Societat 26/07/2022

La mutilació genital femenina, una "tradició" que costa d'erradicar

El menysteniment de les greus conseqüències sobre la salut de les víctimes i el tabú dificulten acabar amb aquesta pràctica

7 min
La mutilació genital s'acostuma a practicar al països d'origen d'aquesta tradició.

Les conseqüències en la salut de les dones de la pràctica de l’ablació són diverses, però totes molt greus: dolor crònic vulvar i del clítoris, problemes menstruals per irregularitat i dificultats per al pas de la sang menstrual, dolor a l'orinar i infecció del tracte urinari, reducció de l’excitació, del desig, de la lubricació i de la freqüència de l’orgasme amb risc elevat d’anorgàsmia; riscs obstètrics relacionats amb la gestació, el part i el postpart, i trastorns d’estrès posttraumàtic o d’ansietat des del punt de vista psicològic. Tots aquests aspectes derivats d’aquesta lesió expliquen les penes de presó que s’imposen als qui la practiquen.

El 6 de febrer es va celebrar el Dia Internacional contra la Mutilació Genital Femenina (MGF), una pràctica encara molt estesa mundialment i que consisteix en l’ablació parcial o total dels genitals externs femenins per motius no mèdics. Actualment, hi ha 200 milions de dones al món que l’han patit d’acord amb l’Organització Mundial de la Salut.

A escala estatal, Catalunya és la comunitat autònoma que compta amb un percentatge més elevat de població femenina amb origen en algun país on es practica la MGF: un 30,8% d’aquest col·lectiu resideix en terres catalanes, seguit de molt lluny per la Comunitat de Madrid i Andalusia, amb 12,9 i 11,3%, respectivament, segons dades de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere (2016). En concret, les comarques barcelonines i gironines són els indrets on viuen més noies d’entre 0 i 14 anys en risc de patir aquesta pràctica castigada amb una pena de presó de 6 a 12 anys d’acord amb el Codi Penal.

Girona, tercera zona de risc de l’Estat

D’acord amb dades del 2018 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) recollides per la Fundació Wassu-UAB, la província de Barcelona liderava el rànquing estatal amb 2.947 noies en risc de patir una MGF, seguida per la província de Madrid amb 1763 i la de Girona amb 1361.

Cal destacar que en els últims anys la tendència relativa a la detecció de famílies amb casos de MGF és decreixent, d’acord amb dades de la Generalitat: entre l’any 2011 i el 2021 hi ha hagut una disminució en un 80%, de manera que s'ha passat dels 36 casos registrats el 2011 als 11 casos registrats l’any passat. Tot i així, el nivell de risc a Catalunya és encara molt alt. Aquesta realitat s’explica per la presència de població amb origen en algun país amb una forta prevalença de pràctica de la MGF. Aquests països són, per ordre descendent: Somàlia, amb un 98% de dones que han patit ablació genital; la República de Guinea, amb un 95%; Mali, amb un 89%, i Gàmbia, amb un 76%, segons dades de l’Unicef del 2020.

En aquest sentit, els escenaris i situacions que expliquen aquest risc elevat en terres catalanes són diversos: dones adultes i noies de menys edat que arriben a Catalunya amb una MGF practicada i, per tant, poden ser més propenses a practicar-la a les seves filles; o noies que viatgen al país d’origen i tornen amb una ablació genital. En aquest últim cas, la detecció sol tenir lloc als centres de salut d’atenció primària, que estan obligats a notificar el fet als jutjats i/o a la fiscalia de menors.

Jokkere Endam organitza assemblees d'homes per formar-los en la prevenció de la MGF.

Tema tabú i desconeixement de les conseqüències

D'una banda, hi ha un gran desconeixement o menysteniment de les conseqüències en la salut; de l'altra, la MGF és un tema tabú fins i tot entre víctimes d’una mateixa comunitat. A més a més, les afectades sempre són les dones, un col·lectiu sense gaire poder de decisió en molts dels territoris que practiquen la MGF amb normalitat. 

En aquest sentit, les famílies que justifiquen aquesta pràctica no integren les conseqüències en la seva concepció de la MGF i, per tant, en el seu discurs. Una dona d’origen guineà resident a Catalunya des de fa quinze anys, víctima d’aquesta pràctica, explica les raons per les quals persisteix aquest hàbit: “És una tradició que ha funcionat durant molts anys, és un punt de connexió amb els nostres ancestres que no hem conegut. Les dones que no han passat per aquí [MGF] són esclaves dels seus desitjos [sexuals]. Amb aquesta pràctica el que s’aconsegueix és que les noies creixin sense perversions i disminueixi el risc d’embarassos no desitjats”. Sobre les conseqüències per a la seva salut, afirma: “A mi m’ho van fer amb vuit anys. D’això fa més de 25 anys i mai he tingut problemes. I mira que tinc quatre fills”.

El lligam de la MGF amb la tradició explica que en molts països aquesta pràctica persisteixi tot i les prohibicions i les penes privatives de llibertat. En aquest sentit, cal remarcar que en la majoria de països de l’Àfrica occidental i oriental, que són les zones amb més percentatge de dones víctimes a escala mundial, la MGF és un delicte. No obstant això, el fort lligam amb la tradició i la ineficàcia dels poders públics per perseguir aquest crim generen un sentiment d’impunitat que fa inútil la prohibició legal.

"No és una obligació de l'Islam"

Una segona dona víctima de la MGF, d’origen gambià i que fa 21 anys que viu a Catalunya, explica la seva experiència: “No recordo quan m’ho van fer, devia ser molt petita encara. Vaig ser conscient que jo també havia patit la MGF al viure com la practicaven a altres noies d’una determinada edat sistemàticament. Mai m’han explicat el perquè. Ara d’adulta he pogut saber gràcies a la lectura de l’Alcorà que no és una obligació de l’islam, sinó una tradició del nostre poble”. També minimitza les conseqüències en la seva salut: “No hi penso. No m’afecta en el meu dia a dia, forma part del passat. Tampoc és un tema del qual parlem [amigues víctimes] normalment”.

Efectivament, la MGF no és una pràctica que neix de la religió sinó d’un hàbit que poques veus posen en qüestió dins les comunitats que la practiquen. En aquest sentit, l’associació Jokkere Endam treballa des de l’any 2007 en l’acompanyament i atenció a víctimes de MGF, i un dels seus eixos de treball és la implicació dels homes en la lluita contra aquesta pràctica. Imma Sau, membre de l’associació, explica: “Som una fundació mixta i diversa. Comptem amb membres de diferents orígens, tant d’aquí com de països en els quals es practica la MGF. L’any 2008 vam engegar un programa amb homes per convertir-los en referents a través d’una formació que els permet interioritzar eines per crear un discurs que han de dirigir a les seves respectives comunitats. I funciona! A Girona ha sigut un èxit, i s’ha anat replicant en diferents territoris com Lleida, Cervera o Paret”.

Ruth Rosique és tècnica de Valentes i Acompanyades, una entitat que treballa per la prevenció i lluita contra els matrimonis forçats. “Costa molt crear prou confiança perquè s’animin a explicar-nos que són víctimes de MGF”, assegura. En aquest sentit, aquest desconeixement i el tractament del tema com a tabú fan que sigui molt difícil poder acompanyar les dones víctimes i crear consciència de la necessitat d’erradicar aquesta pràctica.

La reconstrucció vaginal i el rol de les administracions públiques  

Un altre gran inconvenient en la lluita contra aquesta pràctica és el desconeixement de la seva il·legalitat entre els membres de les comunitats més propenses a practicar-la. Una tercera víctima de 21 anys d’origen senegalès, i que fa 7 anys que viu a Catalunya, afirma respecte a les conseqüències de la MGF per a la seva vida sexual: “No em fa res, ho visc com una cosa normal. També és cert que no he pogut viure el que viuen altres dones que no han patit MGF. Per tant, no ho puc comparar”. Tampoc té clar si vol continuar aquesta tradició: “Si tingués filles, primer me n’informaria per decidir després en família com procedir”. La noia desconeixia la il·legalitat d’aquesta pràctica i també les conseqüències en la salut física i mental per a les víctimes.

Pel que fa a les possibilitats de revertir algunes de les conseqüències físiques d’aquesta pràctica, la via de la reconstrucció vaginal és la més eficaç. En aquest sentit, Espanya és l’estat, a escala mundial, amb més clíniques de labioplàstia. Compta amb 173 centres, una suma considerable tenint en compte que el segon estat de la llista és el Regne Unit, amb 113 centres. Segons dades de la Generalitat, des de l’any 2015 s’han practicat 40 cirurgies reconstructores a Catalunya. El procediment de reconstrucció comporta una atenció individualitzada d’una sexòloga a través de tres sessions entre el moment anterior i el posterior a la intervenció quirúrgica.

Clara Sau, membre de l’associació Jokkere Endam, explica: “L’esforç que fa l’administració pública és insuficient. No es pot pretendre que les víctimes superin aquesta situació amb tres sessions terapèutiques comptades. Cal una atenció més prolongada segons el cas; les raons que porten una víctima a fer aquest pas són diverses, des de la restitució de la dignitat fins a l’aspiració a gaudir d’una sexualitat plena. Nosaltres oferim una atenció directa i un acompanyament individualitzat a les dones que estan en el procés o han viscut una reconstrucció genital. Facilitem que puguin accedir a sessions fisioterapèutiques i que puguin tenir acompanyament psicològic durant dos anys. Cal que aquest servei que donem sigui públic”.

Respecte a l’atenció de les víctimes, cal subratllar que la llei reguladora del dret d’asil i de la condició de refugiat preveu, d’acord amb la interpretació de l’article tres per part del Tribunal Suprem en la sentència de l’11 de maig del 2009, que s’atorgui asil a les dones en risc de patir MGF en un país que no ofereixi protecció legal eficient. Tot i així, “només hi ha dos precedents de concessió d’asil per risc de MGF”, adverteix Sau.

stats