Com era Mariona Caldentey segons sa mare: “Sortia a pegar xuts a la mitja part dels partits del seu germà”

PalmaDiu sa mare que és tan tímida que a vegades ja li va bé que l’acompanyin a rebre reconeixements o distincions: “M’envia a mi als micros”. Parlam de Mariona Caldenteny, futbolista de Felanitx, campiona del món de 2023 amb la selecció espanyola de futbol femení, exdavantera del Barça i actual jugadora de l’Arsenal Women Football Club. I ens en parla qui la va dur al món, Maria Oliver. Mariona té 28 anys i és la petita de dos germans: Miquel, que és del 1992, n’hi pren quasi quatre.

La futbolista va ser una nina calmada: “També és cert que, després d’en Miquel, gairebé tot ens hauria semblat millor. Ella no dormia gaire ni menjava molt, però va ser fàcil de surar”. De fet, amb això del menjar, tota la vida ha estat una nina “ben triada”: “Fa un parell d’anys que menja millor, però durant molt temps només volia sopetes i pasta”. Era tranquil·la, però a vegades li sortia la vena de trapella amb el germà: “Ella el provocava, després es feia la bona nina i jo acabava renyant en Miquel. Saps que n’era, d’espavilada!”, riu Maria Oliver, des de l’altre costat del telèfon.

Amb Mariona va ser molt fàcil trobar l’activitat que li agradava fer: el futbol forma part de la seva vida d’ençà que tenia cinc anyets. “En Miquel jugava a futbol i son pare feia d’entrenador, així que na Mariona anava amb ells al campet del Torrentó de Felanitx. Els acompanyava tant als entrenaments com als partits d’ençà que eren infantils. Des de ben petita ja era dins el món del futbol. I tot d’una que pogueren, li encarregaven feines: col·locar cons, fer d’ajudant... i a la mitja part dels partits del germà, sortia a fer quatre xuts i córrer darrere la pilota”, relata.

Mariona va començar amb futbol sala a Manacor com a activitat extraescolar, mentre jugava a futbol a Felanitx. “Anàvem molt estressats amb els horaris, però ella sabia que si no feia els deures, no aniria a entrenar. Mai no vàrem haver d’insistir en res dels estudis: s’organitzava tota sola i era molt responsable”. Si estava escrit que es dedicaria al futbol professional, és un misteri; però que hi ha fet feina, és un fet.

A 11 anys va fitxar pel CIDE, i Oliver recorda que “els horaris eren molt durs” i arribaven molt tard a casa. A 14 va anar al Collera, però no hi podia debutar perquè l’edat mínima per fer-ho era de 15 anys. “Llavors es va rompre els lligaments creuats. Ni sabíem què eren. Ho vàrem passar molt malament. El futbol no era com ara, i fèiem la rehabilitació pel nostre compte. Ella estava il·lusionada, encara que només tenia 14 anys. El meu consol era dir-li que havia estat sort que passàs l’any abans de debutar. Finalment, la varen operar i, per sort, no ha tingut problemes després”. A 18 anys va arribar al Barça.

La família de la futbolista va poder gaudir molt de l’etapa de la felanitxera a Barcelona: “L’acompanyàvem als partits; ella feia feina i nosaltres, turisme”. Acceptar que fitxàs per l’Arsenal l’any passat va ser un cop dur: “Ara la tenim massa enfora. Londres no és Barcelona”, diu la mare, que, per descomptat, està “molt orgullosa” de la seva filla.

En distàncies curtes, Mariona és “una nina reservada”, que “té el seu grup d’amics de tota la vida”. Diu Oliver que “li costa obrir-se, no perquè no es relacioni, sinó perquè no és espontània”. Tampoc li agrada parlar per telèfon. “El seu germà, en canvi, és molt més proper i em telefona sovint. Sempre em diu, na Mariona: ‘No tenc la dependència emocional que teniu tu i en Miquel’, però al final són caràcters diferents, no dependència”, conclou Maria.