Joan Gomila Pere: “He vist professors que just utilitzen el català el dia que ve l’inspector”

PalmaNomés set o vuit anys separen Joan Gomila Pere dels seus alumnes més grans, a qui fa classes de català a l’IES Isidor Macabich de Vila. Aquest jove filòleg, que al present curs s’ha estrenat com a docent, és l’autor de L’Obra folklòrica d’Isidor Macabich. L’assaig, publicat per Miquel Costa Editor, es basa en el seu Treball de Fi de Grau, que el curs 2020-2021 va rebre el Premi Extraordinari de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB.

Si ara demanàssiu als vostres alumnes d’ESO què saben d’Isidor Macabich, què pensau que respondrien?

— Si fes aquest sondeig, molt probablement la majoria em respondria que és el nom de l’institut, que és l’estàtua d’un senyor que està assegut a Dalt Vila o que és el nom d’una avinguda o d’una plaça a qualsevol dels municipis eivissencs. Pens que el coneixement sobre determinades figures eivissenques està un poc descompensat, i crec que qualsevol persona que es vulgui considerar eivissenca ha de tenir un coneixement equilibrat de la realitat i la història de l’illa.

Quina part de l’obra de Macabich pensau que pot seduir més els joves?

— La seva obra té molts de caires i temàtiques diferents. Les rondalles, la història d’Eivissa i els seus estudis de la casa pagesa o el ball pagès crec que poden interessar moltes de persones. A mi, personalment, el que més m’interessa és l’etnopoètica, és a dir, la part de les manifestacions orals que ha generat un poble amb intenció literària i que, en el cas d’Eivissa, Macabich va recopilar.

Com és fer classes de català en un centre on els alumnes són majoritàriament castellanoparlants?

— La fidelitat lingüística entre els estudiants d’Eivissa és molt baixa, si es compara amb la resta d’illes. Si a classe se’m dirigeixen en castellà, jo els dic “en català, per favor”. Ells tenen de mi la concepció de profesor pesao de catalán, pensen que els forces i no tenen assumit que a classe de català s’han d’expressar en català. Quan es dirigeixen a mi pels passadissos o a la sala de professors, em solen demanar “Te puedo hablar en castellano?”, i jo els dic que no, que fa anys que estudien en català i que aquesta és la llengua del centre.

Aquesta actitud és comuna entre tots els professors?

— La realitat és que aquesta actitud no és la majoritària. Hi ha professors que són nascuts a Eivissa i altres que són nascuts fora. Jo diria que la proporció és de meitat i meitat. Els professors hem de ser flexibles en determinades situacions. Per exemple, quan ens reunim amb una família que no entén el català, i ens hi hem de comunicar. En la resta de les situacions hem de recordar que la llengua del centre és la catalana.

Tot i que és el vostre primer curs com a professor de Secundària, heu vist mai que la inspecció educativa actuï davant casos en què docents no utilitzin el català a les classes?

— No ho sé, no he viscut una situació així. Quan era estudiant en aquest centre –perquè jo vaig fer ESO i Batxillerat aquí mateix–, sí que vaig veure professors que just utilitzaven el català el dia que l’inspector visitava l’institut.

Com viviu la realitat actual de l’ús social del català, que de cada dia minva en determinats àmbits?

— Jo som una d’aquestes persones que es consideren militants lingüístics. Som molts i estam connectats arreu dels territoris de parla catalana, perquè pertot hi ha una situació semblant. A mi m’agrada fer un discurs de responsabilitat i motivació. Explic als meus alumnes que si una llengua es deixa de parlar és perquè els seus parlants ho han decidit així, i que això sempre serà una pèrdua per a tota la humanitat.

I com responen els estudiants a aquest plantejament?

— Alguns ho entenen i se’n senten responsables. N’hi ha d’altres, però, que passen del tema. I això no té res a veure amb el seu origen. Tenc alumnes que tenen allò que se’n diu els vuit cognoms eivissencs i a l’institut s’estimen més parlar en castellà. Ja sabem que a l’adolescència tothom es vol assemblar a la majoria. I llavors en tenc d’altres que són originaris de l’Equador o de l’Argentina, que han passat pels dos anys de PALIC [Programa d’Acolliment Lingüistic i Cultural, que consisteix en una sèrie de mesures que parteixen del principi d’igualtat d’oportunitats], i que, sense prejudicis, utilitzen la llengua catalana amb tota normalitat. Per a molts d’alumnes, l’únic moment en què hi estan en contacte durant la setmana és a les classes de català. L’ús social del català recula perquè perd presència en molts d’àmbits, i la manera de recuperar-los és parlant-hi i animant els joves que també ho facin.

És per això que vàreu estudiar el Grau de Llengua i Literatura Catalanes a la UIB?

— N’és un dels motius, però sobretot si ho vaig fer és perquè és el que m’agrada. La meva germana ja ho havia estudiat, i ara es dedica a la traducció i la correcció de textos. Com els meus pares, jo sempre he estat un gran lector de llibres, perquè en pas molt de gust jo, de llegir. Tot m’encaminava a l’estudi de la llengua pròpia i la seva literatura.