Naixem preparats per parlar?

PalmaHi ha poques coses més universals que el fet de parlar. Allà on hi ha humans, hi ha llengua. Sigui al desert, a l’Àrtic o a una ciutat de milions d’habitants, les criatures comencen a parlar sense que ningú els ensenyi explícitament com fer-ho. No consulten manuals, no se’ls fan classes i, tanmateix, en pocs anys, un infant arriba a dominar una llengua amb totes les seves complexitats: fa concordances, conjuga verbs, entén matisos, crea frases que mai no ha sentit i, fins i tot, corregeix els adults. Com és possible?

Fa més de seixanta anys, el lingüista nord-americà Noam Chomsky va argumentar que aquesta facilitat no podia explicar-se només per imitació. Segons ell, el cervell humà conté un conjunt de principis bàsics que defineixen com pot ser una llengua humana. Aquest conjunt és el que va anomenar ‘gramàtica universal’, una estructura mental comuna que ens permet aprendre qualsevol idioma i que cada infant adapta segons la llengua que sent: català, noruec, suahili, quítxua o qualsevol altra. Parlar, segons aquesta teoria, és, més que no pas una habilitat cultural, una capacitat biològica: una part més del que ens fa humans.

Visió conductista

Abans de Chomsky, dominava la visió conductista: el llenguatge es veia un hàbit après per repetició. Ara bé, hi ha algunes qüestions que ens fan posar en dubte aquesta idea. Per exemple, els infants cometen errors que no han sentit en els adults (com dir ‘*morit’ en lloc de ‘mort’, ‘*estigut’ per ‘estat’) o creen neologismes propis (per exemple, poden dir que algú és un ‘dormamiques’ si volen expressar que dorm molt). Això indica que no estan repetint el que diuen els adults, sinó aplicant regles que han deduït. El cervell, doncs, no memoritza frases: desenvolupa patrons.

El llenguatge és, en aquest sentit, generatiu: a partir d’un conjunt finit de paraules i regles, podem construir una infinitat de frases. Segons Chomsky, aquesta capacitat creativa és universal. L’essència del llenguatge humà és, doncs, la recursivitat, la possibilitat d’encadenar idees dins d’altres idees –per exemple, ‘El nin que ha vist la nina que jugava amb el ca que tenen els meus veïnats...’ i així fins a l’infinit. Cap altre sistema de comunicació animal no arriba a aquest nivell de flexibilitat.

Aquest ‘programari’ lingüístic innat explica fets tan simples com que un infant sàpiga distingir, sense que ningú li ho ensenyi, entre frases possibles i impossibles. En qualsevol llengua, hi ha restriccions que no s’aprenen explícitament. Sabem que una frase com ‘Que va ploure, ahir?’ és bona en català, però ‘*Ahir ploure va que?’ no ho és. La diferència no és a la memòria, sinó en la manera com el cervell reconeix l’estructura jeràrquica de les frases.

Davant d’això, l’anomenada ‘lingüística generativa’, a més de demanar-se com és cada llengua, vol saber què tenen totes en comú. No es tracta únicament de descriure quins verbs irregulars té el català o com funcionen els pronoms febles en les llengües romàniques, sinó d’entendre quines estructures són possibles en qualsevol llengua humana i per què altres sistemes, com el cant dels ocells o els codis informàtics, no tenen les mateixes característiques.

Amb els anys, diversos corrents de la lingüística han matisat la teoria. Els cognitivistes, per exemple, consideren que les semblances entre llengües no provenen d’una gramàtica innata, sinó de la manera general com el cervell processa la informació. El llenguatge, segons ells, seria un producte emergent de la cognició humana, no un mecanisme separat. Aquestes excepcions no desmunten la teoria, però en marquen els límits. Avui, doncs, se sol considerar que la gramàtica universal és mínima, una mena de conjunt de predisposicions biològiques que fan possible el llenguatge, però que alhora deixen marge a la diversitat.

De fet, la neurolingüística ha confirmat que hi ha àrees del cervell dedicades al llenguatge, que s’activen fins i tot en infants que encara no parlen. Alhora, la tipologia lingüística mostra que hi ha patrons constants en llengües ben diverses: per exemple, sembla que totes les llengües distingeixen entre noms i verbs, totes poden expressar afirmació i negació, totes indiquen qui fa l’acció i qui la rep. Cap llengua no s’escapa d’aquestes categories, per molt diferents que siguin les maneres com es materialitzen.

Propietat de l’espècie

Tot plegat dona suport a la idea que el llenguatge és una propietat de l’espècie, no un invent cultural. Ara bé, cal entendre que la biologia pot explicar la capacitat i no la forma concreta que adopta cada llengua. El català i el lakota neixen del mateix cervell humà, però s’han construït amb segles d’història, contacte i evolució.

Curiosament, el debat s’ha reobert amb la intel·ligència artificial. Els grans models de llenguatge, com els traductors automàtics, els sistemes d’IA generativa o els assistents de veu, aprenen patrons a partir de milions de textos. Reprodueixen moltes regularitats humanes sense tenir cervell ni una gramàtica universal, però ara per ara presenten algunes limitacions. En aquest sentit, sembla que hi ha alguna cosa més que l’estadística: una capacitat humana de crear sentit, de combinar paraules i idees d’una manera que les màquines, de moment, només poden imitar.

Naixem, doncs, preparats per parlar? La ciència encara no ha donat una resposta definitiva a la pregunta, però tot apunta que sí, almenys en part. El llenguatge és un patrimoni biològic tan potent com la visió o el moviment, i alhora una creació cultural única. De fet, podríem considerar que cap altra activitat humana no combina tan bé natura i cultura. Potser la gràcia del llenguatge és, precisament, aquest equilibri: tots compartim la mateixa capacitat, però cap llengua no sona exactament igual.u