Societat 25/12/2023

Muntam el betlem?

Recorrem les recreacions del naixement de Jesús a les Illes, 800 anys després de la primera, feta a Greccio per Sant Francesc

7 min
Betlem monumental de les caputxines, a Palma

PalmaQui va muntar el primer betlem de la història? Aquesta sí que ens la sabem: Sant Francesc d’Assís, qui va fer una recreació vivent del naixement de Jesús, la nit de Nadal del 1223, a Greccio (Itàlia). Ja que d’aquest fet en fa ara 800 anys, feim un recorregut per alguns dels betlems més destacats de les Illes, que cada any per aquestes dates són objecte de visites i de veneració per als creients.

Segons els historiadors Pere de Montaner, María José Massot i Joana Seguí, varen ser els franciscans, seguidors d’‘Il Poverello’ d’Assís, els que ens descobriren els betlems: n’hi hagué “als convents de franciscans de Mallorca i Menorca” i “altres ordes masculins i femenins comptaren amb betlems fixos al segle XVI. No se’n conserva cap d’aquella època”. Sí que se’n conserva, en canvi, “del betlem barroc dels segles XVII i XVIII, sobretot a convents femenins de clausura”.

El betlem més antic de les Balears i de l’Estat és el de la Sang, a l’hospital General de Palma, que abans va ser el convent franciscà de Jesús desaparegut, fins al segle XIX. Va ser declarat Bé d’Interès Cultural (BIC) el 2003. La datació de les seves peces més destacades és del 1480 i el seu origen és probablement napolità. No debades, Nàpols és tot un referent de l’artesania de Nadal. L’expert Rudolf Berliner destaca la semblança de les figures de Maria, Josep i els àngels amb el naixement de San Giovanni a Carbonara (Nàpols), segons cita l’historiador Gabriel Llompart, l’estudiós per excel·lència d’aquesta tradició a Mallorca.

Les peces del betlem de la Sang, pendents de restauració

L’editor i periodista Lluís Ripoll diu que era conegut com ‘el betlem foraster’, per la seva procedència estrangera. El 1536, un vaixell, sembla que italià, i que portava a bord set recreacions escultòriques dels ‘set misteris’ de la Verge, era en greu perill de naufragi prop de les costes de Mallorca, i el seu capità va prometre lliurar-ne un allà on poguessin refugiar-se. Com que la llum de la capella de la Verge de les Neus, del convent de Jesús, els va guiar, era allà on havia de ser lliurat el misteri.

Però no resultà tot tan senzill. D’acord amb la promesa del capità, els seus salvadors podien triar aquell dels ‘misteris’ que volguessin. Com que triaren el betlem, que “excedia als altres en meravella i bellesa”, narra el frare Francesc Bordoy, el capità va canviar d’opinió i els va oferir triar-ne un altre. Però ells només volien el betlem. El patró de la nau, emprenyat, va decidir que no se’n quedarien cap, i va donar ordres de salpar. Per descomptat, no hi havia manera humana que el vaixell es mogués. Així que el betlem va quedar a Mallorca.

Un BIC al magatzem

El problema del betlem de la Sang és que fa deu anys que ningú no el pot visitar. El març del 2014, el Consell de Mallorca, el propietari, va anunciar que s’havia iniciat el procés de restauració. Han passat equips de govern de diferents colors polítics i les peces continuen emmagatzemades i cobertes amb teles. Els responsables actuals han assenyalat que “la llicència del projecte va caducar el mes d’octubre de 2019 i du quatre anys, tota la legislatura passada, sense actualitzar-se”. La vicepresidenta i consellera de Cultura, Antònia Roca, ha demanat llicència d’obra per rehabilitar la capella i ha tornat a posar en marxa la restauració del betlem, amb un pressupost de 300.000 euros.

Potser el segon betlem més destacat de Mallorca és el del monestir de la Concepció a Palma, conegut com el de les caputxines. En aquest cas, hauríem de parlar de betlems, en plural. Ja que, a més del monumental, a les caputxines es conserva tot un conjunt de naixements. Afegits a altres exemplars, de col·leccions particulars o d’altres espais sacres, integren l’exposició El Betlem. De la tradició barroca a la mallorquinitat (segles XVII – XIX), que està oberta al públic fins al 7 de gener.

El betlem principal de les caputxines, segons Gabriel Llompart, data d’entre el 1710 i el 1712, quan va ser edificada la sala de labor on es troba instal·lat. Les figures més antigues són les de fang, entre les quals destaca “un pagès amb sarró i un porcell a les mans” i “un tocador de gaita”, que podrien ser del segle XVII i procedir d’un betlem anterior de les mateixes monges. De les peces de tela encolada, afegeix Llompart, destaquen els Reis: els va encarregar el metge Francesc Llinàs, que era germà d’una de les religioses. Poc temps després va morir i el seu germà Sebastià, capellà, els va regalar a les caputxines per al seu betlem, que curiosament no disposava fins aleshores d’aquests personatges, imprescindibles en tot naixement.

Afegeix Llompart que, dia primer de gener, la figura del Bon Jesús canviava “el bressol per un tron. Aquesta és una norma acceptada comunament a Mallorca”, bona prova del qual són els versos de Maria Antònia Salvà: “El Jesuset seurà a cadira / dins el betlem demà al matí”. Al voltant de la figureta, les caputxines desplegaven tot un cerimonial durant les festes nadalenques, amb una monja, la ‘betlemera’, a qui corresponia vestir-la. També se li atribuïen fets miraculosos, segons narra Llompart: qualque vegada se l’hauria trobada “amb els vestits xops, coincidint amb el fet d’haver estat invocat per navegants que estaven en perill a alta mar”; el jesuïta Francesc Coll, a mitjan segle XVIII, hauria rebut la visita del nin al convent de Monti-sion, “tot just quan la imatge havia desaparegut del bressol”.

Montaner, Massot i Seguí enuncien, com a característiques específiques del betlem mallorquí, que sovint el ‘misteri’, l’escena central amb Josep, Maria i el Bon Jesús, es col·loca a una cova, no a un estable; es fan servir com a decoració copinyes, flors seques, espelmes i les típiques neules; s’hi afegeixen a les figures, de fusta o fang, altres de cartó retallades; els personatges secundaris llueixen “el vestit típic regional”; s’hi afegeixen “joies i ornaments” als betlems més antics; i s’hi aplica “diversitat d’escales a les figures, no sempre col·locades d’acord amb la mida”. S’hi ha d’afegir que el betlem no es desmuntava fins a la Candelera, el 2 de febrer. No com ara, que es lleva tot d’una acabar les festes.

Carrossa del Betlem vivent del Castell el 1964.

Betlems ‘d’escaparata’ i ‘de retall’

Com va ser costum, en general, amb la imatgeria religiosa, sovint els fidels regalaven joies amb les quals engalanar les figures sagrades. Llompart enuncia algunes de les peces donades “per honrar l’Infant” de les caputxines: tres rosaris, dos amb reliquiari d’or; tres anells d’or, un altre amb nou esmaragdes, un amb nou diamants i un altre amb una pedra safir; a més de trenta botons d’or. Així, no resulta sorprenent que aquestes riqueses estimulassin la cobdícia aliena. El betlem de la Sang, diu l’historiador i religiós, va ser “objecte d’un dels robatoris més sensacionals de l’illa en el decurs del segle XVIII, en una època en què les figures que el componen, seguint la moda a l’ús, es cobrien amb folgades vestidures i s’adornaven amb precioses joies”. Encara el 2018, es va descobrir que està decorat amb or de 24 quirats, segons fonts del Consell de Mallorca.

Llompart destaca, entre els betlems conventuals i parroquials de Palma, el de l’església de la Concepció, amb un ‘misteri’ o escena central del segle XVII; el de les carmelites o ‘tereses’, de la mateixa època; el de Santa Magdalena, que crida l’atenció per la seva amplària, 5,6 metres, i 4,2 d’alçada; i els de Santa Clara i Sant Jeroni. A la Part Forana, els de Sineu i Sant Bartomeu d’Inca. El projecte de difusió del patrimoni religiós Maiorica Sacra cita també entre els més notables, “per la seva tècnica, conservació o cronologia”, a Palma, les parròquies de Sant Jaume i de Santa Creu; i a la Part Forana, Sant Bernadí, a Petra; Sant Bonaventura, a Llucmajor; Sant Francesc, a Inca; Santa Anna, a Muro; Sant Julià, a Campos; i les parròquies de Pollença, l’Alqueria Blanca, Sencelles i Porreres.

Un altre betlem napolità a Palma, molt posterior al de la Sang, és el de la Fundació Bartomeu March, part de la col·lecció del mecenes d’aquest nom, fill segon d’en Verga, integrat per prop de 2.000 peces del segle XVIII. Els diferents escenaris que l’integren: el ‘misteri’, la colcada dels Reis, la posada, el mercat, són plens de detalls i reflecteixen, com ha identificat la historiadora de l’art Letizia Arbeteta, la mestria dels diversos autors.

A Menorca, el Bisbat cita, entre els betlems més coneguts, Cal Bisbe, La Salle d’Alaior, el del Centre Catequístic de Sant Miquel de Ciutadella, els Diorames del Grup de Pessebristes de Maó i el de la parròquia de Sant Francesc d’Assís de Maó. A Eivissa, un dels més populars és el de l’església de Sant Elm, a Vila, que data del 1958.

No tots els betlems requereixen un ampli desplegament. L’exposició de les caputxines de Palma ens presenta un bon grapat de betlems ‘d’escaparata’, fixos, de dimensions més modestes, a les quals el ‘misteri’ i la seva decoració queden tancats per una urna, dins la qual “s’alberguen en inversemblant equilibri casetes i molins”, com comenta Llompart. Una versió encara més modesta era el betlem ‘de retall’, en paper o cartró, del qual, com diuen Montaner, Massot i Seguí, “en queden poques restes”, donada la seva fragilitat.

Els tres investigadors documenten a Mallorca un grup valuós d’artesans betlemers: el ‘Mestre de les Verges Roses’ i Francesc de Herrera ‘el Jove’, entre el segle XVIII i el XIX; Adrià Ferran i José Fernández ‘el Santet’ i els seus fills, al XIX; la fàbrica La Roqueta del 1897 al 1918 i els tallers Noguera-Bonet, Aguiló i Bennàssar, ja al segle XX. Després, ja se sap: vingueren el plàstic i la globalització.

La Sibil·la, Adam i Eva i en Bernat a la Palestina del segle I

A banda dels anacronismes, alguns personatges que apareixen als nostres betlems és poc probable que fossin presents al naixement de Jesús, a la Palestina del segle I. Gabriel Llompart recull com a “figura ancestral del naixement mallorquí”, modelada pels “escultors medievals i les monges de clausura del Barroc”, la Sibil·la, tan present a la celebració de Nadal. Al betlem del monestir de Sant Bartomeu d’Inca hi registra “Adam i Eva vora l’arbre del pecat”. Afegeix l’escriptor i filòleg Ismael Pelegrí que “amb el nom de ‘Bernat qui caga’ es coneix, a Menorca, la figura del caganer, una presència imprescindible als betlems dels Països Catalans”.

A Menorca, narra Lluís Ripoll, era costum anar ‘a cercar betlems’, és a dir, “a visitar les cases particulars” que el muntaven. Era habitual entre els al·lots ‘tocar pestellet’: “moure el pestell d’entrada i fer sortir alguna persona de la casa, fent-li creure que algú volia veure el seu betlem. Els al·lots, en obrir, ja havien desaparegut”. 

stats