Moix vell, quis, quis

PalmaLa dita tradicional és “ca vell, quis, quis”, que ve a ser un avís als joves (canins o de qualsevol espècie, començant naturalment per la humana) perquè no menystinguin els vells, ja que l’experiència vital els pot fer més astuts, i per tant més perillosos, del que ells s’imaginen. Però la imatge que tenim aquí ens convida a fer la –fàcil– operació de canviar el ca vell per un moix vell, que a més d’experiència, és possible que conservi encara algunes de les set vides que li corresponen. En un món violent com el que ens toca de viure, no són qualitats menors.

Tampoc ho és l’ataràxia, que el diccionari defineix com a “estat de tranquil·litat i impassibilitat de la persona, que no és torbat per cap desig ni passió”. Qui diu de la persona, diu també del moix, i encara més si és un moix, com dèiem, vell. L’ataràxia és la paraula grega, o d’arrel grega, que designa allò que agradaria a molts i pocs aconsegueixen: viure en pau, immunes a les torbacions, havent trobat com fer-ho perquè no ens afectin les amenaces del món, ni tampoc els nostres propis neguits.

Aquest sembla ser el cas del moix que inspira aquestes línies. Tal vegada hi ajuda el fet que sigui un moix maonès, ja que la foto és del fotògraf menorquí David Arquimbau, que la va tirar en algun punt de la bella ciutat menorquina. El cas és que hi veiem un moix d’aquests consuetudinaris, tan nostres, amb el pèl de color de Sant Francesc, que passa calmós davant d’un grup de quatre cans que li lladren. El moix ni s’immuta. Fa l’efecte fins i tot que vagi un poc capficat, cavil·lant en les seves coses, i que amb prou feines s’adoni de la presència dels cans renouers. Distret, va a la seva (també és lícit preguntar-nos què és “la seva” quan parlam d’un moix: deu pensar en menjar-se un peix? En menjar-se un ocell? En menjar-se un ratolí? En trobar-se amb altres moixos o moixes? En què comença a fer calor i haurà de posar-se a cercar ombres per estar a la fresca? Les prioritats d’un moix, les seves preocupacions, ens poden donar també un model de conducta).

És possible, per altra banda, que el moix –o moixa, no en podem estar segurs– estigui ben al cas dels cans i del seu trull, però que no en faci esment perquè hagi fet una valoració de forces, un simple càlcul que li permet mantenir la calma, perquè s’adona que no li cal preocupar-se ni un instant. Els cans guanyen en nombre per quatre a u, d’acord, però hi ha una dita –encara més coneguda que la del començament– que ens recorda que ca que lladra no mossega, i aquest és exactament el cas amb què es troba el nostre amic el felí. A més, aquests canets no tan sols lladren perquè sí, sinó que són cans bufons i van fermats per l’amo: això els fa sentir forts, perquè són covards i la presència de l’amo els fa agafar com a coratge, però a la vegada els deixa sense llibertat, una cosa que desconeixen i que envegen (lladren per enveja). L’amo, per descomptat, ni el mira: només li veim les cames i un braç, però per la posició del cos ja coneixem que està girat cap a una altra banda, potser conversant amb l’amo o la madona d’uns altres cans.

Concentrar-se en els propis assumptes

En realitat, dels quatre canets que fan els comptes al moix només n’hi ha dos que lladrin: els altres dos es mantenen en silenci, i d’aquests dos, un es queda tan enrere com pot. Odien el moix, però només són capaços d’aquests lladrucs sense to ni so, i d’aquestes mirades agressives, però embambades, de qui vol però no pot. No pot, per molt que vulgui. Als envejosos els passa sempre el mateix, que no poden això o allò, i aleshores això els fa tornar ressentits. Es comporten igual a tot arreu: en una comunitat de veïnats, en un viatge en vaixell, dins una fàbrica o a la literatura catalana. Cans bufons que s’animen a lladrar entre ells. Òbviament, el millor que es pot fer és seguir l’exemple del moix: concentrar-se en els propis assumptes i passar de llis. Ben tranquil·lament, amb un pas tan calmós que hi ha temps de fer-li la foto amb un peu a l’aire. I aquest color de Sant Francesc tan característic, que contrasta amb el color de ca quan fuig de la cordada de lladradors. Tal vegada el moix pensa que, si el preu de la llibertat és haver de sentir de tant en tant els cans bufons fent aquest llep-a-llep, la veritat és que és un preu ben raonable, i pagar-lo ve de gust i tot.