L'ecologisme aconsegueix les primeres victòries
PalmaSegurament, el més transcendental per a Palma i per a Mallorca els anys de la Transició a la democràcia, des del punt de vista de la cultura cívica, va ser l’acció contra el desbocat creixement turístic i urbanístic. Aquesta consciència ja havia tingut el primer èxit amb el parc de la Mar, i el seguirien dos més, molt importants: Salvar la Dragonera, el 1978, i, l’any següent, Salvar es Trenc.
Com sabem, la Dragonera va ser ocupada pacíficament per joves del col·lectiu palmesà Talaiot Corcat, perquè l’illa volia ser urbanitzada per l’empresa Pamesa. Se’n varen anar cap a Sant Elm i varen trobar gent ja preparada per donar-los suport. L’ocupació va tenir èxit i el col·lectiu rotatiu d’una seixantena de persones s’hi va estar uns 15 dies. Personalitats de la vida associativa i cultural varen ajudar grups que donaven suport a aquella acció demanant doblers, menjar, vestits, i feien que els ocupadors poguessin resistir.
És interessant l’anècdota que conta sobre el tema Damià Ferrà-Ponç, quan se li va ocórrer que s’hauria d’ocupar la Dragonera, ja que el perill d’urbanització era imminent: “Un dia al Bar Bosch vaig exposar la idea a en Miquel Barceló i s’hi va entusiasmar. Li vaig dir que convenia elaborar el projecte en total secret perquè, si es filtrava, l’ocupació es faria impossible perquè la Guàrdia Civil ens estaria esperant i ni tan sols ens deixaria embarcar. (…) L’ocupació havia d’estar prou organitzada per resistir a la Dragonera el màxim de temps possible. Com més llarga fos l’ocupació, més informació generaria. (…) Però en Miquel Barceló s’animà tant amb la idea que en comptes de preparar l’acció en secret, en va parlar amb els anarquistes de Talaiot Corcat”.
Una vegada acabada l’ocupació al cap de dues setmanes, també de manera pacífica va continuar la lluita jurídica liderada pel GOB, fins que el Consell Insular de Mallorca va comprar l’illa a una entitat bancària el 1988 i el 1995 fou declarada Parc Natural. Ara és visitada per unes 40.000 persones cada any.
Una altra lluita molt popular va ser la de Salvar es Trenc. Una altra vegada, varen ocupar la platja unes 500 persones, aquest cop impulsades pel GOB, de l’entorn de Campos, Santanyí i tot Mallorca. En aquells anys el GOB ja es percebia com l’entitat ecologista i reivindicativa més forta de l’illa, el temps en el qual Miquel Rayó n’era el president. La lluita durà mesos, ja que l’Ajuntament de Campos insistia a fer-hi un camp de golf i unes instal·lacions hoteleres per a 6.000 persones, atès que la seva economia agrícola no donava per mantenir les despeses del poble i no tenien cap urbanització turística. Aquella iniciativa es va aturar i, després de molts estira-i-arronses, el juny del 2017 va ser declarat el Parc Natural Maritimoterrestre Es Trenc - Salobrar de Campos, un parc amb una extensió de 1.441 ha terrestres i 2.500 ha marines.
Ara, es Trenc i la Dragonera són territoris protegits però fràgils, ja que sostenen una pressió humana que ha anat creixent de manera exponencial any rere any. L’èxit de les lluites socials per preservar el nostre patrimoni (ja sigui a la ciutat amb el parc del Mar, la Dragonera o es Trenc) han servit també per intensificar l’èxit turístic de la nostra illa, una paradoxa sobre la qual haurem de reflexionar més endavant.
