Lara Fluxà: “L’estabilitat no és un resultat fix, requereix acció constant per assolir-la”

Lara Fluxà (Palma, 1985) és un dels només 60 habitants que viuen al nucli empordanès de les Escaules. L’artista mallorquina, després de residir nou anys a Barcelona, va trobar refugi i una nova manera de viure, ara fa dos anys, al costat del riu, a tocar de França. Qualitat de vida i una subsistència infinitament més econòmica que a la gran ciutat, i també una oportunitat per combinar la feina al Centre Cultural de la Mercè a Girona i la tasca al seu estudi a les Escaules, on desenvolupa unes obres que viatgen sovint a Mallorca, a Barcelona, a Holanda o allà on l’hi demanin. Lara Fluxà, que aquests dies acaba de presentar una escultura-instal·lació al museu Es Baluard de Palma, és una artista de les que mai no perden de vista el món i que prenen posició sense ambigüitat en tots els temes que la preocupen: l’ecologia, la ciència, la cultura i una manera d’interrogar-se sempre i d’interrogar-s’ho tot. Després, amb les seves peces, fa poesia.

Què significa viure en un poblet de només 60 habitants?

La primera vegada que, només arribada, vaig demanar a un veí quants habitants tenia les Escaules, l’home va començar a comptar mirant les cases: aquí dos, allà quatre, tres al costat... I jo vaig pensar “Ai, mare meva!” Jo havia viscut nou anys a Barcelona i em relacionava gairebé només amb persones de la meva generació. A les Escaules, en ser tan pocs, tens molt tracte amb persones de totes les edats i de perfils molt diferents, cosa que sens dubte ens enriqueix a tots. A més, com que no tenim ajuntament al poble, som els mateixos veïns que sovint gestionem el que volem fer. Hem organitzat camps de treball per recuperar un entorn paisatgístic que encara té la petjada del gran incendi a l’Alt Empordà. I tot això ha creat una gran comunió entre els qui feim part del poble. Per la banda més personal, el fet de tenir un riu, aigua en moviment al costat, que per a mi és tan important, allibera les tensions de la tasca diària i em dóna un equilibri.

Precisament, l’equilibri és un concepte que es troba sempre a la teva obra. ¿L’equilibri o l’estabilitat són objectius a assolir?

Entenc l’estabilitat i l’equilibri com un procés dinàmic i no tant com a objectiu. Vull dir que l’estabilitat no és un resultat fix i permanent, sinó que requereix una acció constant per assolir-la i mantenir-la. I no només és un concepte present a la meva obra, per a mi és una qüestió vital.

Un altre concepte que sabem molt teu, el de la fragilitat. Per què són tan fràgils les teves peces?

M’interessa molt la fragilitat entesa com a risc. El fet de saber que una cosa és fràgil obliga a tenir-ne cura si es vol preservar. Com també intento transmetre a les meves peces -ara mateix a la que s’exhibeix al museu Es Baluard-, el risc de la fragilitat té també un punt d’agressivitat, llança una veu d’alerta, ens posa en un estat de prevenció que pot violentar-nos.

¿La poètica que emana de les teves obres surt de natural?

La poètica es pensa, es desenvolupa i també s’experimenta. És cert que a mi m’interessen molt els materials que tenen una poètica pròpia, materials naturals, transparents: l’aigua, la sal o l’aire com a material artístic. Hi ha un conjunt de decisions que prens en la teva obra que acaben condicionant que es percebi d’una manera o d’una altra.

¿Com s’expressa un concepte com el del llindar ecològic en una obra d’art?

Si t’interessa molt el concepte del llindar ecològic, si et preocupa aquest tema, el reflectiràs a la teva obra. I a mi em preocupa el canvi d’ecosistema que s’ha produït, i que em fa demanar-me si podrà tornar al seu estat original o si ja és irreversible. I crec que és important que ens ho demanem tots.

Estàs molt pendent de la ciència. Per què creus que molta gent se’n sent molt lluny?

Segurament la ciència ha fallat en la manera com s’ha comunicat. Per a mi és essencial i, a més, reivindico l’experiment científic com a pràctica artística. En tot cas, la ciència explica quasi totes les petites coses amb les quals vivim, el que passa és que no ens aturem a pensar el perquè de les coses amb les quals convivim. I això és un fet cultural, perquè també ens interroguem molt poc sobre nosaltres mateixos i tenim una curiositat molt escassa.

L’experimentació du implícit l’error. També el reivindiques?

Esclar que el reivindico, els errors són bàsics i mai no es poden desprestigiar perquè són el nucli que et condueix cap a un altre pas. Sabem que no hi hauria encerts sense errors. Qualsevol que vulgui descobrir el que desconeix s’ha d’arriscar, i això suposa equivocar-se. A més el que és més atractiu és el que és més incert. Preguntar-se i preguntar-s’ho tot és un gran motor vital.

Com a mallorquina que vius a Catalunya, ¿creus que el pont natural està prou consolidat?

S’esforcen a no consolidar-lo, més per la part balear ara mateix. Compartim cultura, llengua i història, és absurd voler-ho negar. De tota manera, jo a Catalunya sempre m’hi he sentit com a casa, més enllà del fet que els soni un poc exòtica la manera de parlar català que tenim els mallorquins.