Margarita Cabrero, la dona del fusell de la batalla de Mallorca

PalmaJoan Miró Cabrero, de 69 anys, té en un lloc visible a la seva casa de Barcelona la foto que publicà La Vanguardia l’agost de 1936. És la prova que desmunta el tòpic que les dones tingueren un paper secundari a la Guerra Civil. Hi apareix la seva mare, Margarita Cabrero Guiu, una jove rossa de 18 anys, al puig de ses Talaies, prop Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Amb la mirada fixa a l’horitzó, a la mà esquerra sosté un fusell. Al seu davant, dins d’un arbust, hi ha una altra jove morena, d’identitat desconeguda, enarborant la bandera del seu batalló. Cabrero va morir el 1995, a 77 anys. Poc temps després, el seu fill, endreçant els armaris de casa, trobà la famosa foto. “No l’havia vista mai –reconeix. Ma mare mai me l’ensenyà. No va ser fins als darrers anys de la seva vida que vaig saber que havia fet de miliciana republicana a Mallorca. En parlava amb la meva dona. Quan jo, però, li insistia perquè me’n donés més detalls, em deia: ‘Foren bogeries de joventut’, volent treure-li importància”.

La ‘bogeria’ de Cabrero començà el 18 d’agost de 1936. La seva columna s’afegí al desembarcament al Llevant de Mallorca iniciat dos dies abans per les tropes del capità Bayo. L’objectiu era alliberar l’illa dels militars insurrectes, que l’havien sotmesa tot d’una un mes abans. La jove barcelonina, afiliada al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), era una de les 147 dones de l’expedició, que sumava devers 5.000 milicians. Procedents de Catalunya, hi hagué 124 dones, algunes de les quals formaven part de les Milícies Femenines Antifeixistes, constituïdes just començada la guerra. Del País Valencià, n’hi hagué una; d’estrangeres, quatre; i del mateix arxipèlag, 18 (la majoria provenien de Menorca, l’única illa conservada pels republicans que serví de base d’operacions per a la recuperació de la resta). Són dades del Museo Virtual de la Mujer Combatiente (www.mujeresenguerra.com), creat el 2021 –a tot l’Estat n’hi ha documentades, de moment, 5.224.

Les altres milicianes

La coneguda batalla de Mallorca tingué lloc en un espai reduït (de només 16 quilòmetres de llarg) i durà molt poc temps (tres setmanes). Acabà sent un fracàs a causa d’una mala planificació i de la irrupció de l’aviació italiana el 28 d’agost. L’expedició republicana inicià la retirada el 4 de setembre. Cabrero hagué de dir adeu a una illa on deixava algunes companyes mortes i cinc més que no estigueren a temps de reembarcar-se amb ella i que foren capturades per les tropes del comte Rossi, l’enviat de Mussolini a Mallorca. Els seus noms eren Teresa Bellera, Maria García, les germanes Daría i Mercè Buxadé i una cinquena, de la qual es desconeix la identitat. El calvari que patiren aleshores és descrit en el llibre Moriren dues vegades (Lleonard Muntaner, 2017), d’Antoni Tugores, i en el documental Milicianes (2018), de Tània Balló i Jaume Miró.

Aquelles cinc lluitadores antifeixistes serien immortalitzades en una foto feta a l’Escola de sa Graduada de Manacor. Es publicaria el mateix 1936 en el llibre Mallorca contra los rojos. Fracaso de los desembarcos marxistas en Mallorca (Diario de un combatiente), del periodista manacorí Francisco Ferrari Billoch. Les seves mirades tristes eren un presagi del que els esperava. A la plaça de sa Bassa serien exhibides com a botí de guerra enmig de l’escarni públic. Després, durant tota la nit, foren torturades i violades. La mort els arribà l’endemà, el 5 de setembre, al cementeri Son Coletes. Un públic nombrós congregat n’aplaudí l’afusellament. Al cap de poc temps s’emprengué una campanya de difamació per embrutar el seu honor i justificar el seu brutal destí. Es digué que formaven part de “las hordas catalano-marxistas” i que eren prostitutes.

L’historiador Gonzalo Berger, un dels responsables del Museo Virtual de la Mujer Combatiente, insisteix que aquelles cinc dones assassinades no eren infermeres, tal com sovint s’ha dit, sinó milicianes: “Així ho documenten les llistes dels combatents i així ho ha assegurat un nebot de les germanes Buxadé, que les va veure partir amb un fusell a l’esquena”. El 2018, en veure el documental sobre la vida d’aquelles valentes dones, Joan Miró, el fill de Cabrero, es penedí de no haver estat a temps de preguntar a la seva mare informació sobre elles: “Estic segur que les coneixia, podria haver revelat el nom de l’enigmàtica cinquena miliciana”.

Por de les represàlies

Després de la batalla de Mallorca, no sabem si Cabrero també va marxar a lluitar amb altres companyes al front de l’Ebre. El seu nom torna a aparèixer el març de 1937 quan una bomba caigué sobre la casa familiar del carrer dels Tallers de Barcelona. La seva mare hi morí, mentre que ella quedà atrapada per una biga, que li fracturà els dos canells. En acabar la guerra, la jove barcelonesa es dedicà a fer de costurera i gaudí del seu temps lliure fent de corista al Liceu. El 1942 va néixer el seu primer fill, Albert, fruit d’una relació amb un activista anarquista, que l’acabà abandonant. Al cap d’un temps, l’antiga miliciana es casaria amb un altre home, amb qui el 1952 tingué la veu que ara narra la seva història: “Durant la dictadura, la meva mare passà molta de pena de ser represaliada, sobretot d’ençà que havia sortit publicada una foto seva de miliciana en una enciclopèdia. No sé si era la de Son Carrió o un altra que s’exposa ara al Museu Reina Sofia de Madrid”.

A Cabrero tanta por també li venia perquè el seu pare havia estat a la presó. “Morí –diu el net– quan jo tenia tres anys arran dels problemes de salut que arrossegava del temps que estigué entre reixes. Ma mare conservà les cartes que rebia d’ell. Eren cartes escrites en castellà i que, per poder passar la censura, deien que el tractaven bé. No hi faltaven les proclames franquistes ¡Viva Franco! i ¡Viva España!”. Miró lamenta no tenir les cartes de retorn de la seva mare al padrí: “Les tirà totes per por de deixar documents que la poguessin incriminar en qualsevol moment. Només conservà la foto de Mallorca. No se sap qui l’hi va fer”. Aquella por es perllongaria amb la restauració de la democràcia: “Mai no volgué parlar sobre política”.

Avui Miró té sentiments contraposats en mirar la foto de la seva mare a Son Carrió: “Per una banda, me’n sent orgullós perquè lluità per uns ideals, contra el feixisme. Per l’altra, em sent desconcertat perquè aquesta imatge bèl·lica d’ella contrasta amb el seu caràcter bondadós. Mai sabrem què va fer a la batalla de Mallorca. Si no en volgué parlar, però, no va ser per vergonya, sinó per por”.

Contra el paternalisme

Durant aquests darrers anys l’historiador Gonzalo Berger s’ha preocupat de reivindicar el paper de la dona en la Guerra Civil. Un dels seus últims llibres és Les combatents. La història oblidada de les milicianes antifeixistes (Rosa dels Vents, 2021), coescrit amb la productora i directora de cinema Tània Balló. Moltes foren fotografiades per l’hongarès Robert Capa i la seva companya, l’alemanya Gerda Taro, que esdevingueren els ulls de la contesa espanyola al món. “Hem de posar fi –hi insisteix Berger– a la idea paternalista que sempre s’ha volgut projectar sobre elles. Tot i que foren poc nombroses, la Guerra Civil va ser el primer conflicte de la història en què oficialment les dones formaren part d’un exèrcit. Com els homes, també reberen formació militar abans d’anar a lluitar i, com ells, la majoria tenia entre 21 i 30 anys. N’hi havia de casades, de divorciades, de viudes i de solteres”.

Les motivacions de les dones per empunyar un fusell queden ben reflectides en un escrit publicat a final de juliol al diari Treball. Estava signat per Eloïna Malasechevarria, membre del Comitè Executiu del Partit Comunista. “Us necessitem –deia– en la lluita que el Front Popular té contra el monstre del feixisme. La dona és la més perjudicada pel feixisme. Recordeu, dones que viviu a Catalunya, que, si el feixisme triomfa, totes les conquestes femenines se n’aniran en orris, perquè una dona és més que una esclava o una màquina de fer fills, o tan sols una cosa sota el jou de l’explotació masculina”.

La República ben aviat edità cartells protagonitzats per dones animant els homes a lluitar. “Era una manera de dir –apunta Berger– que, si elles combatien, ells també ho havien de fer. Tenim el cas d’un jove que, a les seves memòries, diu que no volia anar a la guerra. Hi acaba anant, però, perquè la seva parella s’hi apunta i ell no volia ser menys que ella”. Al front de batalla, tanmateix, les dones acabaren patint el misogínia de l’època: “A partir de 1937 ja no n’hi hagué tantes. S’incrementà la pressió per expulsar-les, ja que alguns soldats consideraven que el seu paper era estar a casa amb els fills. Amb el temps també es digué d’elles que es dedicaven a la prostitució. Això és una gran mentida. Les dones combatents tenien una forta consciència política i sabien per què lluitaven”. En cas de ser capturades per l’enemic, les dones s’exposaven a un doble càstig. “Totes –conclou l’historiador– patiren agressions sexuals i acabaren sent assassinades”.