“A Inca qui més qui manco em coneix, sempre estic donant branca”

PalmaDe fer feina al bar Únic d’Inca a ser el president de l’associació homòloga, i referent per al col·lectiu LGTBI no només a Inca, sinó a la Part Forana. Aquest ha estat l’ascens de Juan Pons, un “inquer d’arrel” que reivindica el paper dels activistes, que lluiten pels drets “per amor a l’art”. Per exemple, ara està immers en una de les fites més importants de l’associació, l’Orgullosament Inca, que enguany arriba a la setena edició amb convidades de la talla de Bárbara Rey, Eduardo Casanova o Topacio.

‘Mocatriz’ és el concepte resultant d’unir, en castellà, les paraules modelo i actriz, i que –a més de ser una cançó del duo Ojete Calor– s’ha fet seu el col·lectiu LGTBI. Joan Pons també s’hi identifica, amb el neologisme, i assegura que bona part del seu activisme actual es deu a l’època que va tenir de mocatriz durant la joventut. Tot va començar al bar Únic d’Inca, el qual va donar lloc fa ara 12 anys a l’associació que du el mateix nom. Qui regentava el bar i va fundar l’entitat, Pedro Martínez, li va “donar ales” un dia que els havia faltat una artista. “Em va dir: ‘surt tu’. I així ho vaig fer: vaig cantussejar un poc i em vaig ficar dins l’escena i, més tard, dins l’associació”, recorda ara.

Inquer. A banda del seu passat com a mocatriz i el present com a president d’Únic Inca –càrrec que ostenta des de fa dos anys–, Pons assegura que al seu poble sempre ha estat ficat en curolles. “AInca qui més qui manco em coneix. Sempre estic donant branca”, assegura. Entre les moltes activitats que hi ha fet, destaca l’empresa d’esdeveniments que va tenir. “Estaven relacionats amb la moda, que és una cosa que m’agrada molt, també, i muntava desfilades i certàmens”, relata. I encara que té una cama de cada costat –de mare d’Inca i de pare sineuer–, ell es defineix com un “inquer d’arrel”. “Aquí vaig néixer i aquí em quedaré”, manté.

La música és una de les seves passions, juntament amb el cinema, i en els dos sentits es confessa “un romàntic”. Dins el seu repertori no poden faltar Ed Sheeran, Pablo Alborán o Adele. Però no només li agrada per escoltar-la, la música. “Qui em coneix, sap que des de ben petit tenc l’afició de cantar, encara que sigui una passió amateur”, reconeix. Pel que fa al cinema, comenta que li agraden les pel·lícules de fantasia –especialment de Disney– i les comèdies romàntiques. Però per damunt de tot això, conclou, la seva afició preferida és “estar amb els amics”.

Automobilisme. Com diu ell, “les vuit hores laborables” les passa en el sector de l’automobilisme, a l’àrea d’administració i telefonia d’una “empresa molt coneguda a les Illes”, de la qual no revela el nom. L’horari i les condicions de la feina li permeten compaginar-la amb l’activisme i, entre rialles, diu que no es pot queixar de la seva cap. A més, entre els seus companys hi ha quatre membres d’Únic més. “Tant de bo pogués dedicar-me al 100% a l’associació. Però hem de menjar”, lamenta. Sobre això, precisament, denuncia que “la gent moltes vegades parla des de la ignorància, sense ser conscients que això és una associació sense ànim de lucre i que es fa per amor a l’art i per aconseguir uns drets”.