Pressió humana

L’amor a primera vista que fabrica menorquins

La qualitat de vida de Menorca enganxa, des de la pandèmia, un gran nombre d’estrangers i peninsulars que s’hi traslladen a viure

Platja de la Mesquida, un dels llocs que enamora els nousvinguts.
David Marquès
17/11/2025
5 min

CiutadellaMenorca ha guanyat quasi 7.000 habitants des de la pandèmia. L’illa ja té censades 102.477 persones i cada vegada són més les que han nascut a fora. La tranquil·litat i la qualitat de vida pesen més que no els inconvenients de l’estacionalitat i el transport per la doble insularitat i això acaba convencent molts estrangers i peninsulars per residir-hi.

Si bé la població creix més a les dues majors ciutats, Maó i, especialment, Ciutadella, cada vegada més els menorquins de nova fornada que arriben de l’estranger i de la Península cerquen poblets més petits on establir-se. Entre el veí dels 1.690 habitants del Migjorn Gran, per exemple, i els 1.081 de Fornells, on es pot viure tot l’any mirant la mar i experimentant de manera acusada les dues cares de l’estacionalitat.

La meitat dels turistes estatals que visiten Menorca en plena temporada són catalans i aquesta és també la procedència de la majoria de la població no autòctona que s’ha acabat establint a l’illa. Alguns ja fa dècades que fan de menorquins. Marisa Álvarez i el seu marit, Óscar García, tots dos biòlegs, van venir el 1997 directament des de l’entorn de la Sagrada Família de Barcelona. Havien de participar en un projecte de migració d’aus a l’illa de l’Aire, però, tot i que encara no havien provat de viure junts, la idea de residir envoltats de natura els va atreure. Primer a una casa de camp aïllada a la carretera de Fornells i, ara, al Castell. Tres dècades després continuen meravellats per la qualitat de vida de Menorca. “Si vens amb parella, cerques tranquil·litat i trobes una feina que t’agrada, no hi ha color”, diu Marisa. Les seves dues filles, de 20 i 22 anys, també han nascut a l’illa i duen “una vida tan menorquina” que ja saben el que és haver de sortir a estudiar fora.

Una dominicana a Sant Climent

Edwin i la seva parella venen d’Holanda i s’han integrat tant a Sant Climent, una petita pedania de 557 habitants a dos quilòmetres de Maó, que fins i tot ja parlen català. També el xerra María Rosa, que fa 27 anys arribà a Sant Climent de la mà d’un jove menorquí que havia conegut a la zona de Bávaro, a la República Dominicana, i ja no hi ha tornat. “El poble m’acollí de meravella”, recorda. Tan bé s’hi ha sentit que va anar a classes d’equitació al Club Hípic Sa Creueta per poder sortir a la qualcada de les festes. Va ser caixera tres anys i, si bé ho va haver de deixar per poder fer de cambrera durant la temporada i cuidar la seva filla, no descarta tornar-hi. “Ja em sent més santclimentera que dominicana”, afirma. “Com es diu aquí, Sant Climent és petit, però hi ha de tot”.

Tampoc no necessita gaire més Javi Ramos. Nascut a Barcelona i des dels sis anys estiuejant habitual de Menorca, on venia amb la seva família, resideix de manera permanent a l’illa des del setembre del 2023, ara fa dos anys. “Vivia amb la meva parella, Aurélie, al nord de París i treballàvem per a una multinacional, però la pandèmia ens va fer obrir els ulls”, comenta. El propietari del bar Okapi de Platges de Fornells, la urbanització del nord del Mercadal on acostumava a passar els estius, contactà amb ell per oferir-li agafar el negoci. “Ho vam parlar en parella, vam pensar que seria possible dur una altra vida a un lloc com Menorca i vam acceptar l’aventura. La veritat és que no ens en penedim, en absolut. Per la meva feina, he viatjat per tot el món, però us puc assegurar que no he trobat cap lloc amb la qualitat de vida de Menorca”, diu Javier.

“L’amor a primera vista” que va sentir de petit per l’illa s’ha consolidat i ha connectat també amb Aurélie, que tampoc no enyora la seva Lille natal. “Tots dos cercàvem un lloc on poder viure amb calma i n’estam encantats. Podem treballar sis mesos i aprofitar els altres sis per gaudir de Menorca. Encara estam en una fase d’enamorament”.

Javi troba un especial encant als hiverns que passa a Platges de Fornells, “i si vols moviment sempre tens Ciutadella i Maó gairebé a tocar. Fora de temporada, l’illa té molta més vida i activitat de la que m’esperava i el clima és molt suau. Ben pocs dies notes les grans tramuntanades que ens havien anunciat”.

Lluís Martínez amb la seva parella, Miriam, i les dues filles a Fornells.

Al contrari de la percepció que es té, que els menorquins són una mica tancats, Javi diu haver rebut “una acollida meravellosa. Si vas directe a la gent d’aquí, t’ajuda a integrar-te d’allò més bé”. De fet, aquest empresari barceloní enamorat de l’illa valora especialment “que s’aposti per no ser una altra Eivissa i es controli el turisme i la massificació perquè Menorca no es degradi. Que vingui gent, sí, però de manera sostenible”.

Una teràpia de vida contra el càncer

La pandèmia també empenyé Lluís Martínez, la seva parella, Miriam Boladeres, i les seves dues filles a deixar Sant Just Desvern, una ciutat dormitori a vint minuts del centre de Barcelona, i venir a viure a Menorca. Però va ser la precària salut de Miriam, afectada per un càncer de pit, la que ho precipità. “L’oncòleg em va dir que si agafava el covid, el problema podria ser seriós. Així que, com que ja estàvem empadronats a l’illa, m’animà a anar-hi”, recorda. La idea era passar-hi només l’estiu, “però ja no vam tornar. Aquí podíem sobreposar-nos a les restriccions i passejar sense cap problema per la platja. A Barcelona, tancats a un pis, hauria estat molt diferent”.

Miriam va acabar les sessions de quimioteràpia a Barcelona i va començar les de radioteràpia a l’hospital Mateu Orfila de Maó. La primera intenció de tots dos era afavorir la seva recuperació a Menorca i tornar després a Catalunya, on Lluís treballava per a una empresa familiar de perruqueria. Però van inscriure les petites a l’escola del Mercadal, van vendre el pis de Barcelona i se’n van comprar un altre a Fornells, on han muntat el seu propi negoci, Mir and me cosmètics.

“La gran diferència –explica– és la qualitat de vida. Aquí les filles poden anar els dissabtes a windsurf, poden sortir totes soles a passejar els cans o a comprar un gelat. La seguretat és absoluta. Tot és més familiar”. Ell tampoc no en té cap queixa. “Em pas el dia enganxat al telèfon i a l’hivern gairebé no trobes on anar a fer el cafè, però n’estic encantat. Fins i tot quan partim a veure la família, acabam avançant la tornada”.

En poc temps han interioritzat tant la manera de viure dels menorquins que diuen: “També miram els turistes i pensam si ja prest foten el camp”, riu. Però Lluís sap bé que “el món real que es trobaran les meves filles no és aquesta bombolla de tranquil·litat del Mercadal i Fornells. La gran, que ara va a l’institut de Ferreries, haurà de partir a la universitat i jo mateix, que en un parell de setmanes he de ser a Omán, ja mir de quadrar els vols a Barcelona amb els internacionals per no haver de passar-me la nit abans a fora”.

“Patim els mateixos inconvenients que els menorquins”, resumeix, “però per res no ho canviaria. Tot té solució i, la veritat, encara que hagi d’enllaçar més vols, em compensa molt més poder passejar tranquil·lament fins a les Salines. Quan la vida et fot una hòstia i et posa un càncer al capdavant, canvies de cop els valors i les prioritats. I sí, les filles ja no van al col·legi elitista de Barcelona on les tenia apuntades sinó a una escola pública d’aquí, però Miriam s’ha recuperat. No en podem estar més contents”.

stats