Palma“Solem parlar de les execucions de Son Coletes, però en realitat el cementeri de Son Coletes, tal com el coneixem, comença a existir oficialment l’any 1952, és a dir, molts d’anys després dels assassinats de la Guerra Civil, l’any 1936”. Qui ens ho explica és l’historiador Antoni Tugores, que va tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a visitar el cementeri de Manacor, i concretament la zona on es van dur a terme l’estiu passat (i on està previst que continuïn, segurament el proper mes de setembre) les tasques d’exhumació de l’equip d’Atics, que recentment ha aconseguit identificar tres de les víctimes exhumades: Francesca Llull Font i la seva filla, Francesca Salas Llull –dues de les cinc dones de les quals es té constància que van ser assassinades pels feixistes a Manacor, comptant-hi Gabriela Grimalt Sitjar, que va ser exhumada a foravila i enterrada després a Son Coletes, als anys cinquanta–, i Antoni Alomar Mas, un rellotger nascut a Llubí i establert a Manacor.
A banda de la seva gran tasca d’investigació i divulgació de la cuina tradicional mallorquina, Antoni Tugores és autor d’algunes obres de referència sobre la República i el sagnant esclat de la Guerra Civil a Manacor: entre d’altres, El batle Antoni Amer Garanya (1882 - 1936), biografia del batle republicà de Manacor odiat i assassinat pels falangistes, La Guerra Civil a Manacor. La guerra a casa, Com la carn de xinxa. Cròniques de 1936, i altres títols més recents i merescudament aplaudits com Moriren dues vegades, sobre la història de les infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’estiu del 36, i La Segona República a Manacor (1931 - 1936).
Les execucions a Manacor no van començar a Son Coletes, sinó al cementeri vell, que estava situat als terrenys on actualment s’estén l’avinguda Parc i hi ha, efectivament, el Parc Municipal, el Teatre, la piscina municipal, l’Auditori de Manacor, la Policia Local, etc. Allà es van perpetrar afusellaments i cremacions de cadàvers a l’engròs: els assassinaven en grup, i després feien caramulls amb els cossos i els calaven foc. Això es feia a la vista de tothom, o si més no, a la vista de qui passàs per allà. Un testimoni va explicar que es pensava que cremaven branques de figuera de moro: va resultar que eren les extremitats dels cossos, que adoptaven una rigidesa particular en ser consumits pel foc. També es practicaven execucions exemplars, com la d’un aviador txec que va ser capturat a Portocristo, adormit darrere una paret, i que va ser passat per les armes enmig dels crits de la gentada, que l’acusaven d’haver tirat bombes contra el Santcrist de Manacor. Abundaven les supersticions, com la suposició que dur una medalla d’aquest Crist protegia de les bales, o bé la proposta de nomenar capità general el mateix Crist, investit amb els ornaments corresponents.
Tanmateix, l’antic cementeri tenia veïnats, que es van començar a queixar de l’enrenou que provocaven les execucions (els crits dels botxins, els dels condemnats) i, sobretot, de la pudor que feien les cremadisses de cadàvers. Aleshores es va pensar en Son Coletes, que cent anys enrere havia començat a ser utilitzat com a cementeri, a causa de la pesta i amb motiu d’unes disposicions que instaven les poblacions a deixar d’enterrar als anomenats llocs sagrats, al voltant de les esglésies, per motius d’higiene i salubritat. Així es va fer, però, tan aviat com n’hi va haver ocasió, es va tornar a enterrar més a prop del poble: el mencionat cementeri vell, o del Pla, es va inaugurar l’any 1840 i d’aleshores ençà tots els enterraments es van fer allà, fins al 1953. Fins que les execucions de rojos a mans de falangistes van ser traslladades a Son Coletes, on, durant els anys vint del segle XX, s’havia senyalitzat amb una creu l’indret on hi havia hagut el primitiu i provisional cementeri dels temps de la pesta.
Interrogants i misteris
El pedestal d’aquesta creu es pot veure ara en entrar el cementeri, dins una rasa que l’equip de l’empresa d’excavacions Atics ha deixat oberta i convenientment delimitada perquè no hi puguin entrar els visitants. És interessant que estigui oberta perquè així se’n pot apreciar el desnivell inusualment pronunciat, d’uns tres metres, i el detall encara més insòlit del fet que les parets estan referides. A l’oest d’on era la creu –d’on es troba el pedestal–, hi ha la zona on van tenir lloc les execucions, que uns tècnics manacorins van aconseguir perimetrar a partir de fotos aèries antigues d’americans i anglesos, i on els operaris d’Atics van excavar tres síquies. En una d’elles hi van trobar les restes de Francesca Llull i Francesca Salas, i també les d’Antoni Alomar, just al damunt de les dues dones. Aquesta disposició obliga a revisar la cronologia elaborada pels estudiosos, ja que les dades de què es disposen suggerien que Alomar hauria hagut de ser assassinat abans que la mare i la filla. Però al voltant dels assassinats de la Guerra Civil sovint s’acumulen els interrogants i els misteris, i cal fer-se a la idea que, amb tota probabilitat, una reconstrucció exhaustiva dels fets ja no serà possible. Començant pel nombre de víctimes.
Antoni Tugores indica que, a Son Coletes, segurament hi van ser assassinades 131 persones, i al cementeri vell, una quantitat indeterminada que pot arribar a les dues-centes. Però serà molt difícil arribar a saber-ho del cert, perquè ja durant la postguerra es va dur a terme una feina macabra d’endur-se sacs d’ossos i eliminar tants de rastres de la barbàrie com va ser possible. Tanmateix, una onada tan salvatge de violència i acarnissament deixa una memòria que no pot ser mai esborrada. Els instigadors, a parer d’en Tugores, van ser sobretot pagesos rics, que s’havien fet els amos de la contrada en lloc dels antics senyors. Els sicaris –els matons, com els anomenava el poble– eren pobres desgraciats amb el cap ple d’històries sobre imaginàries invasions russes i consignes del tipus “España es nuestra madre”. I avui en dia, tenim els que aplaudeixen, o es neguen a condemnar, tota aquella púrria de cacics i assassins. Per això, per aturar-los, és tan important no afluixar en l’exercici de la memòria històrica. No desertar de les fosses.
