L’Argentina madura i s’acosta a la final

BarcelonaDesprés de 24 anys, des d’Itàlia 1990, l’Argentina tornarà a trepitjar al Brasil les semifinals d’un Mundial. L’ albiceleste va segellar ahir contra Bèlgica el seu pas a la penúltima ronda del campionat, l’avantsala d’una final que el país sencer somia des de fa anys. Un solitari gol d’Higuaín va servir als homes d’Alejandro Sabella per tombar el combinat europeu, una de les sensacions del torneig i que ahir va tenir una actuació decebedora. Tota impotència, Bèlgica va caure per culpa d’una gran primera meitat argentina i d’una segona en què pràcticament no va trobar fórmules per inquietar la porteria de Romero. “Sento alegria, estava tranquil perquè sabia que el gol arribaria. I ha arribat en un moment molt important. Estem feliços -va dir Higuaín, l’autor de l’únic gol del matx-. Aquest grup es mereix això”. També Leo Messi va parlar amb convenciment: “Estem a semifinals merescudament”.

Canvis en l’onze

Les sancions i les ganes de sorprendre el rival van motivar algunes alteracions en les alineacions de tots dos equips. Sabella va haver de canviar Rojo i apostar per Basanta, a qui Bèlgica no va saber fer prou mal per la banda. A més, l’Argentina sortia amb Demichelis i Biglia, dues apostes que van donar més bon ritme de circulació a l’ albiceleste, més vertical, més animada amb la pilota que altres dies. Ni tan sols la lesió de Di María als vint minuts de joc, quan l’equip ja havia obert el marcador a través d’Higuaín, que va definir amb sobrietat una pilota que va caure a les seves botes després d’un rebot, va treure autoestima a una Argentina força dinàmica. “Vam funcionar com un equip, sempre amb les línies juntes. Els jugadors van fer un treball excel·lent des de la part tàctica, psicològica i des de l’esforç”, va explicar Alejandro Sabella, que va afegir que s’havia “complert l’objectiu mínim de ser entre els quatre primers després de 24 anys”.

Al davant hi tenia una Bèlgica tensa, massa pendent dels duels defensius que ocupaven Vertonghen amb Di María i Witsel amb Messi. Amb pilota, els de Wilmots, que van sortir amb Mirallas i Origi, mai van acabar de fer funcionar la seva maquinària entre línies malgrat intentar avançar posicions. Però per més que es moguessin per buscar-se un lloc, De Bruyne i Hazard no trobaven espais. Tampoc els ajudava el joc directe sobre Fellaini, únic automatisme que portava Bèlgica prop de la porteria rival.

L’escenari se li va posar bé, a l’Argentina, des del començament, amb arribades molt abans que Higuaín encetés el marcador. L’alegria amb què Bèlgica intentava respondre al fet de ser dominada va portar-la a una roda d’errades que la despullaven al contraatac. Messi, pràcticament sense vigilància, va trobar els espais que celebra tenir i Higuaín i Lavezzi van poder estirar l’equip i obligar Bèlgica a jugar amb un ull pendent de la seva defensa. La contundència al xoc de Kompany aportava solvència, però no prou perquè l’equip s’acabés de deixar anar.

El seleccionador Mark Wilmots, de fet, va justificar el fluix partit dels seus en la dificultat per donar ritme al matx. “L’experiència dels argentins els va permetre distorsionar el ritme de joc. Trigaven 30 segons a treure de banda però l’àrbitre no deia res”. El tècnic belga fins i tot va atrevir-se a definir l’Argentina com un “equip comú que no impressiona”. Però resisteix i guanya. A Bèlgica no va servir-li de res la desesperada estratègia dels últims deu minuts, quan va fer pujar Van Buyten a lluitar centrades a l’àrea al costat de Lukaku, Fellaini i Chadli.

Eufòria a la premsa

I és aquest pragmatisme el que celebrava la premsa argentina, eufòrica després d’haver “trencat la maledicció 24 anys després”, com escrivia La Nación en la seva versió digital. El mateix èxit reforçava Clarín, que subratllava que la selecció està “entre les quatre millors del món”. I el diari esportiu Olé recollia els càntics dels futbolistes al final del partit, amb un juganer “Desemi qué se siente ”. Sabella ho va desxifrar: “Sentim una alegria immensa però moderada, hem de recuperar energies”. Dimecres, penúltim assalt abans de la final.