Josep Abril: “La moda és un estil de vida, no una feina de nou a cinc”

BarcelonaQuan a finals dels anys vuitanta Wim Wenders va rebre l’encàrrec del Centre Pompidou de París per fer un short film sobre el món de la moda, la primera reacció va ser de rebuig. "Jo no hi tinc res a veure. M’interessa el món, no la moda", els va amollar. Però quan va mastegar la proposta va pensar que no calia menystenir-la tan precipitadament i que potser podia explicar la moda des d’una altra escletxa. A més a més, hi havia algú que vivia a Tòquio que feia temps que el tenia intrigat per culpa d’una jaqueta que s’havia comprat anys enrere. Quan se la posava se sentia diferent. No era tant una qüestió formal com emocional: aquella peça el feia viatjar a la seva pròpia infància com si algú hagués estat capaç d’entreteixir-hi l’essència d’un record. Estrenada el 1989, Notebook on cities and clothes és una immersió fascinant en el procés creatiu del creador japonès Yohji Yamamoto i també un diari personal de Wenders sobre la identitat. Què diuen de nosaltres les ciutats on vivim? Què diu de nosaltres la roba que portem?

Tres dècades i escaig més tard, una història amb certes similituds ocorre a Barcelona. Una institució cultural –en aquest cas CaixaForum– contacta amb el dissenyador Josep Abril i li demana que proposi continguts de moda per a la seva nova plataforma audiovisual. La pandèmia va trencar les regles del joc i molts dels que exercien una professió creativa es van veure obligats a reinventar-se. Abril encara manté el seu estudi a Gràcia i una marca d’autor amb la qual ha signat una trentena llarga de col·leccions d’home. “La realitat és que hi ha dones que també vesteixen la meva roba. Parteixo de la sastreria clàssica i d’una base masculina, és cert, però al final jo no trio qui es compra la meva roba”, puntualitza. Fa temps que s’ha descavalcat de les passarel·les i de la tirania de les dues col·leccions a l’any. “Ara vaig al meu ritme, fent col·leccions petites i roba a mida. També dissenyo vestuari per a obres de teatre i òperes, uniformes per a hotels... Però, sobretot, m’he centrat en la direcció creativa”, assegura. Per això la proposta de CaixaForum va ser un regal caigut del cel. I també un repte per a algú no avesat al món audiovisual.

“Em vaig proposar explorar la moda com a indumentària, no com a tendència. A més a més, volia explicar-la posant-la en contacte amb quatre disciplines: la literatura, la música, les arts plàstiques i les arts escèniques. La primera premissa va ser buscar una productora que a nivell d’imatge fos molt potent i també volia que el director o la directora de cada capítol no estigués contaminat pel llenguatge de la moda. Una mica com passa amb Wenders en el documental que va fer sobre Yamamoto”, apunta. La tardor passada es va estrenar a la plataforma CaixaForum+ el primer capítol de la sèrie: Fashion vs. words, dirigit per Claudia Mallart. “Va saber donar un aire molt poètic a l’hora de mostrar com la paraula influeix en la indumentària”, assegura. El fil conductor és Lo cant dels mesos (1901) de Víctor Català –nom de ploma de Caterina Albert– i dues històries personals que acaben confluint màgicament: la del fotògraf valencià David Gómez Maestre i la del dissenyador marroquí Karim Adduchi. Moda, paraula i paisatge concentrats en un estètic short film de 25 minuts i que en alguns instants –per aquell joc de color, volum i textura del folklore castellà– et transporta a una desfilada de l’Acadèmia d’Anvers.

Tot i que el primer a exhibir-se va ser Fashion vs. words, el primer a gravar-se va ser Fashion vs. music, que s’estrenarà dins de la programació del Moritz Feed Dog, el festival de cinema de moda de Barcelona que des d’avui fins diumenge ocuparà els cinemes Bosque.

“La moda i la música comparteixen molts codis i això és el que hem volgut plasmar. Hem après moltíssim”, assegura Abril sobre el documental dirigit per Marc Corominas i en el qual la periodista britànica Katie Baron recita una trepidant revisió històrica on esmenta col·laboracions tan memorables com la d’Antony Price i David Bowie, Jean-Paul Goude i Grace Jones, Jean-Paul Gaultier i Madonna i Nicola Formichetti i Lady Gaga. Ara bé, el pes de la història recau en el procés de creació del vestuari de Maria Arnal per a la gira de l’àlbum Clamor, que la cantant catalana va fer en col·laboració amb el dissenyador mallorquí Pau Aulí. Un procés lluminós en el qual el joc i la improvisació embasten notes musicals, fotografies antigues i teixits blancs i que es reforça amb un al·legòric fashion film on les dones protagonistes llueixen un vestuari de fantasia que signen la jove Carla Lázaro i el mateix Abril. “Sempre m’ha agradat explorar el vessant més creatiu de la moda. I et diré més: per a mi la moda no és una feina de nou a cinc, és un estil de vida, és una altra manera de comunicar”, confessa. I torna a reivindicar allò que va fer Wenders a Notebook of cities and clothes, el documental que casualment va tancar la primera edició del Moritz Feed Dog a la ja llunyana primavera del 2015.