis a un jardí a l’aire lliure poden superar els 1.000 euros “perquè ja sol haver-hi una mica de càtering”. Daniela diu que funciona “com la carta d’un restaurant”. El menú és ampli, però millor saber per avançat quin és el pressupost i treballar-hi a partir d’aquí. “Un orador a una boda cobra fàcilment 700 euros, però hi ha gent a la qual pagar 300 pel mateix servei a un funeral li sembla car. O un guitarrista que toca tres cançons per 200 euros, quan el preu en un casament n’és de 600. El problema és que els meus serveis arriben després de les despeses de funerària, que oscil·len entre els 3.000 i 5.000 euros”, afegeix.

Un flautista

Daniela pren nota i materialitza peticions: escampar les cendres amb la música d’un flautista, una lectura sentida o l’equip de so necessari per sentir les cançons més especials del difunt. Com aquella vegada que, per a sorpresa de molts, va començar a sonar l’havanera que havia marcat la vida d’una dona. “Veus com s’expandeix el cor dels assistents i connectes amb ells. Intentes fer un recorregut per la vida de qui ja no hi és. Per això recoman portar àlbums de fotos al tanatori i brindar en acabar la cerimònia”. Després estan les peticions que, per pura lògica, no poden atendre’s: “Molta gent vol un funeral viking, que encenguem un fogueró i cremem el seu cos. És il·legal. No vull acabar a la presó per ells”, diu rient.

Un noi, malalt des de fa anys, li ha encarregat que hi hagi botelles de whisky i truites de patates, el seu menjar preferit. “En cures pal·liatives hi ha gent que té molt clar com vol morir, però la família no vol escoltar-ho. Domina la negació. En altres casos, són els mateixos malalts els que no volen parlar de la seva mort. Per sort, cada vegada són més els que parlen obertament de com volen ser acomiadats”. De totes maneres, Rueda no accepta encàrrecs pagats amb antelació. “M’he trobat amb persones que volen tancar-ho en vida, però els dic que, potser arribat el moment, la que no hi és som jo. Sempre els dic que deixin un compte d’estalvi i ho expliquin simplement a la seva família: ‘Daniela sap el que vull’”.

No existeix un perfil mitjà de clients: “Solen ser els fills el que contacten amb mi i amb qui ho parl tot; gent de classe mitjana, perquè els més adinerats es decanten per les cerimònies religioses. Sobretot els mallorquins. Potser no els ve de gust, però la tradició els obliga”. I a vegades xoquen les voluntats del difunt i la dels hereus, que obliguen Daniela a actuar d’“advocada del diable”. “Et trobes també amb germans d’idees oposades”, revela. Un aposta per la sobrietat i l’altre, per exemple, per l’emotivitat. “Després el que es resistia gaudeix de la cerimònia, de la improvisació dels músics i acaba plorant, emocionat i content”, revela.

A la mort, hi ha gradacions. S’agreuja si els morts són nins, joves o persones que s’han suïcidat. “Aquests casos deixen un estat de devastació molt gran. Són cases plenes de gent en silenci absolut. És molt dur”, afegeix. En el record, el funeral que va celebrar per a Naia, la nina de cinc anys morta quan al menjador d’un col·legi de Palma li varen donar un gelat malgrat la seva intolerància a la lactosa. “La seva mare i jo som amigues. Em va demanar que no la fes passar per una església, que organitzàs la seva última festa. Els padrins no volien que fos una performance, però la gent arribava mirant en terra i se n’anava mirant al cel. Aquesta cerimònia va ajudar a suportar el dol a la mare i crear un record bonic per a tota la vida”. Perquè, “com diuen els psicòlegs: el dolor és inevitable, el sofriment és opcional”.