Marco Magazzu: "Un mosquit és molt més perillós que un tauró"

PalmaLa primera vegada que Marco Magazzu (Roma, 1990) va nedar a Tailàndia devora mantes gegants gairebé s’ofega. “De debò, vaig començar a plorar. Faria el mateix si tingués la sort de trobar taurons en el seu medi natural, en alta mar. Ho faria d’emoció, no de por!”, confessa. Biòleg marí i amb un màster en Ecologia Aquàtica, forma part de l’equip tècnic de la Fundació Palma Aquarium, responsable de la xarxa d'encallament de cetacis de les Balears. També cuida i recupera tortugues, però avui respon per desmuntar Spielberg i corregir la mala fama dels taurons.

Per què creis que els taurons desperten tanta fascinació i, alhora, tanta por?

— Són animals fantàstics. N'hi ha moltíssimes espècies, de grandàries i característiques molt diferents. El tauró balena, per exemple, és un dels peixos més grossos del món, però també n’hi ha que caben dins el palmell d’una mà, de fluorescents i d'altres capaces de caminar fora de l’aigua. Són depredadors perfectament adaptats al seu medi, fets per nedar i caçar d’una manera increïble. N'hi ha molts que tenen una dentadura impressionant. Tot això desperta curiositat i fascinació, però també ha contribuït a alimentar una fama que no els fa justícia.

Per què no està justificada?

— Perquè no són animals agressius amb les persones. Compartim la mar amb ells i, si se n'entén una mica la biologia i el comportament, és perfectament possible conviure-hi sense que hi hagi interaccions negatives. No formam part del seu menú. En canvi, els dofins sempre apareixen com els grans amics dels humans, quan una trobada amb un grup salvatge pot generar molts més problemes que un tauró.

Quin creis que és el mite més gran sobre els taurons?

— Precisament, que si et llences a l’aigua t’atacaran en qüestió de segons, com a les pel·lícules. Això no passa. De fet, la primera reacció quan una persona cau a prop sol ser allunyar-se'n. Després poden tornar per curiositat, per veure què ha passat. Fins i tot, en molts dels atacs documentats arreu del món, protagonitzats per espècies com el tauró blanc, el tigre i el bou, la víctima no acaba devorada. Normalment, es produeix una mossegada que pot causar ferides molt greus o una hemorràgia fatal, però no aquesta persecució de màquina assassina que veim al cinema.

Llavors, quan es produeixen aquests atacs, no sempre cerquen alimentar-se?

— No. Els taurons utilitzen dos tipus de mossegada. Una és la d’alimentació: ataquen per capturar una presa. Un tauró blanc, per exemple, sol fer-ho des de baix per sorprendre-la i evitar que s'escapi. L’altra té a veure amb l’exploració. Els taurons no tenen mans. Igual que un bebè o un cadell s’endú coses a la boca per descobrir què són, l'empren per entendre què tenen davant. Per això, alguns atacs semblen respondre simplement a aquesta curiositat. Detecten alguna cosa estranya dins l’aigua, s’hi acosten, mosseguen per esbrinar què és i se’n van. Segons la mida de l’animal i l’espècie, aquesta mossegada pot provocar lesions molt greus. Els taurons mengen peixos, mol·luscs, altres taurons… depèn de l’espècie. Alguns són oportunistes i s’alimenten del que troben, sobretot en mar oberta, on el menjar pot escassejar.

Quan pensam en taurons solem imaginar Austràlia i Sud-àfrica, però també formen part de la Mediterrània.

— Sí, molta gent se sorprèn quan ho descobreix. En aigües balears viuen moltes espècies diferents i de grandàries molt diverses. Tenim taurons petits, com el gatvaire i el gató, que freguen el metre de longitud. I també espècies molt més grosses, com la canyabota, que pot arribar a fer sis metres, encara que el més normal és que en faci entre tres i quatre. I la tintorera, que també pot superar els dos metres i mig. Totes dues són les que més trobam en mar oberta. Viuen lluny de la gent i la majoria no les arriba a veure mai, encara que per als pescadors no sigui estrany. Només a la Mediterrània trobam prop de mig centenar d’espècies de taurons. Moltes poblacions disminueixen en l'àmbit global, però continuen formant part del nostre ecosistema marí i necessiten protecció.

Per què apareixen exemplars morts de taurons a les costes?

— Els cadàvers suren i els corrents els arrosseguen fins a la vorera de la mar, com va passar amb els que vàrem trobar entre Illetes i Cala Nova. Tots dos tenien seccionada la medul·la espinal. El més probable és que quedassin atrapats accidentalment en algun art de pesca, ja fos un palangre, una xarxa d’arrossegament o la pesca de gamba. Parlam d’animals de gairebé quatre metres i uns 260 quilos. Manejar un tauró d’aquesta mida, viu i estressat, no és gens senzill. En el cas dels pescadors, poden posar en perill la tripulació, rompre les xarxes i espatllar la captura. A vegades alguns opten per immobilitzar l’animal per gestionar la situació i després el cadàver acaba novament dins la mar.

Es podria actuar d’una altra manera?

— Sí, però és un problema molt més complex del que sembla. És fàcil assenyalar els pescadors, però la realitat té molts més matisos. Fa falta formació específica, protocols clars i eines que permetin alliberar aquests animals amb seguretat. No és el mateix retornar a la mar un tauró petit que un de gairebé quatre metres i diversos centenars de quilos. A més, no és un problema que puguin resoldre només els pescadors. Fa falta col·laboració entre científics, administracions, pescadors i la resta d’usuaris de la mar per trobar solucions segures per a tothom. A Espanya s’està treballant en protocols d’alliberament segur, però encara queda molt de camí per recórrer. La immensa majoria dels pescadors no actuen així. Si tots ho fessin, aquestes poblacions ja haurien desaparegut. El que passa és que, de vegades, una captura accidental acaba amb un desenllaç com aquest.

S’ha documentat algun atac de tauró a les Balears?

— Que jo sàpiga, no. És veritat que pràcticament cada estiu algun banyista o socorrista avisa que ha vist una tintorera prop de la platja. Davant el dubte s’activa el protocol i, si cal, es tanca temporalment la zona de bany. Són animals de mar oberta i, si arriben fins a la platja, és perquè estan ferits, malalts o desorientats. Això no vol dir que hi hagin anat per atacar persones. Ara bé, continuen sent animals salvatges. Un exemplar de 200 quilos pot fer molt de mal simplement amb un cop de coa si està espantat o intenta fugir. Per això el millor és donar-los espai.

I què hauríem de fer si ens en trobam un?

— Si parlam d’un tauró sa en mar oberta, el primer és intentar mantenir la calma. És més fàcil dir-ho que fer-ho, però tenen uns òrgans anomenats ampolles de Lorenzini amb els quals detecten senyals elèctrics molt febles, fins i tot els que produeix el batec del cor. Com més nerviosos estam, més els crida l’atenció aquesta activitat. És recomanable evitar moviments bruscos, no esquitxar i deixar que l’animal segueixi el seu camí. Nosaltres som a ca seva, no a l'inrevés. I, per descomptat, no cal perseguir-lo ni intentar tocar-lo. Això millor deixar-ho als herois de Hollywood. Si el tauró apareix encallat o molt prop de la platja, la situació canvia. Millor mantenir-se'n allunyat, no tocar-lo ni empènyer-lo, i avisar el 112 per activar el protocol de la xarxa d'encallaments. Es valora cada avís i, si l’animal és mort, es recupera per estudiar-lo. Si és viu, s’intenta estabilitzar i retornar-lo a la mar sempre que sigui possible. Si no hi ha possibilitat de recuperació, els veterinaris valoren l’eutanàsia per evitar-li un patiment innecessari.

Quines són les principals amenaces que pateixen?

— Des del 2022 hem registrat una vintena d'encallaments de tauró canyabota a les Balears i, aproximadament en una quarta part dels casos, hem pogut documentar algun tipus d’interacció amb la pesca: cues amputades o cordes lligades a la boca. Són indicis clars d’interacció amb l’activitat humana, però les xifres són massa minses per establir cap tendència. Les amenaces d’origen humà són, amb diferència, les més importants. Els taurons són els grans depredadors de l’ecosistema marí i, de manera natural, gairebé no tenen enemics. El gran problema som nosaltres. La pesca, especialment les captures accidentals, encara és una de les principals amenaces. També hi ha les col·lisions amb embarcacions, les xarxes fantasma —arts de pesca perduts o abandonats que continuen atrapant animals durant anys— i pràctiques com el shark finning, la captura de taurons per tallar-los les aletes i fer-ne sopa. El canvi climàtic també els afecta, encara que sovint de manera indirecta. Si canvien les condicions de la mar, també canvien les espècies de què s’alimenten i els taurons es desplacen amb elles. A la mar tot està connectat.

Per què són tan importants els taurons per a l’equilibri de la mar?

— Perquè són una peça clau de l’ecosistema. Si desapareixen, tota la xarxa tròfica se’n ressent. A més, són reguladors naturals. Molta gent imagina els taurons perseguint constantment les preses més fortes, però en realitat solen fer just el contrari. Són bastant mandrosos. Si poden triar entre perseguir un peix sa o capturar-ne un de malalt, afeblit o vell, normalment opten per la segona opció, perquè els suposa una despesa energètica molt menor. Al final ajuden a eliminar individus malalts i contribueixen a mantenir poblacions més sanes. Són animals molt eficients. Un tauró blanc adult pot passar bastant de temps sense menjar i recórrer distàncies enormes dins l’oceà. No gasta energia perquè sí. Jo sempre dic una cosa: si a mi em deixen un dia sense menjar, probablement som bastant més perillós que un tauró.

Les dades corroboren que no són 'màquines de matar'?

— Cada any moren a tot el món al voltant de 10 persones per atacs de tauró. Nosaltres, en canvi, en matam prop de 100 milions. Els hipopòtams maten 2.500 persones anualment. Són tremends. I un mosquit és molt més perillós que un tauró per a una persona. Transmet malalties que provoquen centenars de milers de morts cada any. Quan compares aquestes xifres entens fins a quin punt la imatge que tenim dels taurons està distorsionada. Encara els associam a Tauró. Fins i tot a l’aquari passa sovint: la gent arriba al tanc i comença a taral·lejar la música de la pel·lícula. Aquest estereotip encara és molt present i fa falta molta divulgació per canviar-lo.