Musicals londinencs de sang i cuixa

LondresEstic a punt per a una marató de teatre londinenca: espero no un, sinó dos espectacles escènics en què hi ha una activitat eròtica extremament perillosa. En un les activitats carnals només comporten la caiguda d'un govern -ah sí, i un suïcidi al final-. En l'altre les conseqüències inclouen un recompte de cadàvers de dos dígits, una decapitació o dues i un munt de sang a les parets. ¿He esmentat que són dos musicals? Humiliació política i cossos desmembrats: ara és un tema que es canta.

La més alegre i més deliberadament còmica d'aquestes dues obres és la més gore. American Psycho, a l'Almeida Theater d'Islington, és l'adaptació de la companyia Headlong de la notable novel·la de Bret Easton Ellis del 1991 d'un yuppie assassí en sèrie. Amb text de Roberto Aguirre-Sacasa i Duncan Sheik, aquesta història esgarrifosa d'un corredor de borsa ben vestit i amb la destral esmolada al Manhattan de les acaballes del segle XX té moments que són impressionants, si bé no és l'inquietant thriller musical que anuncien. Al West End, al Teatre Aldwych es pot veure Stephen Ward, l'última obra d'Andrew Lloyd Webber, el rei de la poperetta britànica -a qui la corona li ha anat relliscant en els últims anys-. Stephen Ward reviu els esdeveniments extraoficials de la diplomàcia anglesa dels 60 que van desencadenar l'escàndol polític conegut com a Profumo.

Menys solemne en el seu sensacionalisme, American Psycho sembla que té un futur més fructífer. D'una banda, descriu una època, la dècada del 1980, que el públic de teatre de menys de 50 anys pot recordar i, fins i tot, idealitzar. La majoria dels caps que vaig veure a la sessió de Stephen Ward eren grisos. A American Psycho hi havia almenys un grup d'adolescents en una excursió de classe.

Tots dos espectacles utilitzen material dels tabloides amb finalitats didàctiques i, en concret, per condemnar les eres moralment buides que dibuixen. Stephen Ward -el nom del personatge principal, un osteòpata de moda a Londres acusat de dirigir una xarxa de prostitutes- presenta el protagonista com un màrtir de la hipocresia sexual de la classe dominant. Això fa que Lloyd Webber i els seus lletristes, Christopher Hampton i Don Black, creïn balades llargues (i trams encara més llargs de text cantat) amb un ritme vagament sixty que es barreja amb el raget del xarop vintage de Lloyd Webber.

A American Psycho, com en la novel·la d'Ellis i en l'adaptació al cinema del 2000 de Mary Harron, el que es jutja és un paisatge sense ànima de corredors de borsa massa ben pagats per a qui el problema existencial més urgent és com aconseguir una bona taula al nou restaurant de moda. L'espectacle té l'avantatge de recrear els ritmes electrònics molestament enganxosos dels èxits de fa diverses dècades. Un espectador de teatre atent pot disfrutar d'aquestes cançons i alhora enriure-se'n, perquè hi són presents de manera satírica. A més, hi ha l'atractiu de tenir Matt Smith -durant quatre temporades Doctor Who a la televisió- en el paper protagonista del trastocat i impol·lut Patrick Bateman. La truculenta noció d'amfitrió de Bateman era més esgarrifosa al film que protagonitzava Christian Bale. En aquesta versió de Rupert Goold, l'escena sembla tristament inerta. La il·luminació vermellosa i la mirada tallant de Smith mai cristal·litzen en l'efecte xocant que es busca. Per a un món que obté regularment una dosi en horari estel·lar a Dexter i Blacklist, aquest vessament de sang tan poc convincent pot semblar aigualit.

La novel·la d'Ellis era insaciable en els detalls eròtics i forenses. Era un vòmit sec. Com una llarga ressaca en la qual tothom i tot sembla tan vil que no t'importaria veure-ho violentament arrasat. El musical fa tot el possible per crear aquest clima amb unes projeccions destinades a entendre l'interior de Patrick Bateman. Però quan poses a l'escenari un alt nivell de vida i uns enemics íntims desesperadament superficials, inevitablement es converteixen en esbossos de dibuixos animats.

Una època a ritme de MTV

Quan l'espectacle s'eleva de veritat és en el pastitx de números musicals, que enginyosament evoquen els vídeos de la MTV dels 80, una sàtira feta amb bisturí i alhora lleugera com l'aire. Si bé l'espectacle es podria esmolar perquè fos una afilada navalla, American Psycho es podria convertir en el bon i sanguinari entreteniment que aspira a ser.

No crec que hi hagi un futur similar per a Stephen Ward, dirigida per Richard Eyre i protagonitzada per Alexander Hanson, el noi que va morir per expiar els pecats del Partit Conservador. En aquesta representació, Ward i el seu cercle -incloent-hi les immortals gatetes sexuals Christine Keeler (Charlotte Spencer) i Mandy Rice-Davies (Charlotte Blackledge)- es presenten com a criatures bondadoses que només volien divertir-se. Són els peixos grossos egoistes (ministres del govern, oficials de la llei, aristòcrates) els que són dolents (es mereixen uns acords d'orgue temibles) i els que converteixen el pobre Stephen en el boc expiatori quan se sap que una de les seves treballadores tenia aventures tant amb el secretari d'estat per a la Guerra, John Profumo (Daniel Flynn), com amb un enviat soviètic (Ian Conningham). Malgrat que l'espectacle mostra (decorosament) una bona quantitat de pell, els personatges no semblen llibertins de carn i ossos sinó escolans en una obra amb moralitat.

Hanson canta amb una veu xiuxiuejant que hem arribat a associar amb els herois de Lloyd Webber enamorats o adolorits, i les seves lletres inclouen una gran quantitat de versos desafortunats sobre volar massa a prop del Sol i estar massa a prop del foc. Tot i això, sempre tindré debilitat per un espectacle que tingui una orgia de conservadors de mitjana edat despullats, amb fuets i màscares de bondage, cantant (en una variant del lema de campanya del primer ministre Harold Macmillan): "Mai ho has tingut tan bo, mai ho has tingut tan sovint".