“Necessitam espais d’oci per normalitzar l’ús del català, al marge de l’institut”

Palma i BarcelonaEls grups d’esplai i agrupaments escolta són, segons la monitora de temps lliure Mireia Mercadal (Palma, 2001), els únics espais on, al marge de l’escola, alguns joves de les Illes Balears se socialitzen en català. “És molt imporant que hi hagi una oferta lúdica en català, ja sigui mitjançant cançons, danses, jocs o bé amb acampades i excursions. Aquestes activitats suposen una oferta lúdica i d’oci en català, que és una cosa que no sempre proporciona el món escolar, subjecte a unes rutines d’aprenentatge, butlletins de notes i qualificacions”, comenta Mercadal, que cada dissabte és al poble de Son Ferriol per participar com a monitora de l’Esplai Xiroi.

“Al nostre esplai, la majoria d’al·lots són castellanoparlants d’origen. Tot i que a Son Ferriol el català hi té una presència determinada, molts dels joves provenen de barriades de Palma. Malgrat que tots els joves han adquirit el coneixement de català i castellà a l’escola, en moltes d’ocasions és el pas per l’esplai el que ofereix una fluïdesa en català. Com s’aconsegueix això? Idò fent que els monitors es dirigeixin sempre als joves en català, i cantant cançons com ‘Na Xesca’, la ‘Tieta Mònica’ i ‘Fideví’. Potser entre ells continuaran parlant en castellà, però nosaltres feim tot allò que podem per normalitzar l’ús de la llengua i incloure-la en la quotidianitat dels joves”, diu Mercadal, que estudia el darrer curs del grau d’Educació Infantil a la UIB.

“Fa poc vaig tenir una alegria molt grossa,perquè una jove de l’esplai, que és de Huelva i fa 8 anys que viu a Mallorca, va participar en una activitat oral i per primer pic en públic es va expressar en català. Em va sorprendre molt, perquè va xerrar molt bé i li vaig donar l’enhorabona”, comenta Mercadal, que en aquests moment fa les pràctiques al CEIP Rafal Vell, a Palma.

Segons l’estudiant de Magisteri, és important que en el repertori de cançons que utilitza cada grup d’esplai hi hagi lletres i músiques de tots els territoris del domini lingüístic. “Aquestes tonades i lletres ofereixen un vincle amb la nostra cultura i fa que els joves adquiresquin un vocabulari per utilitzar durant el seu dia a dia”, argumenta la jove.

“Seria molt útil que a tots els pobles de Mallorca hi hagués grups d’esplai o agrupaments escolta, i això no sempre és així. De fet, a l’Esplai Xiroi de Son Ferriol, tenim qualque nin que ve de Sant Jordi, de Marratxí, fins i tot n’hi ha un que ve de Maria de la Salut i un altre de sa Pobla. Això és perquè els seus pares ja varen ser nins del nostre esplai i conserven un lligam afectiu amb nosaltres. És aquest vincle sentimental el que també fa que una persona tingui una actitud positiva en relació amb la llengua i amb aquelles cançons i lletres en català que va aprendre en una època determinada de la seva vida”, diu la jove estudiant de Magisteri.

Dels companys d’estudis de la Universitat, Mireia comenta que “no tots tenen un compromís amb la llengua catalana”. “Jo diria que són meitat i meitat els que tenim una consciència lingüística i que pensam que l’escola ha de fer aquest paper de posar les bases perquè l’ús del català sigui normal i habitual. Ara bé, els estudis de Magisteri en part també tenen la funció de fer entendre als futurs mestres com d’importanta és la llengua catalana en el context social de les Illes Balears”, argumenta la monitora d’esplai.

“Les lletres amb contingut identitari són les més escoltades” 

Va ser quan ja vivia a Barcelona que Guillem Llorens (Ciutadella, 1993) va començar a compondre i escriure lletres en català. “Fins aleshores jo ho feia tot en castellà i els Ja t’ho diré eren dels pocs referents musicals que tenia en català”, comenta el cantant i compositor de Rudymentari, grup que acaba de publicar el seu segon disc, Rissaga.

“De molt jovenet, abans d’anar-me’n a Lleida a estudiar de tècnic superior de so, amb el meu amic Ivan Bosch i estant a Menorca, començàrem a fer rap en castellà. Vaig descobrir que jo no m’hi acabava de sentir bé, amb aquell estil i amb aquella llengua. En un moment determinat, vaig passar a viure de Lleida a Barcelona, i vaig començar a fer música reggae en català, en entrar en contacte amb formacions d’aquest estil. Va ser llavors, en català. que vaig sentir que les meves creacions musicals tenien flow”, diu el cantant de Rudymentari.

“De totes maneres, he de dir que a través de les xarxes socials hi ha molts de seguidors de Rudymentari que es comuniquen amb nosaltres. Iningú mai ens ha donat les gràcies per cantar en català. Allò cert, però, és la cançó Som, de l’any 2019. És el nostre tema que més s’ha escoltat mai, que més s’ha descarregat a internet i més s’ha vist a Youtube. És el nostre tema més identitari i, tot i que no especifica què som, deixa clar que la nostra personalitat és illenca i mediterrània, i que s’expressa en català. Si en lloc de ser Som hagués estat Somos, dubt molt que hagués tingut el nombre de reproduccions que ha tingut”, comenta Guillem Llorens.

Malgrat que el músic no comparteix l’estil de la majoria de temes que s’interpreten al talent show de TV3 Eufòria, reconeix que “ajuda a normalitzar l’ús del català en aquest àmbit”. “Pens que són cançons i temàtique sense gaire contingut social, però també és veritat que per ventura hi haurà joves que arribin a altres estils i temàtiques en català, després d’haver sentit els concursants d’Eufòria”, argumenta Guillem.

Rissaga

La Sala Multifuncional de Ciutadella és l’espai triat per Rudymentari per presentar-hi el disc. El concert serà dia 6 de maig i encetarà una sèrie d’actuacions que continuaran dia 16 de maig a la Sala Salamandra de Barcelona i dia 3 de juny a la Factoria de So de Santa Maria del Camí.

En relació amb Contracorrent, el seu primer disc, el líder de Rudymentari assegura que “Rissaga és una continuació més que no una evolució”. “Les nostres temàtiques continuen tenint molta de càrrega política, perquè feim una crítica al model capitalista i també al model turístic, majoritari a les Illes Balears”, explica el músic.

“En moltes d’ocasions, com moltes de persones en aquest temps, m’he sentit un impostor. M’hi he sentit perquè he pensat que allò que feia no era vàlid. Per què tantes de persones pensam això? Idò perquè, en aquest sistema tan competitiu, l’èxit és l’única opció possible i no es preveu que, de vegades, hi ha fracassos”, reflexiona des de Barcelona Guillem Llorens, mentre enllesteix els preparatius de la gira de presentació de Rissaga.

“Dir que el català no fa gràcia és com dir que no es pot follar en català”

El català no fa gràcia. Les dones no fan gràcia. No faràs mai res a la ràdio. Són només tres dels prejudicis que Maria Rovira, àlies Oye Sherman (Barcelona, 1993), s’ha dedicat a trencar, el tercer dels quals vaticinat per un visionari professor de ràdio a qui avui li agradarà saber que Rovira és la meitat del podcast Oye Polo a Ràdio Primavera Sound, col·labora a iCat i TV3, i actua en directe als escenaris, com al teatre Paral·lel 62 amb El soterrani. “Dir que el català no fa gràcia no té cap mena de sentit. És com dir que no es pot follar en català. Però en quin idioma vols que folli? –es pregunta–. Hi havia l’extraordinari cas d’un noi que follava en anglès, però perquè havia vist molt de porno. Si pots arribar a normalitzar fins i tot follar en anglès, tu que ets de Sabadell, és que és pura qüestió de costum i d’ús”, defensa. I ho diu per comparar-ho amb el fet que, per la via dels fets, una nova onada d’humoristes ha normalitzat que existeixi una escena de monòlegs en català (de stand-up comedy), cosa impensable fa deu anys.

Venint d’una llar catalanoparlant (filla d’una mare de Miranda de Ebro que va aprendre català amb vint anys i sempre l’ha parlat als fills), Rovira diu que mai va decidir en quina llengua escriuria o faria humor: en català, naturalment. Va començar a fer monòlegs en un cabaret literari on, majoritàriament, s’actuava en castellà, però ella va “tirar en català”, i aquest ha estat el modus operandi per obrir camins a l’humor en català. “Vam començar perquè ens sortia així, perquè pensàvem que era important i era el pas lògic i natural. Si volíem treballar com a còmics, no tenia cap mena de sentit que ho féssim en castellà, a banda que atemptaria contra tots els principis que puguem tenir, perquè no ho faríem per una qüestió orgànica, sinó per un càlcul econòmic, una mena de DAFO de la indústria. Però és que quan vam començar ens vam adonar que sí que funcionava, que sí que hi havia públic”, observa.

A més, és un públic disposat a pagar entrades de teatre i subscripcions. “Com que era una situació anòmala, El soterrani va obrir un nínxol de mercat que no sabíem que existia i ha sigut molt agraït. Com amb Oye Polo, un podcast humorístic amb perspectiva de gènere. Fa la sensació que estem obrint camins i l’espectador ho percep així”, afirma.

“Hi ha gent que et pregunta com és que has decidit de fer-ho en català, com si estiguessis renunciant a molta pasta, però jo no crec que m’anés millor en castellà. Per mi el castellà no és una opció, perquè els meus referents són els que són, la meva llengua és la que és”, argumenta.

Els últims anys, gràcies a les xarxes, les plataformes i els podcasts s’han obert nous canals de comunicació i això ha propiciat per fi l’aparició de nous talents, sobretot en l’humor i en dones. Sobretot en castellà. Rovira no s’ha plantejat fer el salt a l’àmbit estatal. “Al mercat espanyol ja hi ha molta gent i gent que té el castellà com a primera llengua. I ens pensem que l’humor com més universal més funciona i és al revés. Jo crec que em quedaré en l’àmbit català i no em sembla una renúncia. Són camins diferents i igual de vàlids, depèn del que vulguis fer”, diu. De fet, afirma amb il·lusió que Oye Polo l’escolta gent de tot arreu, també no catalanorparlants.

“L’ús del català en un institut també depèn de l’equip directiu”

Fa vuit anys que Marta Maimó (Palma, 1990) és professora de català a Secundària. Ha passat per col·legis concertats i per instituts públics de la Part Forana i de Palma. “L’ús del català –comenta la docent– experimenta un retrocés i això sobretot es nota al pati. Abans d’exercir al centre on estic ara, a l’IES Ramon Llull de Palma, vaig estar un curs a l’IES Binissalem, on els estudiants s’expressen en català de manera habitual tant a classe com al pati. Ara bé, la Part Forana no és tota igual. Quan vaig estar a l’IES Berenguer d’Anoia, a Inca, i a l’IES Porto Cristo, vaig ser testimoni que al pati se sent més castellà que en centres més petits o d’interior. Si bé entre aquests dos darrers centres i el Ramon Llull hi ha una diferència: a Inca i a Portocristo els alumnes s’adrecen als professors en català. A Palma no sempre és així”.

Segons Maimó, “per a molts de joves, els mestres i professors són els únics referents lingüístics”. “Molts estan immersos dins un univers on els referents musicals i culturals són en castellà. Qualque vegada m’ha sorprès que un alumne m’ha parlat d’una lletra en català. Quan li he demanat on l’havia apresa, m’ha respost que la hi havia mostrat un mestre de Primària. Aquest exemple en concret em va succeir amb un jove que em parlava d’Els Catarres”, explica la professora de 32 anys.

“Sempre hi ha excepcions –argumenta la docent del Ramon Llull. Als concerts d’Antònia Font sempre m’hi he trobat algun exalumne. Normalment són joves de qui he estat professora a Binissalem i Inca, però sempre me n’hi trob qualcun que he tingut a Palma. Els adolescents no es creen un univers cultural a través dels mitjans amb què ho férem nosaltres, que bàsicament era la televisió, la ràdio i els discos. Els estímuls que ara reben els al·lots provenen bàsicament d’Instagram, TikTok i les diferents xarxes En aquest món hi ha presència de català, però per ventura el que no hi ha en català són les temàtiques que interessen als joves d’entre 12 i 16 anys. I si les xarxes fins i tot ens abdueixen als adults, què no ha de fer amb ells?”, es pregunta Maimó.

Tanmateix, segons Marta, al llarg d’un curs escolar sempre hi ha una evolució que té més a veure amb les actituds cap a la llengua que no amb la fluïdesa oral. “Cada any explic als meus alumnes quines són les meves motivacions per ser professora de català, que bàsicament són l’interès per aprendre llengües, el respecte per la diversitat lingüística i la diversitat en tots els sentits, i l’estimació cap a la meva pròpia llengua. Quan els joves prenen consciència de tot això, la seva actitud en relació amb el català sol canviar cap a bé”, argumenta la filòloga.

“Que el català tingui un ús determinat als instituts també depèn molt de l’equip directiu i del claustre de professors. L’any que vaig estar a l’IES Sant Agustí, a Eivissa, el secretari recordava en algunes reunions que la llengua vehicular era el català. Això no passa pertot”, rememora Maimó, que assegura que “fer que el català sigui d’ús habitual no depèn només de l’escola i els docents, sinó de tota la societat i, sobretot, de les estructures superiors de l’Administració”.