L’home que cerca els orígens dels descendents de balears d’arreu del món

El genealogista Tomeu Caimari es dedica a ajudar descendents de balears d’arreu del món a trobar els papers necessaris sobre els seus avantpassats per poder sol·licitar la nacionalitat espanyola. “Vaig pensar que hi ha gent que no sap on ha d’anar a cercar aquests papers i tampoc no té temps per fer-ho. Alguns ja l’han aconseguida”, explica. Ha fet casos de totes les Illes, però el gruix de feina “s’ha concentrat a Mallorca”, admet. De les gairebé 200 persones que ha ajudat, dues eren descendents de menorquins; quatre, d’eivissencs, i un, de formenterencs. Explica que Eivissa és l’illa on va tenir més problemes a l’hora d’accedir a informació, perquè durant la Guerra Civil es varen cremar molts d’arxius eclesiàstics, una de les fonts primàries de Caimari. 

Amb la presentació de documents com la partida de bateig o l’acta del registre civil, els descendents de balears (i de tot l’estat espanyol) podien sol·licitar la nacionalitat gràcies a la Llei de nets, una disposició addicional de la Llei de memòria democràtica que autoritzava aquesta via i que va finalitzar el 22 d’octubre d’enguany. Actualment, ja no es pot demanar la nacionalitat espanyola d’aquesta manera. 

La majoria de casos que ha atès són de residents de Puerto Rico. De fet, el seu número de telèfon circulava per grups de Facebook del país. També ha ajudat gent de Cuba, el Brasil, l'Uruguai i l'Argentina, entre d’altres. Abans que acabàs el termini de vigència de la normativa, Caimari rebia cridades de residents d'aquests indrets, entre d’altres, que cercaven informació sobre els padrins o repadrins per demanar la nacionalitat espanyola. Li solien dir una data de naixement aproximada i un nom. De vegades, era mal de fer trobar el cognom de la persona perquè els familiars –que no sabien català– no l’escrivien bé. “El llinatge ‘Veny’ l’escrivien ‘Bey’”, recorda

Amb aquesta informació cercava en els llibres parroquials de l’església del poble d’on, en teoria, era aquella persona el dia exacte que va néixer i el dia del bateig. Si les parròquies no en tenien, directament consultava els arxius diocesans. Una vegada que ja sabia aquestes dates, feia una sol·licitud al registre civil per saber si aquella persona hi estava inscrita. En cas que no ho estàs, tornava a la parròquia perquè li expedissin un certificat de bateig. Que els clients entenguin tot el procés que requereix trobar aquesta informació és difícil: “Els costava entendre que havia de recórrer a la font primària, com per exemple l’arxiu diocesà”, explica. Una altra de les dificultats era explicar als clients la repetició de noms que hi havia a les Balears. “Els xocava que cinc cosins tinguessin el mateix nom: Jaume. Però els explicava que aquí era una tradició anomenar els fills com els padrins. I llavors em deien 'Ah! Per això tots nomen Toni!'”, conta. 

Molts dels mallorquins dels quals ha cercat informació eren manacorins que emigraren a l’Argentina i d’altres eren de Sóller que se n’anaren a Puerto Rico. Entre les dues nacionalitats estableix una clara diferència: “La gent de Puerto Rico volia recuperar la nacionalitat espanyola per estima i per un sentiment de pertinença cap a la terra, i els argentins i també els cubans ho volien fer per sortir de la mala situació dels seus països. Tenien la necessitat de començar de zero”, exposa. 

A més d’ajudar a trobar informació amb l’objectiu de demanar la nacionalitat espanyola, també ho ha fet per satisfer la necessitat dels clients de saber informació sobre els seus avantpassats. Explica el cas d’una família de Manacor. El primer llinatge de la persona que cercaven era Ribot i era de Petra. “Se’n va anar a Manacor, es va casar amb una manacorina i va tenir set o vuit fills. Quan la senyora va quedar vídua, se’n va anar amb alguns dels fills a l’Argentina, però el gran va quedar a Mallorca. Actualment, intentam seguir-li la pista, però no sabem si se’n va anar o si va morir aquí. Tot i això, els nets i renets d’aquesta família varen venir a conèixer Petra i Manacor”, conta. 

També recorda el cas d’una senyora a la qual sa mare li va contar quan tenia 20 anys que son pare no era el seu pare biològic, però no li va dir qui era. “Sa mare va venir a Mallorca, va tenir una aventura amb un senyor i va néixer ella. Tot i això, es va fer les proves d’ADN i vàrem trobar son pare”, celebra. A més d’això, també fa arbres genealògics a partir d’informació que cerca a documentació eclesiàstica. “I vaig tirant cap enrere”, sentencia.