A l’estiu, tingueu a punt els llums de Nadal

PalmaJa fa bastants anys que Loteries i Apostes de l’Estat, empresa pública, va començar a vendre dècims del sorteig de Nadal en ple mes de juliol. Enguany ha estat diferent: s’han començat a vendre dia 30 de juny. Cada vegada hi ha més ansietat i cal anar més de pressa a posar en circulació les apostes per al que encara és el màxim somni de molts súbdits del Regne d’Espanya: que els toqui la Grossa de Nadal. En aquest sentit es pot comparar a la Lliga de Futbol, que de cada any fa les vacances més curtes i torna a començar més prest. Tant la Grossa de Nadal com la Lliga de Futbol són dues grans il·lusions per a molta gent; per a molts, potser les principals il·lusions, qui sap si les úniques. Això fa que sigui important mantenir-les engegades molt de temps, donar a la gent la seva oportunitat de somiar. Preguntar-se què farien si els toqués un premi dels grossos, o potser només un pessic, però d’unes quantes desenes de milers d’euros. Demanar-se si el seu futbolista preferit marcarà molts gols enguany, si les lesions respectaran el seu equip (ho diuen així, si les lesions respectaran l’equip), i sobretot i més important que cap altra cosa, si a l’adversari li aniran les coses malament, i si és possible, terriblement malament. Són les il·lusions de la bona gent i cal, de debò, que estiguin enceses tant de temps com sigui possible durant l’any. En depèn l’estabilitat emocional i psicològica de moltes persones, i també, diguem-ho tot, immensos negocis que generen quantitats impressionants de doblers.

Els llums de Nadal tenen relació directa amb el sorteig de Nadal, i indirecta amb la Lliga de Futbol. Vivim dies en què quasi tot es converteix en una bandera ideològica, i l’enllumenat de Nadal no en podia ser una excepció. Van obrir camí dos personatges certament lluminosos de la dreta espanyola: els senyors Abel Caballero, batle de Vigo de fa devuit anys, i Xavier Garcia-Albiol, que en diferents legislatures suma aproximadament vuit anys com a batle de Badalona. Caballero va ser el primer a posar-s’hi, però al cap d’un temps Garcia-Albiol va decidir competir amb ell per veure quina de les dues ciutats, si la gallega o la catalana, tindrien l’arbre de Nadal més alt i més espectacular d’Espanya. O del món, però en l’imaginari d’aquests dos estrategs el món és Espanya, i a la inversa.

En paral·lel va succeir una altra cosa: va agafar força (no prou encara, com és evident) l’alerta climàtica, o la preocupació pel canvi climàtic. Les reaccions a l’evidència que l’espècie humana necessita reconduir la seva relació amb l’entorn natural són de molt de tipus, però una molt estesa, sobretot en societats endarrerides, és un negacionisme recalcitrant que s’emparenta en el temps amb els dels que es negaven a admetre la rotació de la Terra al voltant del Sol. Certa dreta (que no és la mateixa arreu, però sí que coincideix bastant de ple amb la que tenim aquí) va decidir que l’alerta climàtica formava part de la dictadura progre, o woke, que veuen pertot arreu, i del seu pensament únic. I es van posar a desenvolupar discursos (pocs) i accions (algunes més) per combatre amb les ideologies que segons ells pretenen posar fi a les seves llibertats.

Tudadisses massives de fluid elèctric

Entre aquestes accions, les tudadisses massives de fluid elèctric són de les més vistoses i més celebrades pels seus autors. Si els dictadors de la progressia, acompanyats dels insofribles científics que pel motiu que sigui passen gust de fer-nos passar pena amb els seus avisos, recomanen la moderació en el consum elèctric, aleshores la resposta és el malbaratament d’electricitat a l’engròs i sense mirar prim. I què millor que fer-ho amb l’excusa de la celebració nadalenca, que l’imaginari tradicional du associat a un fals bonisme (és curiós, però tant com critiquen el suposat bonisme de l’esquerra, la dreta va plena de bonismes: el bonisme de la família, el de l’empresa, el dels cossos i forces de seguretat, el de la monarquia, el del lliure mercat...) basat en un seguit de tòpics visuals i auditius que sempre duen allà mateix: que la gent es gasti tot el que té per la campanya de Nadal, la que cobra paga extra i la que no en cobra. L’enllumenat als carrers, pagat amb doblers públics, és un dels estímuls principals de les compres compulsives nadalenques. Per això cal tenir-los posats ja al mes de juliol. No fos cosa que la il·lusió s’esvaís.