L’any que Robert Graves plorà la pèrdua del paradís

Palma E l 1965 l’escriptor britànic Robert Graves, de 70 anys, veié amenaçat el seu refugi mediterrani. L’havia descobert el 1929 gràcies a la seva amiga, la poetessa nord-americana Gertrude Stein, que entre el 1915 i el 1916 havia residit al barri palmesà del Terreno. “Si pots suportar-ho, Mallorca és el paradís”, li havia recomanat. El lloc elegit fou Deià, un poblet de pescadors de la serra de Tramuntana, de devers 400 habitants. Al cap de 36 anys, el famós autor de Jo, Claudi (1934) publicà Majorca observed, que en castellà es traduiria com ¿Por qué vivo en Mallorca? Era un recull d’articles amb un marcat to elegíac. Formava part d’una col·lecció sobre les impressions de diferents escriptors anglesos que vivien a l’estranger. El filòleg palmesà Eduard Moyà és el traductor al català d’alguns poemes del londinenc. “Ell –assegura– es mostrava profundament preocupat per les conseqüències del boom turístic en una illa on havia trobat l’Arcàdia feliç dels seus admirats clàssics”.

Graves no només quedà fascinat pels paisatges incòlumes de Mallorca, sinó també pels seus baixos preus. El 1930 feia, per carta, la següent advertència a un amic: “No publicitis Mallorca! Potser algun dia voldràs venir-hi. I encara no està desbordada”. Tres dècades després, la profecia s’havia fet realitat. L’aeroport de Son Sant Joan, inaugurat el 1960, ja havia superat els dos milions de passatgers. “Amb el suport de Camilo José Cela –apunta Moyà–, Graves s’animà a enviar una nota a Manuel Fraga, l’aleshores ministre d’Informació i Turisme, per demanar-li que declaràs Deià ‘Monument Nacional’ per por que hi construïssin hotels. Molts deianencs, en canvi, reclamaven tenir-ne per poder-se beneficiar també dels guanys de la indústria turística. Cansats de passar fam, només sospiraven trencar amb l’aïllament que suposava viure enmig de la Serra”.

Actitud paternalista

D’ençà que s’havia instal·lat a Deià, el savi d’Oxford havia donat mostres de la seva estima pel territori. “El 1932 –recalca el filòleg– es construí una casa als afores de la localitat, que anomenà Ca n’Alluny, convertida avui en el seu museu. No dubtà a comprar uns terrenys per evitar que uns alemanys li tapassin la vista amb una urbanització que s’havia de dir Lunaland”. Moyà qualifica la dèria proteccionista de Graves com de paternalista i no tant de colonialista: “Mai no es mostrà prepotent amb els mallorquins com sí que feren els viatgers del segle XIX, entre elles, l’escriptora francesa George Sand, que, a Un hivern a Mallorca (1841), parlà despectivament de ‘l’illa dels simis’. Graves, en canvi, venia del futur, de l’Anglaterra de la Revolució Industrial, i temia que Deià acabàs sent víctima també del progrés”.

Tanmateix, l’erudit britànic faria millores al seu locus amoenus mallorquí. “Per facilitar el trasllat del peix al poble –afirma l’investigador–, el batle Joan ‘Gelat’ el va convèncer perquè pagàs la construcció de la carretera a Cala Deià. També va aconseguir el primer motor de llum per als veïns. Si el 1969 el varen nomenar Fill Adoptiu no va ser per la seva poesia, sinó per la seva implicació al municipi. Igual que els seus fills, Graves acabà parlant català. Sempre se’l veia pels cafès, conversant amb gent”.

Un pic a la setmana l’escriptor londinenc solia agafar el ‘correu’ per ‘baixar’ fins a Palma. Presencià amb pena la seva progressiva pèrdua d’identitat a causa de la proliferació de restaurants, agències de viatges i botigues de souvenirs. “Té –hi afegeix Moyà– un poema titulat Una platja a Espanya, en el qual diu que aquí la gent ve a estimar ràpidament en comptes de trobar un amor tranquil i pausat com es feia antigament. A les peces teatrals que escrigué per ser representades a Ca n’Alluny hi ha una denúncia constant del boom turístic, que, a parer seu, promou l’americanització de la societat i la pèrdua de la tradició pagesa i de tot el seu ric patrimoni lèxic. Lamenta la gran quantitat de visitants que ja rebia aleshores Deià i que duien droga i música massa moderna”. Amb tot, al filòleg hi ha una crítica de Graves que li crida l’atenció: “Fa 60 anys ja es mostrava preocupat pel fet que hi hagués veïns que cedissin les seves cases a estrangers, la qual cosa feia apujar-ne els preus i provocava que els locals se n’haguessin d’anar”.

Curiosament la figura del geni de les lletres britàniques atragué fins a Deià una legió d’artistes i intel·lectuals, entre ells, Ava Gardner, Tyrone Power, Gabriel García Márquez i Julio Cortázar. Seguint la seva estela també hi hauria hippies i líders de bandes pioneres del rock psicodèlic com Kevin Ayers. “Eren persones –afirma Moyà– que venien amb una lectura de classe, d’intel·lectual, seduïts pel mite edènic que havia promogut Graves. En canvi, els proletaris anaven de vacances a zones més turístiques com Magaluf”.

‘Turista individual’ versus ‘Turista de grup’

Qui també ha estudiat la visió turística de Graves és l’historiador manacorí Antoni Vives Riera, professor a la Universitat de Barcelona (UB). “Ell feia la distinció entre el ‘turista individual’ a la recerca de llocs autèntics i el ‘turista de grup’, que es comportava com una guarda d’ovelles amb vols xàrters organitzats per agències de viatges. S’identificà amb el primer i carregà durament contra el segon. El problema, però, és que avui, amb l’eclosió d’internet, ens arriben masses de ‘turistes individuals’, que són pitjors que els ‘turistes de grup’”.

Majorca observed, amb tot, no es concebé com un pamflet contra el turisme. “Més aviat –afirma l’investigador– pretenia ser una ajuda a ‘turistes individuals’ com Graves interessats a instal·lar-se a viure a l’illa. S’hi donen consells sobre temes pràctics, com per exemple, on poder escolaritzar els fills o on poder comprar mantega”. El llibre conté la següent declaració: “Quan els meus amics m’escriuen demanant-me informació sobre ‘la meva illa’, els contest: ‘l’illa no és meva, sinó dels mallorquins’”. Vives, tanmateix, no s’està de qualificar l’escriptor britànic de supremacista: “Tracta la població local com si fossin uns ‘bons salvatges’, a qui admira per la seva innocència i senzillesa. Alhora, però, diu als seus compatriotes que Mallorca és xauxa perquè el servei domèstic és molt més barat que a Londres”.

‘Expatriat’ criticat per la BBC

El 1970, cinc anys després de la publicació de Majorca observed, la BBC estrenà un documental amb el mateix títol. Era un avís d’alarma sobre l’amenaça que estava suposant el boom turístic per a la fauna de l’illa. El treball, però, contenia una crítica implícita a Graves. “Menciona –diu Vives– ‘alguns expatriats que es fixaren en Mallorca quan encara no estava contaminada’ i que ‘veuen les masses de turistes com a plagues de llagostes devorant els seus plaers privats de pau i discreció’”. Al principi del metratge es mostren banyistes en platges al so de la cançó Cada día es fiesta en Mallorca, de Los Javaloyas, cantada en anglès. A continuació hi apareix una munió de turistes sortint d’avions a Son Sant Joan i altres passejant per les zones costaneres. Immediatament després s’evidencia el contrast amb un pagès llaurant i amb imatges d’un mercat agrari acompanyades de música de ball de bot.

El principal promotor d’aquella iniciativa fou Richard Brock, un treballador de la BBC i membre també de la Royal Society for the Protection of Birds, un grup d’ornitòlegs que des del 1967 arribaven a Mallorca en paquets vacacionals anomenats ornithoholidays. La seva base operativa era un hotel del Port de Pollença, prop de la serra de Tramuntana, on es podien albirar voltors negres, i prop de l’Albufera d’Alcúdia, que acollia una colònia important d’aus. “El documental –afirma Vives– apuntava que, a part del desenvolupament turístic, altres problemes per a la fauna a Mallorca eren ‘pràctiques com la caça amb trampes o armes de foc’”. El caràcter reivindicatiu de la cinta queda palès al final quan s’ensenyen aus sobrevolant les obres de construcció de la urbanització Ciudad de los Lagos, a prop de l’Albufera.

Majorca observed es projectà a Palma tres mesos després de la seva estrena a la BBC. Fou en el marc d’una fira. Entre el públic hi havia un grup d’amics que s’havien aficionat a l’ornitologia per la influència del mediàtic naturalista Félix Rodríguez de la Fuente. Un d’ells era Miquel Rayó, un jove de 18 anys. “Aquell documental ens impactà molt. Ens feu obrir els ulls als estralls de la famosa balearització. De seguida n’aconseguírem una còpia per passar-la a escoles i agrupacions culturals. Com que estava en anglès, un de nosaltres en feia la traducció simultània en directe”. El desembre del 1973, al cap de tres anys, Rayó seria un dels vuit socis fundacionals del GOB (Grup d’Ornitologia Balear), la gran entitat ecologista de les Balears.