Vaig anar a Mallorca i vaig pensar en tu

PalmaSi a determinats partits de futbol, màxima expressió de l’encefalograma pla, se’ls pot anomenar “clàssics”, amb el mateix o amb més motiu es pot fer servir aquesta denominació per als records dels quioscs i de les botigues de souvenirs que ja fa dècades que circulen. Indemnes al pas del temps, impàvids davant dels canvis de les modes, inassequibles a l’oblit, afectades si de cas, i només, pel desgast que els ocasiona el sol, les postals, les tovalloles i les camisetes que duen estampat el nom de Mallorca regnen pels segles dels segles dins el seu àmbit.

Són temps d’Instagram i TikTok, temps de vídeos virals i d’imatges generades per intel·ligència artificial, que a més són capaces de generar, elles mateixes, noves imatges i de reproduir-se fins a l’infinit. Som en temps que desafien allò que Walter Benjamin va predir a L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica (que, per cert, podeu llegir en català en la traducció de Jaume Creus). Són temps endimoniats, en què alguns estudiosos del món de la imatge temen que aviat ens trobem en la situació que no puguem o no sapiguem o no tinguem a l’abast per distingir, entre els milers d’imatges que ens reclamen l’atenció cada dia durant tot el dia, quines són vertaderes i quines falses.

Però enmig de tot això, encara queda gent (en deu quedar bastanta, a jutjar per l’oferta que hi ha al mercat) que no es pot resistir a enviar una postal, o unes quantes, durant el seu viatge de vacances. Les postals de Mallorca són diverses i de diferents gèneres, a saber: 1) paisatgístiques, 2) de la Seu, 3) d’animalets simpàtics, 4) de les coves del Drach o 5) gastronòmiques. A la fotografia en la qual s’inspira aquest article, d’Ismael Velázquez, predominen les d’animalets, que sempre fan gràcia encara que l’animalet en qüestió sigui un ase dibuixat com si fos un immigrant dels vells temps, un moixet amb un jersei de punt i un canet aturat davant d’una botella que conté un missatge, i que no sabem si li ha arribat o si l’envia. Els cans i els moixos, d’altra banda, i també els ases, són animals domèstics que es troben arreu del món i que, per tant, no tenen cap relació diguem-ne identitària diguem-ne idiosincràtica amb Mallorca, però fan vendre postals i, per tant, se’ls posa allà i punt i s’ha acabat.

Temps enrere va existir un altre gènere, el de les escenes costumistes a pobles de Mallorca (homes asseguts al portal d’un cafè, placeres que venien verdura i hortalisses al mercat de la plaça, partides de truc o d’escambrí al mateix cafè, però a l’interior, gent en bicicleta) però s’ha anat diluint. També sembla que ha anat a menys el de les postals semi o para o pseudoeròtiques, amb imatges de dones (sempre són dones) amb poca roba a la platja. Les postals de paisatges sempre han tingut molta acceptació, i val més que l’aprofitin, perquè si tiren endavant les previsions de la Llei d’obtenció de sòl, aviat les belles estampes de postes de sol amb penya-segats espectaculars es transformaran en imatges de blocs de pisos i complexos comercials.

Els clàssics són els clàssics

En realitat és tot el sector de la botiga de souvenirs que sembla que vagi una mica alacaigut, un xic de rota batuda. És lògic, perquè la competència és dura: els turistes de creuer i de tot inclòs són poc proclius a gastar en res (a pesar que les patronals del sector turístic els reivindiquen sempre com un públic estratègic), els de luxe es compren records més cars a les botigues de luxe i tots han descobert l’encant d’endur-se pedres de les cales o grapats d’arena de les platges i dels fons marins, perquè són així de civilitzats. Tampoc es pot dir que l’empresari de souvenirs s’hagi caracteritzat mai per la seva imaginació, inventiva i dinamisme: a Mallorca, fa seixanta anys que venen exactament la mateixa mercaderia (els toreros, les ballarines andaluses, els capells mexicans, els clauers en forma d’ensaïmada, les referències als ametllers en flor, encara que ja quasi no quedin ametllers en flor), sense renovar el repertori ni demanar-se si tal vegada podria tenir sentir fer-ho. Així i tot, el negoci, potser no tan productiu com abans, es manté, perquè, com hem dit al començament, els clàssics són els clàssics. La Mallorca turística tampoc ja no és el que va ser, i tal vegada les postals siguin aviat els darrers llocs on podrem anar per retrobar-nos amb una illa que alguns volen transformar, però no pel bé de tots. Només pel seu.