Estirat damunt la tovallola, una gavina es posa damunt l’arena a tres passes de mi i gralla quatre o cinc vegades amb una veu que sembla quasi humana. Després es posa a caminar damunt l’arena, indolent, com si fos la reina del lloc, sota en cel embromat i un sol de justícia. Són les cinc i mitja de l’horabaixa a la platja de la Ràpita, un dels tresors costaners del municipi de Campos. Una mica més lluny, sota els nius de metralladora, una parella que pren el sol en pilotes es posa a fer exercicis de ioga. Al meu darrere hi ha una altra parella d’alemanys, d’aquesta edat obsequiosa que se’n diu madura: ell practica el nudisme, ella no. Passen unes al·lotes en banyador que xerren animadament entre elles, en mallorquí del Migjorn. Els nius de metralladora, també coneguts com a búnquers, llueixen encara els grafits amb versos de Costa i Llobera amb què el col·lectiu d’art urbà Boa Mistura els va embellir l’hivern passat: “Oh, glop d’eternitat!”, “Oh, dolç estatge de bellesa i pau”, diuen els versos, extrets del poema ‘Cala Gentil’. La Ràpita no és cap cala, com sap tothom, però li escau destacar-ne la gentilesa. És una platja extensa però tampoc no massa, concorreguda però tampoc en excés, on posar-se al sol i prendre un bany de mar no té per què convertir-se en una activitat asfixiant ni embrutidora, sinó ben al contrari. Lluny de les aglomeracions d’altres platges, a la Ràpita, un divendres qualsevol a mitjan horabaixa, un pot comprovar com la vorera de mar també és un espai de civilització.
Segurament hi té a veure la presència benèfica de la posidònia, que s’acaramulla a ran d’aigua, damunt l’arena humida, empesa per les ones gairebé sempre suaus que rompen a les platges de Campos. Camposidònia podria ser el topònim d’aquesta platja idònia que vam visitar en un d’aquests reportatges durant l’hivern i a la qual tornam a la plena de l’estiu. La planta escampada en aquesta vorera ha causat recentment la consternació d’alguns banyistes errats de comptes i d’un diputat de l’extrema dreta, de qui vam poder veure a certa premsa una foto embrutant la posidònia (hi tenia els peus enfonyats fins als genolls). Diuen, el diputat i els banyistes mal informats, que la posidònia és una porqueria i que espanta els turistes. Ben al contrari, fa neta la mar, ajuda a la producció d’oxigen i, una vegada es descompon, es converteix en aquesta arena tan blanca i tan fina damunt la qual dona gust de caminar amb els peus descalços. Pel que fa als idiomes, durant l’estada a la Ràpita tenc ocasió d’escoltar converses en català (ui, mallorquí, perdó), castellà, italià, alemany, anglès i francès. Si la platja no està estibada fins al punt que el que s’hi acaramulla no és la posidònia, sinó les persones, no és una llàstima ni un daltabaix per a l’economia, sinó una demostració de la qualitat d’aquesta platja, que cal preservar i potenciar a d’altres indrets. Si el diputat té ganes de fer caramull amb gent, li suggerim que acudeixi a la zona de pinar que hi ha darrere del xibiu, concretament a l’altura de la gandula blava. Possiblement per allà trobi més animació.
Privilegis de l’estiu
Conduir per les menudes carreteres del Parc del Salobrar en direcció a les Covetes, sota el bany de llum que cau damunt els sementers segats, és un altre dels privilegis que l’estiu regala fins i tot a aquells que no ens agrada l’estiu. L’altra vegada ho vam fer escoltant Astor Piazzola a la ràdio del cotxe, aquesta vegada sona T-Bone Burnett (que a 71 anys concep la música com un instrument de lluita contra el que anomena “capitalisme vigilant”), i la sensació d’endinsar-se pels escenaris d’algun capítol de True Detective es fa gairebé inevitable. La banda sonora de debò, però, la posa el cant de les cigales, impertèrrit i gairebé hipnòtic, que arriba des dels pins i els ullastres i confereix a l’estiu la seva categoria i identitat indiscutibles. Tot convida a la lentitud, a deixar-se anar i no fer ni pensar res. I no obstant això, en aparcar el cotxe -sense gaire problemes, novament ens sap greu pels partidaris de les masses de carn humana apilonada- i passar pel carrer dels Murters cap a la mar, sentim una remor coneguda de la visita anterior: la de les rascades de pala d’algú que posa ciment a part o banda. Fa gràcia pensar que qui sigui està encara enfeinat amb les reparacions del xalet que va començar fa gairebé mig any com a mínim.
A les Covetes veiem passar, enfora, un llaüt, un catamarà i dos surfistes que, com al disc de Joan Miquel Oliver, sembla que vagin a càmera lenta. A la Ràpita també n’hi havia uns quants, de surfistes: fa un vent suau i la mar està una mica picada, condicions que no sé si són bones o dolentes per a la pràctica d’aquest esport. Els que no semblen tenir cap problema són les parelles que, tant a una platja com a l’altra, juguen amb les raquetes amb els peus dins l’aigua (i dins la posidònia, en efecte), fent anar i tornar la piloteta de goma com en una metàfora barateta de les relacions de parella. El bany dins les aigües de les Covetes, com a la Ràpita, sotmet el banyista a canvis sobtats de temperatura, a mesura que va trobant corrents més freds alternats amb d’altres de més càlids: supòs que hem d’esperar que l’extrema dreta exigeixi la instal·lació de termostats en aquestes platges, a fi que l’aigua s’hi mantingui a una temperatura constant. Mentre això no arriba, ens venen al cap els versos que un gran poeta, Josep M. de Sagarra, va dedicar a un altre gran poeta, J.V. Foix, quan aquest el destorbava amb una conversa feixuga durant una excursió a la platja: “No pas amb pompa ni en seient curul, / ans a l’ínfim racó d’un autocar, / vés, Foix, a prendre intensament pel cul / i deixa’ns a nosaltres disfrutar del mar”.
