El patrimoni arqueològic assetjat pel ciment

PalmaEls acords de teclat d’una versió de Whitney Houston que arriben des de l’Hotel Mariant Park es barregen amb les notes, a tot volum, de Barbie Girl, un hit dels anys 90 que arriba dels voltants de l’Hotel Playamar. La nit d’agost és feixuga i les terrasses dels hotels són plenes de turistes que cerquen l’entreteniment promès. Just al mig, immutables i eternes, alienes a l’anacronisme, romanen les pedres mil·lenàries del poblat talaiòtic de l’Illot.

Fa entre 2.900 i 3.200 anys, quan aquest racó del Llevant encara era un paradís, els seus habitants hi aixecaren una construcció turriforme, considerada un antecedent dels talaiots de l’edat del Ferro. Posteriorment, s’hi afegiren diverses estances domèstiques, entre les quals destaca una habitació que ha esdevingut una referència per entendre l’habitatge talaiòtic. El poblat de l’Illot és un dels jaciments més importants de la cultura talaiòtica i posttalaiòtica. La murada que el protegí no l’ha resguardat de conviure flanquejat per bikinis, pareos, cremes solars en oferta, tatuatges per recordar un estiu a Mallorca i pots de quètxup i mostassa.

A pocs quilòmetres, els golfistes poden fer un drive mentre contemplen el talaiot de Pula. Enmig del Pula Golf Resort, entre els greens i els llacs artificials, s’hi alcen –conservant tota la dignitat possible– un talaiot de grans dimensions escalonat i un altre de planta circular. Va ser excavat a finals dels anys 60, però això no va impedir que l’any 1995 s’hi inauguràs el complex, que a més del camp de golf també té un hotel i restaurant. La propietat s’encarrega de la seva conservació i adverteix que es pot visitar, però “és perillós perquè hi ha golfistes”.

Són només alguns exemples d’una llarga llista del patrimoni arqueològic que ha quedat engolit, encaixonat o, directament, mutilat per un model urbanístic expansiu i en creixement permanent. Quan això passa, “perdem l’oportunitat d’aprendre i entendre com les comunitats que ens varen precedir establien relacions amb un medi que era imprescindible per sostenir la vida social”, explica Beatriz Palomar Puebla, arqueòloga del Museu Arqueològic de Son Fornés i de la Ruta Arqueològica Sencelles-Costitx.

“De sobte, un poblat talaiòtic es converteix en un bolet als jardins d’una urbanització”, assevera. Encara que les estructures es conservin, “el jaciment s’acaba convertint en un ornament més del jardí”, amb la seva capacitat per explicar el passat profundament empobrit. Però la seva presència també actua com un mirall: “Explicarà amb duresa com som nosaltres actualment i els reptes que planteja viure dins un model depredador del territori i de les persones”.

Per a Palomar, “quan una urbanització només respecta les estructures visibles de les restes arqueològiques, només en garanteix una ‘supervivència parcial’”.

Jaciments entre aparcaments i xalets

A l’Eroski de Santa Ponça es pot deixar el cotxe a tocar d’una vil·la romana, la primera excavada a Mallorca. Les restes han quedat just devora l’asfalt de l’aparcament, des d’on s’hi accedeix. També a Calvià, el túmul de Son Ferrer ha quedat envoltat de xalets. Malgrat haver estat museïtzat, ha perdut el paisatge que l’envoltava. El cas evidencia una contradicció: la urbanització l’ha descontextualitzat, però com a l’Illot, la seva visibilitat també n’ha afavorit la inversió pública, la conservació i l’ús educatiu.

L’arqueòloga Helena Inglada no té clar que es pugui parlar de diàleg entre els jaciments i les construccions posteriors al boom turístic. “Normalment, aquestes urbanitzacions són molt agressives”, apunta. Les edificacions tradicionals mantenien uns materials, colors i una volumetria determinats. La relació és molt diferent “quan hi ha un xalet amb piscina, un aparcament o un edifici de diverses plantes aferrat a un jaciment”, afegeix.

Entorns de protecció

La Llei 12/1998 de patrimoni de les Illes Balears establí que els BIC i els béns catalogats són inseparables del seu entorn. En el cas dels jaciments declarats BIC, la protecció s’ha d’estendre a una àrea delimitada específicament. Així i tot, la norma no fixa una franja uniforme, sinó que es defineix cas per cas.

“Tenim la majoria de jaciments identificats, però només una part relativament petita té els entorns de protecció declarats segons la llei”, assenyala Inglada, que exerceix de tècnica d’Arqueologia al Consell de Mallorca. Qualsevol intervenció dins una zona arqueològica declarada BIC o el seu entorn requereix l’autorització prèvia de la Comissió Insular de Patrimoni Històric. Amb el marc legal actual seria difícil que es repetissin casos com els de l’Illot o Pula. “No basta deixar el talaiot allà i fer-hi tota la resta al voltant”, defensa. A més, noves tècniques permeten analitzar el subsol sense excavar-lo i, si es detecten indicis de continuïtat, l’Administració podria condicionar o denegar determinades actuacions. Així i tot, exemples recents com el de les navetes del Rafal Rubí, a Menorca, en què la construcció de la carretera per part del Consell ha posat en risc la declaració de la Unesco i fins i tot ha propiciat la dimissió del director de Menorca Talaiòtica, i la construcció del Parador de Dalt Vila, damunt un jaciment, demostren com el patrimoni sovint és vist com un obstacle, fins i tot per l’Administració.

Legalitzacions i pressió en sòl rústic

La dificultat s’agreuja quan les obres es fan al marge dels canals legals. “Si funcionen correctament, podem prevenir els danys. El gran problema és quan les obres es fan il·legalment i no ens n’assabentam. Quan en tenim coneixement, moltes vegades el mal ja està fet”, adverteix l’arqueòloga.

Els procediments de legalització extraordinària en sòl rústic fan aflorar aquesta realitat: quan l’expedient arriba a l’Administració, la casa o la piscina ja estan construïdes. Si hi havia restes, poden haver estat destruïdes abans que cap tècnic les pogués documentar. “L’única manera de fer les coses com toca és fer-ho abans”, insisteix Inglada. “Si elimines un jaciment, no el pots reconstruir. No només perds les restes materials: perds una font d’informació que no podràs recuperar mai”.

Per a l’especialista en arqueologia prehistòrica Nicolau Escanilla, el problema és “tot el que no veim”: restes que desapareixen perquè són en zones no protegides o perquè les obres es fan sense autorització. Amb el ritme constructiu actual, creu que “el dany al patrimoni ha de ser immens, i la pèrdua, irrecuperable”. Ho compara amb la destrucció de poblats per obtenir pedra per construir carreteres i ferrocarrils a principis del segle XX: “El dany actual, invisible, deu ser similar”.

Manca de recursos públics

El Consell de Mallorca exerceix el gruix de les funcions executives en matèria de patrimoni arqueològic, tot i que comparteix responsabilitats amb ajuntaments, Govern i Estat. La pregunta és si disposa dels recursos necessaris per supervisar totes les obres que poden afectar jaciments o restes arqueològiques.

La plantilla tècnica d’Arqueologia disposa de dos tècnics i mig, malgrat que els expedients s’han multiplicat per quatre en quinze anys, i la percepció dins el sector és que és “clarament insuficient”. Gestiona subvencions, tramita expedients i autoritzacions, intervé en les obres que afecten elements catalogats i tramita els procediments de delimitació i declaració dels jaciments. Tot això, en un territori amb un volum d’activitat constructiva molt elevat, la qual cosa provoca un “coll de botella inevitable”.

A més d’autoritzar intervencions i informar sobre obres, els tècnics haurien de comprovar que es compleixen les prescripcions imposades. El servei té dos inspectors compartits amb altres departaments, que han de donar resposta al flux constant de denúncies per possibles infraccions patrimonials. “En els casos més urgents i extrems, hi som, però costa molt fer-ne els seguiments”, reconeix Inglada. Els tècnics poden establir que unes restes s’han de mantenir intactes, però no sempre hi ha prou personal per tornar i comprovar-ho.

A la falta de mans s’hi afegeix, segons les veus tècniques consultades, una certa solitud a l’hora de defensar decisions que poden limitar projectes urbanístics. “De vegades ens sentim poc acompanyats. I aquí, no jugam: parlam d’un patrimoni que, si es destrueix, es perd per sempre”.

La murada renaixentista de Palma, darrere unes vitrines davall l’aparcament subterrani de la via de Roma; el jaciment de l’Olivera, a Eivissa, adossat a un Mercadona; l’aqüeducte romà de l’Argamassa, a Eivissa, recol·locat dins una zona verda d’una promoció immobiliària, i el talaiot del Serral de les Abelles, a Puigpunyent, allarguen una llista de tresors assetjats pel ciment que també té en el sòl rústic un front nou.